5 de març de 2012

MARATEST - 15KM - 01h13'36''

Ahir vaig estrenar-me en l’anomenada Maratest de Badalona. Bé, jo i 2000 corredors més, perquè també s’iniciava la primera edició d’aquesta cursa. Amb el lema, la Maratest de Badalona t’ajuda a aconseguir el teu repte!!, proposava una distància de 30 quilòmetres, per provar-se de cara a la Zurich Marató de Barcelona 2012 (només queden tres setmanes) i una altra de 15 per preparar una mitja marató.



Jo, per descomptat, vaig competir en la volta per a invàlids ( la dels 15 quilòmetres), i encara gràcies... En realitat, mai m’havia enfrontat a una distància superior als populars 10.000, però ja era hora de fer el salt i, si les sensacions en finalitzar la cursa eren prou bones, començar a plantejar-me l’assalt a una mitja marató abans de tancar l’any 2012.  Però, a banda d’objectius futurs d’ambició desmesurada, ahir m’havia de centrar en, òbviament, completar la distància, i (i aquí ve el repte) marcar un ritme constant durant la cursa proper als 5 minuts per quilòmetre.

Amb el cotxe aparcat a l’aparcament soterrat del centre comercial Màgic Badalona i la bossa amb la roba de recanvi i les claus degudament custodiades al guarda-roba, m’acosto a l’àrea de sortida de la cursa, a tocar del Palau Municipal d’Esports (seu del club de bàsquet Joventut de Badalona, la ‘Penya’). No falten més de 10 minuts per a les 9; amb el pessigolleig a l’estómac que precedeix el tret de sortida, avui a càrrec del polèmic alcalde de la ciutat Xavier García Albiol, la música hiperdecibèlica combinada amb les apassionades indicacions de l’speaker-animador de torn, m’ubico al ‘calaix’ que correspon als corredors amb ritmes similars als meu.

Iniciem la cursa amb cinc minuts de retard. Tinc el mapa del traçat de la prova esbossat dins del cap així que acomodo la posició en els primers quilòmetres, mentre s’estira el grup, tot perseguint la llebre que marca el ritme de 4’59’’ el quilòmetre. Ens acostem ràpidament a la zona més industrial de la ciutat un cop superat el pont de Sant Lluc (potser l’únic desnivell de la cursa), per recórrer la façana marítima en direcció a les horroroses xemeneies de la Central Tèrmica del Besòs (si en Gaudí aixequés el cap i sentís que hi ha qui anomena aquests tres gegants de formigó com la Sagrada Família del Besòs es llençaria en planxa a les vies del tramvia, per no despertar mai més).



'Sagrada Família' del Besós?
L’ànima es reconforta i les palpitacions es recuperen amb la colossal i desagradable Central ja a l’esquena. Paral·lels a la via del tren, supero la llebre dels 4’59’’ amb notable comoditat i fortalesa. De camí cap al parcial dels 5 quilòmetres descobreixo la destil·leria modernista del famós licor d’Anís del Mono, el Club Natació Badalona i un inesperat museu del Còmic i la Il·lustració de Catalunya (queda clar que aquest escenari del Passeig Marítim es mereix una segona visita, sense dorsal...). Sobrepasso l’indicador dels 5 quilòmetres, amb el cronòmetre digital marcant 25 minuts justos, tot i que el del meu rellotge no arriba als 24.

"Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento"
Satisfet pel parcial i amb bones sensacions a les cames em desvio d’aquesta part litoral per a endinsar-me al traçat més urbà de la prova. Els quilòmetres, planers i monòtons en aquest tram, van caient amb la mateixa cadència que fins ara. Deixo enrere el que, intueixo, deu ser el centre neuràlgic de la ciutat: la Rambla de Badalona i carrers adjacents d’evidència comercial que avui descansen. Apareixen alguns animadors (sempre s’agraeix) escampats per les vores d’aquesta zona, familiars i amics a l’espera càmera-en-mà del pas del seu objectiu, i d’altres badalonins que potser de camí al quiosc o al forn s’han vist atrapats i engrescats amb la moguda atlètica. A la fi-per sort-gràcies a Déu, perquè les cames ja pregunten si falta molt, creuo el parcial dels 10 quilòmetres amb un temps de 49’06’’. I em convenço de què no està gens malament, que cal mantenir el ritme, que si segueixo així rebaixo l’hora i quart.

Més a prop de la meta, només faltaria, però encara hi queda el pitjor. Noto com el cos pesa més, vés que no sigui el cansament... Controlo els temps en els quilòmetres 16 i 17 i confirmo el que intuïa: estic baixant el ritme de cursa per sobre dels 5 minuts. Se m’està fent dur aquest terç final i, a sobre, encara corro en direcció contrària al destí final. Per aquests carrers estrets, de la zona nord i antiga de la ciutat, retrobem autòctons, probablement amb pedigrí, refugiats en desgastades bates davant del portal de casa, i amb una mirada perduda que evidencia que s’acaben de despertar.


Últim gir determinant, que ja fa estona que esperava, per enganxar la recta final (una recta de prop de dos quilòmetres!!) cap al Palau d’Esports. Ara ja m’avancen per dreta i esquerra, no hi ha dubte de què estic perdent posicions. Afortunadament, la majoria d’aquests fitipaldis competeixen pels 30 quilòmetres (ho sé perquè els seus dorsals no són morats, com el meu, sinó grocs) i no interfereixen en la meva categoria, així que els deixo passar educadament mentre els desitjo una segona volta al circuit, sense rampes als bessons.

Ara percebo aquella música estrident de la sortida com si fos sintonia angelical, perquè m’assegura proximitat a la meta. Últims metres, accelero una mica i..., final: amb un temps oficial d’1h14’46’’. Em desvio a l’esquerra i la inèrcia m’apropa a la zona d’estiraments i a la carpa de Powerade, d’on recullo una beguda energètica d’un blau estranyament fluorescent. Uns metres més enllà, just el que el cos em demana: buffet lliure de fruita trossejada i aigua embotellada sense límit. De postres, abans dels darrers estiraments, un donut i unes mini-galetes de xocolata. L’organització de la cursa, certifico, es mereix un deu.

El temps real, ja penjat al web, ha estat d’1h13’36’’; amb un ritme de 04’54’’ el quilòmetre. En aquest detall de temps-ritmes-posicions es demostra la davallada de l’últim parcial (culpa de les bambes que ja no tiraven, eh...):


Avui, vint-i-quatre hores més tard, em pregunto si ja puc afrontar amb certes garanties una mitja marató; i la resposta és: vaig pel bon camí, estic orgullós dels 15, però em cal entrenament per arribar més fresc als 10 quilòmetres i afrontar els 11,09 restants amb més serenitat. Ho mantenim com a objectiu pel 2012? Sí, i tant, passat l'estiu ho ataco!       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada