TARDOR AL RIPOLLÈS

A la Salle els Pirates criden a pulmó: ‘A la tardor: fulles, castanyes i caragols amb banyes!’. ‘I bolets!’, afegeix en Martí. Ara se li ha posat dins del cap que hem d’anar a collir bolets... que hi ha una amigueta de l’escola que hi va anar fa un parell de setmanes... La promo del programa ‘Caçadors de bolets’ de TV3, on apareixen uns rovellons molt simpàtics i xerraires, no fa més que recordar-nos-ho insistentment...

Doncs som-hi! Ens aixequem ben d’hora, ben d’hora... aix... n’hi ha que es fan els dormits...

...per esmorzar a la capital de la comarca del Ripollès on, vés per on, cada dissabte es desplega un bulliciós mercat de productes gastronòmics pels encantadors carrers encaixats entre el riu Freser i el riu Ter. Una espectacular coca de vidre dels mestres forners osonencs de Perafita acompanyarà un reconfortant cafè amb llet, a dues passes d’un dels símbols del romànic català: el Monestir de Santa Maria de Ripoll.

Amb la benedicció del comte Guifré el Pelós, enterrat al Monestir, i després d’una obligada salutació als ànecs que freqüenten els marges del riu (ens hem entretingut a posar nom a cadascun d’ells...), enfilem direcció Puigcerdà fins a Campdevànol, el deliciós jardí dels Pirineus. I d’aquí cap al Santuari de Montgrony, per cinc quilòmetres de tortuosa carretera que compensa sobradament els pendents de fins al 16% (i trams on millor resar per no trobar-se amb ningú de cara...) amb unes vistes excepcionals.

L’Hostatgeria de Montgrony, un popular restaurant amb unes quantes habitacions, ens dóna la benvinguda a 1.355 metres d’alçada. Refusem la temptació d’una cerveseta en aquest mirador fascinant per a afrontar l’objectiu principal de l’excursió: arreplegar fulles de diferents colors, branques i pinyes i, per descomptat, bolets. Per això ens caldrà pujar per la llegendària escalinata de setanta-dos esglaons, tallada a la roca per ordre del comte Arnau (obligat a vagar eternament a causa dels seus pecats i promeses incomplertes) fins arribar al pla de Sant Pere. 

La panoràmica des del cim de la cinglera (molt concorreguda per escaladors) és extraordinària, amb l’Església de Sant Pere com a punt de sortida de nombroses excursions. Ens endinsem amb prudència (no oblidem que ens acompanya l’Arnau...) per boscos de pi roig i, tot i la gran quantitat de pinyes i fulles multicolor, no hi ha rastre de bolets. Els experts diuen per la web que en aquesta zona, alçada i vessant poden abundar camagrocs, llenegues, fredolics i rovellons... però, és clar, qui es podria imaginar aquesta calorada a principis de novembre...

Trepitgem sobre sec, sequíssim; fa massa dies que no plou... Distingim l’inconfusible perfil del Pedraforca i de la Serralada del Cadí que l’empara. Seguim a la recerca d’un bolet impossible, ara ja mirant el rellotge (que ens esperen a taula d’aquí a vint minuts!). I, quan ja abandonàvem la gesta, l’obstinació ens ha obsequiat dos exemplars (força deteriorats, tot s’ha de dir...) de ‘boletus pútridus’, suficients per aixecar l’ànim i orgull d’en Martí, ara per fi satisfet!

Tornem a fer el camí de baixada, cap al restaurant, amb un ull posat a en Martí (no sigui que el perdem cinglera avall...) i l’altre al formidable escenari que ens envolta. Unes quantes fulles vermelles i grogues, tres pinyes, una cirereta d’arboç i els dos bolets ens acompanyen fins al menjador com a trofeus de caça.

El dinar, com suposàvem, colossal. I encara més profitós si tenim en compte que n’Arnau s’ha quedat plàcidament dormidet dins del cotxet (tot i el xivarri) i que en Martí s’ha portat divinament (i això no passa tots els dies), tant a la taula del menjador com a la fabulosa terrassa on hem demanat els cafès.

Aix, mira que estàvem a la glòria, eh... però convé tornar cap a casa. Si bé farem una parada tècnica a Vic, on ens donarem el gust d’ocupar una de les taules que envolten la plaça Major. En Martí encara té corda per córrer pel sorral (com anomenen amb to burleta els locals...), perseguint una pilota o jugant a amagar-se... Avui sí, avui Martí cauràs al llit ben ràpid... potser somiant en aquells ceps que no hem trobat perquè, com tu fas amb els papes, jugaven amb nosaltres a fet i amagar...