No pretenc menysprear la Cursa, en majúscules, amb la que
molts ens hem iniciat i altres s’iniciaran en l’afició de les curses urbanes
(abans de pagar provem amb aquesta que és gratuïta...). La Cursa del Corte Inglés
s’ha guanyat, després de 36 edicions, el reconeixement més absolut: enguany ha
estat capaç d’aglutinar 73.426 persones (la sisena millor participació!).
Darrera de la campanya publicitària extraordinària que se’n deriva (un
indicador de l’envejable musculatura dels històrics grans magatzems), s’ha de
reconèixer el benefici d’un acte esportiu massiu, amb un poder d’atracció
indiscutible, que concentra la munió més heterogènia que es pugui imaginar.
Avui tothom hi té cabuda, perquè en aquesta festa de l’esport (també pels qui
caminen) cadascú és lliure de donar-li el caràcter que vulgui, tot i que
eminentment festiu també es pot competir. Per això hi ha un arc de sortida, i
un cronòmetre, i uns calaixos per temps; per això es permet l’arribada de
participants fins a dues hores i mitja més tard del tret de sortida.
La Lluïsa i jo ens hem sumat a la multitud, amb el
convenciment de què avui seria més fàcil guanyar la Cursa que acabar-la en
última posició. Aparquem la moto a una distància prudencial de la marabunta, i
ens deixem endur pels afluents de corredors que desemboquen amb tota seguretat
a l’epicèntrica plaça de Catalunya.
A quinze minuts per la sortida ja no ens podem moure del
nostre pam de terreny, estem literalment anxovats, i torturats per l’estridència de Jungle Drum (tema musical de l’espot d’enguany del tradicional ‘ja és primavera al CorteInglés’). La perspectiva, des d’aquesta insignificant posició, atordeix: per la
quantitat (Déu no vulgui que algú tingui una urgència) i, sense ofendre a
ningú, per la forma (digue’m com t’has ‘vestit’ i et diré quin tipus de
corredor ets...).
Els instants inicials de la Cursa no són un caos, això
vindrà més tard. De moment el que hi ha és una singular caminada pel passeig de
Gràcia, amb insinuacions frustrades d’accelerar el pas. Serà en arribar al
carrer Aragó, que no abandonarem fins al carrer Tarragona, quan coincidirà
l’èxtasi col·lectiva del començar a córrer amb la decepció d’una interrupció
constant deguda a cotxets, gossos i tot tipus d'slow walkers: cadenes d’avis i
àvies, nens i nenes, comparses... Un autèntic show, i un immens despropòsit...
El millor és carregar-se de paciència i confiar en què l’ascens a l’anella
olímpica de Montjuic s’encarregarà de reordenar ritmes.
La panoràmica des de l’avinguda Maria Cristina, amb la plaça d’Espanya i les torres venecianes a una banda i el conjunt de la Font Màgica i el monumental Palau Nacional a l’altra és espectacular. Homenatjarem en aquest punt l’exitosa Marató de fa un mes, resseguint l’encara visible línia blava en els seus darrers metres. I, ara sí, enfilem l’avinguda que ens acostarà al primer dels avituallaments, un cop passada l’entrada al Poble Espanyol. Molts comencen aquí a perdre el somriure...
Haurem de reservar un últim cartutx per al curt ascens previ
a l’entrada a l’Estadi Olímpic. Els esbufecs i les lamentacions van desapareixent
al pas pel túnel d’accés a l’Estadi, on la tradició exigeix una cridòria
col·lectiva d’alliberament aprofitant l’acústica i sonoritat de l’espai... Fins
que, voilà, ja trepitgem tartà... gaudim d’una volta sencera a l’Estadi! Saps
què? Ho immortalitzarem, que això no passa tots els dies!
Aquesta volta ens ha sabut a glòria, tots hem recuperat les
bones sensacions i ens hem deixat encomanar d’una energia escènica que ens ha
donat ales. Malauradament, l’extra energètic el consumirem a la immediata rampa
final que segueix a la sortida de l’Estadi... Superat aquest punt d’inflexió
gaudim d’un segon avituallament, i tot baixada! Però que l’alegria del pendent
favorable no ens jugui una mala passada: precaució i alerta amb les caigudes...
que aquí tothom s’envalentona i potser hi haurà qui baixarà rodolant...
Ai, el carrer Floridablanca és la Ventafocs de la Cursa, una insuportable i aparentment inofensiva recta final de la que ningú parla però tothom pateix... Aquest tram ha estat testimoni de la majoria de curses que transiten per Barcelona, per això manté tot tipus de cicatrius al seu asfalt: indicadors amb pintura multicolor de punts quilomètrics i línies de sortida o arribada sobreviuen a l’erosió del trànsit rodat.
Després del control de xip dels deu quilòmetres encara hi ha
766 metres
d’afegit (un fet força singular en l’hegemonia absoluta de les curses de 10...)
que gaudirem pel carrer de Pelai. Ho donarem tot, empesos per la gran concurrència
d’animadors que s’apleguen en aquest punt, i alliberarem tot el nostre bon
humor (ara que ja ens veiem guanyadors...).
I quin millor final que al bell mig de la plaça de Catalunya? Amb un
temps aproximat d’1h12’ creuem la línia de meta, en companyia d’altres centenars de
corredors... Ens ho hem passat bé, i exactament d’això es tractava! Bona cursa
Lluïsa! Un bon rodatge que es preveu tingui continuïtat el proper diumenge, amb la participació a una de les meves curses preferides: la dels Bombers!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada