A què treu cap ara (passat un mes!) fer esment de la mítica
Jean Bouin? La resposta és concloent: ressaltar la meva millor participació,
fins a dia d’avui, en la popular distància dels deu quilòmetres! Aquestes
proeses un ja no les fa tots els dies, així que dediquem-li un post, millor
tard que mai...
Ens remuntem al matí més gèlid del que portem d’any, i
consti que ja l’acabem... El pseudoministre Montoro adverteix amb repugnant
cinisme, en clara al·lusió a les aspiracions sobiranistes catalanes, que fora d’Europa
fa molt de fred... No cal que es preocupi, perquè avui som més de 1700 ànimes que
desafiem una temperatura siberiana acompanyada d’un ventet tocapebrots únicament
pel gust de córrer i participar d’una de les primeres curses d’asfalt d’Europa.
La Jean Bouin és, per mèrits propis, la clàssica de l’atletisme amateur i
professional. Enguany compleix ni més ni menys que noranta anys i, a jutjar pel
poder de convocatòria i l’animació general, se’ns mostra força vigorosa i amb
llarga vida per davant.
Els calaixos de sortida, tot i la veterania de la prova, s’han
convertit en un autèntic despropòsit multicolor. Són les 8:58, a dos minuts del
tret de sortida (ningú s’hagués queixat de començar una horeta més tard...) comparteixo
espai amb dorsals grocs, blaus i verds. I, és clar, com era d’esperar, els
primers metres d’escalfament pel carrer Lleida són caòtics. Sort de la Gran
Via, beneïda Gran Via, que gràcies als cinc carrils emplaça dòcilment a cadascú
al seu ritme de confort. I per aquesta llarga recta cremem sola amb el pilot
automàtic posat, assabentats d’un fals pla que ens acompanyarà fins a plaça de
Tetuan. Els qui s’han inscrit a la inaugural cursa dels cinc quilòmetres ja
divisen la meta, força metres enllà, sota l’Arc del Triomf, tradicional punt d’arribada
durant aquells anys en blanc i negre. La majoria, no obstant, passarem de llarg
per resseguir el parc de la Ciutadella pel passeig de Picasso i tombar per
Marquès de l’Argentera. El primer parcial, permeteu-me que ho destaqui, ha
estat de 20’16’’; os pedrer, Maria santíssima!
El passeig d’Isabel II comença a emprenyar una mica, per
llarg i per monòton. Tots els corredors tenim dins del cap l’últim terç de
cursa, ascendent fins l’arribada. Així que ara convé autoexaminar-se per apretar
i esgarrapar tots els segons que després perdrem o bé dosificar-nos a consciència
amb previsió del que vindrà. L’horrorosa plaça de les Drassanes ens convida a
iniciar la incòmoda avinguda Paral·lel. Una pendent desagradable que suportem
amb bona cara perquè el pitjor encara ha d’arribar. El carrer de Tamarit serà
la cruel drecera que ens conduirà a l’exigent escalada final pel carrer Lleida,
obligada penitència pels qui avui pretenen rebaixar la marca personal. Molts
temíem una ascensió més diabòlica i quasi per sorpresa encarem l’avinguda de
Rius i Taulet i ens dediquem el gir de la glòria cap a l’avinguda Reina Maria
Cristina, donant-ho tot i lliurant-nos a un deliciós esprint on retallar dos o
tres segons al marcador oficial. Wuauh, és ben cert que l’entrenament
disciplinat, regular, és la base de la competició. El temps real final ha estat
de 41’57’’, molt per sota de l’anterior millor marca. Veig complicat superar en
un futur aquest registre; probablement s’instal·li mesos i mesos al capdamunt de
les meves gestes personals. Sigui com sigui, un ritme mitjà de 4’11’’ per quilòmetre
no és gens menyspreable.
Primera (debut amb MMP!) i última (mai tornaré a pagar 17
euros per una cursa popular!) participació a la històrica Jean Bouin! I volant
cap a caseta, que fa un dia perfecte per enxampar un refredat... Fins la propera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada