BERLIN - 27/08/12 - DIA 6

ENLLAÇ A DIA ANTERIOR / ENLLAÇ A DIA SEGÜENT

Si ahir vam abandonar Berlín pel nord avui ho farem pel sud. La línia S7 ens acostarà, en quaranta minuts, fins a Potsdam. Segons la guia és una de les ciutats més boniques d’Europa (declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco!!) així que no deixarem perdre l’oportunitat de dedicar-li el matí d’avui.

09.00 a.m.
El tren, com sempre, puntual, exquisit. A les nou ja esmorzem a l’estació Potsdam Hauptbahnhof mentre considerem si val, o no, la pena llogar dues bicicletes per recórrer aquesta ‘perla’ de Brandenburg amb més comoditat. I davant del dubte, i d’un dia que de moment no acompanya massa, ens resignem a castigar els nostres peus amb més quilòmetres. Si bé aprovem per unanimitat (dos vots a favor i un en blanc) fer ús de l’extensa xarxa d’autobusos i tramvies tant com sigui possible amb l’objectiu de fer les passes mínimes i imprescindibles.

Hem encertat amb l’aposta, això ja es veu. Els núvols amenacen pluja i el vent, a estones, és molest; hi ha qui diu que fa fred... El tramvia ens resguarda de tanta inclemència i ens duu en pocs minuts fins a Brandenburger Strasse, el turístic carrer peatonal atapeït de botigues, cafès i restaurants que, en aquestes hores, tot just aixequen persianes. Al fons, la Porta de Brandenburg de Potsdam (res a veure amb la de Berlín), un modest arc triomfal amb la corona prussiana al capdamunt. 


Oooooh!!

No arribo!!

Aquest és meu!!

Passeig per Brandenburger Strasse...

10.00 a.m.
És hora d’atacar amb determinació el llegat de l’antiga ciutat residencial prussiana a través dels seus extensíssims jardins i elegants palaus. Però cal planificar amb deteniment el què, i sobretot el com, perquè les distàncies entre els diversos punts d’interès podrien deixar-nos ràpidament fora de combat.

L’autobús que circumval·la el parc per la zona sud ens deixa a cent metres del palau de Charlottenhof, una delicada residència d’estiu envoltada d’un bellíssim jardí a l’estil anglès. Des d’aquí ens endinsem al parc, fent drecera per camins secundaris, solitaris, preciosos... La vegetació, en aquesta versió tan espaiosa i exquisida, ens carrega de serenitat i pau interior que corresponem, agraïts, amb un silenci respectuós només pertorbat per les nostres passes i la remor de les fulles dels arbres.

Gir a la dreta, el següent a l’esquerra i... desemboquem a l’artèria principal del parc, quasi en l’extrem més occidental, a tocar del majestuós Neues Palais. Amb més de dues-centes habitacions es tracta del palau més imponent del parc. Tot i que les barroques estances reals deuen ser extraordinàries, no visitarem ni aquest ni cap altre palau perquè el nostre propòsit és tornar a Berlín a primera hora de la tarda; a poder ser, sense empatxos de visites inacabables i despeses prescindibles.

El record dels palaus francesos de Versalles m’aborden constantment. Aquí, l’esplendor i la glòria de Prússia de la mà de Frederic el Gran; allà, l’orgull de l’imperi francès capitanejat per Lluïs XIV, el Rei Sol.

De nou, l’autobús ens permet descansar uns minuts les cames i, de passada, contemplar des de la distància l’arrodonit temple de Belvedere o la característica torre del pavelló de Drachenhaus. Dues parades més tard, baixem per delectar-nos amb un altre palau immens (300 metres de longitud!): l’Orangerie. El jardí que ens acompanya durant el següent quart d’hora està farcit de fonts, escultures i figures escampades per tots cantons (fins i tot hem vist un molí!). Un amè entreteniment per en Martí que compagina, és clar, amb la recol·lecta de fulles i pedretes que troba pel terra. Curiosa variant a la faula de la llebre i la tortuga: avui s’imposa el ritme de la tortuga mentre les llebres, degudament conscienciades, ens carreguem de paciència.

Per fi, i ja són les dotze passades, la joia de la corona: el palau Sanssouci. Si només es pogués visitar un, seria aquest. Però tampoc entrarem eh..., nosaltres a la nostra. El palau d’estiu oficial de Frederic el Gran, més petit del que preveia, està emmarcat en un escenari de terrasses esglaonades. El conjunt, afavorit per un Sol que s’acaba de despertar, és meravellós. Llegeixo que Sanssouci és un terme francès que significa ‘sense preocupacions’; un nom molt encertat, lloc de retir i descans immillorable.

Després de jugar una estona amb la jaqueta d’en Martí (treu-li que ara fa calor, posa-li per si de cas, torna-li a treure que està suant, posa-li de nou que no agafi fred...), aprofitem l’autobús per acostar-nos al popular barri holandès: Hollandisches Viertel. En realitat, poc més que dos carrers edificats amb la clàssica arquitectura holandesa i, per descomptat, amb una generosa oferta de restaurants i botigues de tall intencionadament bohemi.

Fins aquí la nostra visita a Potsdam; cinc hores intensives (sense haver entrat a cap palau...). Satisfets però cansats, tornem a l’estació, amb ganes de tornar a Berlín.

15.00 p.m.
Sense fer massa soroll, i amb la promesa que tornaré sa i estalvi, m’escapo en solitari i bicicleta de lloguer cap a objectius d’interès particular. M’he muntat una ruta que ni el ciclista Contador, dopat, gosaria afrontar. Així que, en la meva fantasia, arribaré fins on pugui... i quan sigui l'hora, cap a caseta.

He triat una botiga de souvenirs molt propera a l'apartament (d'aquelles que no tanquen mai) que, a banda de proveir-nos tot aquests dies d'un munt de cerveses fresques al raonable preu d'un euro i mig, em lloga la bicicleta vint-i-quatre hores per deu euros! Tirat de preu, no? M'incorporo al carril de bicicletes, omnipresent, i em barrejo amb la munió de ciclistes habituals. Un tomb extra em permetrà començar la primera etapa a la Porta de Brandenburg. Passo per sota l'arcada principal i... endavant!... cap al palau de Charlottenburg. La bicicleta és pesada i els frens no han passat, ni de lluny, la ITV preceptiva.

Pedalo per la inacabable avinguda del 17 de juny; sí, aquella que creua de banda a banda el Tiergarten. I passada una bona estona (però bona-bona...), mirant de reull el mapa, en el caos d'una enorme rotonda, em desvio per un altre carrer que m'hauria de dur directe al palau. Quina orientació! Perfecte... ja hi sóc!

Els jardins (això ja ho sabia...) són d'accés lliure. Així que em permeto una volta relaxada pels seus exquisits passeigs. N'hi ha que s'estiren a la gespa, descansant o llegint. Altres prefereixen caminar al voltant del llac. Un servidor gaudeix de la bellesa geomètrica d'aquests jardins afrancesats. Fa un dia esplèndid, ara em sap greu que la Lluïsa i en Martí no hagin vingut. M'alleugera reconéixer que el descans, per a ells, suposa una imprescindible inversió de futur. Abans d'anar-me'n... a veure qui enganxo perquè em faci una foto... 

16.00 p.m.
Ara la cosa es complica. La meva intenció és anar fins a l'Estadi Olímpic, però el mapa queda tallat a pocs carrers d'on ara em trobo; hauré de confiar en una fletxeta, al marge del mapa, que m'indica la direcció a prendre per arribar-hi. I, com suposava, aquí ve el cacao. M'enredo per carrers que pugen barbaritats i que després baixo absurdament. Dono tombs com un boig, amb la intuició com a única guia, fins que em decideixo a preguntar. El que acostuma a passar en aquests casos és: o bé no ens entenem o bé no m'ho diuen convençuts (o una mica de cada); i és que encara trigo vint minuts en poder dir: ara el veig, collons!

M'he vist temptat a deixar-ho estar. Aquest maleït estadi m'ha deixat fos. Aquí s'hi van disputar els Jocs Olímpics del 1936, ocasió que no va deixar perdre Hitler per demostrar al món la grandesa del poble alemany (tot i la gesta de l'atleta afroamericà Jesse Owens). Molt més tard, el 2006, es jugà la final de la Copa del Món entre italians i francesos (qui no recorda el cop de cap de Zidane a Materazzi?). I, a més, en la pista atlètica que avui envolta el camp de l'Hertha Berlín, l'atleta jamaicà Usain Bolt va assolir el 2009 els encara vigents records del món en 100 i 200 metres, amb 9,58 i 19,19 respectivament. Wuauh, aquest estadi ha viscut uns quants episodis inoblidables...

Les tornades sempre són més fàcils. L'estructura radial de carreteres i avingudes sempre condueixen a les grans ciutats o als centres neuràlgics d'aquestes. Les cames ja no em duen amb aquella alegria de fa un parell d'hores. Hi ha alguns fitipaldis experimentats, sempre respectuosos, que m'avancen... i això em fereix l'orgull... vinga va, apreta el ritme.
He acabat l'itinerari molt abans del que hagués volgut, amb només dues aturades de les cinc o sis preteses... No passa res; Berlín és inabastable. Visites pendents? Excuses per tornar a Berlín en una altra ocasió.

17.30 p.m.
Aparco la bicicleta al menjador de l’apartament (com pesa la condemnada...) i en pocs minuts ja sortim en metro per a fer una segona incurssió a la zona oest de la petita Istambul. Aquest emblemàtic barri de Kreuzberg em dóna bon rotllo; hi respiro un ambient especial: alternatiu i multicultural.

Ens trobem amb na Laura a l’estació de Mehringdamm. Com a caçador novell de currywurst’s no puc passar per alt el popular imbiss Curry 36, a poques passes d’on ens trobem. Els seus característics llums de neó de la façana, diu la guia, només descansen cinc hores al dia; i els fogons, pel que comprovo, segueixen el mateix ritme. Servei ràpid, eficient i econòmic: en dos minuts ja assaboreixo un excel·lent currywurst amb patates i una alemana Beck's de singular etiqueta.

Un curt passeig ens duu fins a Viktoriapark, un petit i laberíntic parc (amb una cascada artificial!) que ocupa el lloc d’un turonet. Tot i que la pendent és intensa ens conjurem a pujar fins dalt de tot, on hi ha una gran estructura de ferro de ‘no sé qui’ coronada per una creu de ferro que, vés per on, dóna el nom al barri de Kreuzberg. Des d’aquesta privilegiada posició, encara sufocats per la pendent, gaudim d’unes bones vistes de la ciutat. De baixada, seduïts per la bellesa natural del parc, triem un raconet de gespa on descansar i prendre el Sol; moment que en Martí aprofita per córrer i ‘jugar’ amb les formigues.

  

19.00 p.m.
Donem una volta pel carrer Bergmannstrase, una de les artèries més animades d'aquesta zona. Totes les gastronomies del món es troben aquí representades. La intenció és arribar fins al Marheineke Markthalle, un gran pavelló reconvertit en un tradicional mercat. En Martí, que ha trobat en la Laura una padrina i companya de joc perfecte, ens permet a la Lluïsa i a mi perdre'ns entre les parades de menjar preparat, productes frescos i altres delicatessen alemanyes. Fes Laura, fes..., no et preocupis, ja ens tornaràs en Martí demà...

20.00 p.m.
És l’hora dels adéus... Ha estat un autèntic gust i privilegi compartir aquest viatge amb na Laura. Ens acomiadem al vestíbul del metro i ho repetim, al cap d’una estona, des de les andanes respectives, separats per les vies d’un metro que està a punt d’arribar. En Martí, convençut que demà per la tarda la tornarà a veure, li dedica des de la distància una mirada còmplice... Gràcies Laura.
Última nit a l'apartament. Demà... uffff... recollir-ho tot, fer maletes, tornar les claus i... uhm... ens queda tot el matí lliure... Se m'acudeixen unes quantes idees...

ENLLAÇ A DIA ANTERIOR / ENLLAÇ A DIA SEGÜENT