És dur admetre la realitat, sobretot quan no existeixen motius de pes que hagin provocat els esdeveniments. Sempre fidel, discreta, obedient. Alguns s'atreveixen a dir que és el millor amic de l'home, altres diran que és el gos. Sigui com sigui, no ens ha fallat mai. Acollida i adoptada com a pròpia, li vam obrir les portes del nostre pàrquing des del primer dia. L'hem educada en els valors del codi de circulació tot i que, en aquest sentit, ha tingut certa afició a remoure's impetuosament entre els cotxes, a ocupar innecessàriament el carril bus o, permeteu-me que ho confessi, a saltar-se algun semàfor en àmbar... Tot i recriminables, no deixen de ser trapelleries pròpies de l'edat. 
Mai s'havia queixat de res: no bevia ni fumava... I si ho feia mai ens ho havia fet saber. No ha mantingut una vida massa agitada, al contrari: sempre ha estat molt de casa, molt familiar. Tampoc li reconeixo cap afer sentimental, diguem-ne, seriós; més enllà dels flirtejos de benzinera... El desencadenant de tot plegat, m'he aturat a pensar, es remunta al dia en què, tornant de la feina, es va presentar a casa amb un tall profund a l'abdomen. No li vam treure qui ni com li ho havia ocasionat. Com us he dit, no ha estat mai amiga de trifulgues ni baralles, així que ho vam atribuir a un malentès en què s'havia vist implicada sense pretendre-ho. Per no delatar aquest trist episodi vam preferir no acudir a un mecànic i realitzar-li les cures nosaltres mateixos; de fet, sempre ha tingut certa aversió als tallers així que vam preferir estalviar-li el tràngol. Aquesta ferida fou el principi del final...Un altre dia, sense solta ni volta, es fracturà l'agulla comptaquilomètrica i, de retruc, deixà de sumar els quilòmetres recorreguts, aturant-se (com per despit) en 45.285 km. D'ençà, ni un més, tot i continuar circulant amb normalitat. I, per si això fos poc, poques setmanes després, abandonà l'intermitent posterior esquerra, autocondemnant-se a un afligiment i decaïment sense cura (com si les lletres de la matrícula fossin un malaurat vaticini).
Avui dia aprofitem i gaudim de cada instant amb ella com si fos el darrer, conscients de què l'esperança de recuperació és nul·la. Ella, sorprenentment, sembla no ser conscient del seu greu pronòstic. Per a nosaltres s'ha convertit en un macabre compte enrera i, mal m'està el dir-ho, ja estem pensant en qui la substitueixi. Ja se sap, és llei de vida... Si, a la curta o a la llarga, traspassa l'accés al desguàs, us ho farem saber. Mentrestant, preguem per a què el seu dolor i patiment en aquesta recta final sigui el menys traumàtic possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada