Dels preus més valdria no parlar-ne... Les tradicions segueixen sent un
valor segur, ni amb la crisi es ressenteixen... així que, estimat gremi
pastisser, via lliure per esprémer els moneders dels soferts ciutadans. I encara avui amb la coca estem de sort..., a anys llum del crim més flagrant que es
produeix per Tots Sants amb el pretext del panellet... a l’astronòmic preu de
45 euros el quilo!
Sigui com
sigui, ja tenim el primer ingredient: la coca, i la passejarem amb orgull! Tampoc
hi faltaran, un dia com aquest, els petards. Les casetes de pirotècnia
repartides per Barcelona, un temps molt freqüentades, avui són testimoni d’una
clientela escassa i de butxaca continguda. El nostre particular arsenal, molt
moderat, just suma deu euros. Però poca broma, que la munició inclou cinquanta
super cebetes, quatre fonts ‘parchis’, dotze ‘abejitas’ i tres traques d’’Americanos’!
Wuauh!
Per la
tarda, escalfem motors amb el guarniment del balcó. No ens sobrepassem: just
unes tires penjades pel sostre i un parell de fanalets, suficients per donar
color i ambient a l’espai on, si no plou, soparem. El que ha passat és que,
darrera les tirallongues de colors, han aparegut altres accessoris i
complements de disfresses. I, és clar, ens ho hem provat tot i hem rigut
molt... sobretot amb el nas de pallasso que duu en Martí que, just quan es fa l’autofoto,
sempre cau per terra... Em penso que al final, sí, n’hem salvada alguna!
Són les
sis, una hora perfecte per afrontar el plat fort del dia. El foc també és un
dels elements cabdals de la revetlla, així que ens acostarem a la plaça del
Nord i (aquí et vull veure Martí!) a ‘cremar-ho’ tot! Hi anem amb l’Àlex, que
duu provisions pirotècniques molt similars a les nostres... A l’hora de la
veritat els més petits s’apoderen de les bombetes... carai! quins dos valents,
eh... La resta de petards els gaudeixen a la seva manera, des de la distància,
sense acabar-se’n de fiar... francament, ho prefereixo així. A la plaça hi ha
altres grupets de pares amb fills i alguna colla d’adolescents que
s’envalentonen amb la seva artilleria... També el curiós espectacle d’una
parella de joves acròbates. Malauradament, i molt abans que arribi la tradicional
flama del Canigó que haurà d’encendre la foguera preparada davant dels Lluïsos,
cauen (oh, no!) les primeres gotes d’aigua... Les qui ja tenien una mica de
fresca (entengui’s les mamis) ara tenen l’excusa perfecte per tocar el dos. Amb
aquesta adversitat provoquem una volteta fins a una desolada Virreina... i cap
a casa. La inoportuna pluja ha aigualit, literalment, el que toca ser una nit
calorosa, de carrer, platja i terrasses...
Al balcó,
què voleu que us digui?, no s’hi està prou bé per sopar. Ens refugiarem al
menjador i, de passada, ens estalviarem un constipat innecessari. Ens acomodem fins
al punt de posar-nos el pijama, tots tres. Truita de patates, pa amb tomàquet i
pernil i... la coca de Sant Joan! En Martí examina la coca atentament, revisa
la fruita confitada... compta les cireretes i els trossets de meló..., i
escampa per damunt la taula els pinyons. Sembla que la inspecció ha estat
favorable, tot i els desperfectes que ha ocasionat... Fem parts i... res de
res, tot i que la coca està boníssima, en Martí no la vol ni tastar!
I poc més, perquè a en Martí se li tanquen els ulls i aviat
s’anirà a dormir. Ha estat un dia molt llarg (tècnicament, un dels dies més
llargs de l’any per immediatesa al solstici d’estiu) i ple d’emocions... Els
coets i petards que se senten, menys que ens anys anteriors, ens acompanyaran
al son i, qui sap?, potser ens faran somiar en fullets entremaliats o en bengales
de colors... obligant a rendir-nos, per molts anys, a la nit més màgica de l’any!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada