Relaten les memòries d’infantesa que un servidor es va
estrenar a les sales de cinema a principis dels vuitanta, al desaparegut
Excelsior de la Gran Via, amb la projecció d’un popular conte infantil de la
factoria Disney: El Llibre de la Selva. Aquell nen, avui cinèfil convençut, no
tenia més de quatre anys...
El Gran Salón Excelsior fou víctima, com tants altres cines
a finals del segle XX, d’un tancament inevitable l’any 1985 a causa d’una
insuportable disminució d’espectadors, ja fos per la difusió de la pirateria o
per uns preus massa elevats, o per totes dues causes.
Cine Excelsior, a inicis dels seixanta... |
La mateixa cantonada, en l'actualitat... |
Sigui com sigui, avui dia anar al cinema és un autèntic luxe.
Almenys a Barcelona, amb un peatge de més de nou euros per accedir a la sala (excepte
fórmules d’abaratiment tipus dia de l’espectador o festes del cinema...),
gaudir del setè art (en hores baixes...) en pantalla gegant no està a l’abast
de totes les butxaques. La il·lusionant cita familiar al multisales (els grans
cinemes ja estan tots sepultats), amb crispetes i refrescs de rigor inclosos,
es troba en clar perill d’extinció.
Però no pretenc analitzar (i encara menys denunciar) abusos
o males gestions d’exhibidors i distribuïdors, que prou doctors ja té l’església,
sinó centrar-me amb la barreja d’entusiasme i expectació amb què ha viscut en
Martí la seva experiència iniciàtica al cinema. Sí, ja feia temps que perseguíem
l’oportunitat, que no era altra que la segona part de Rio; i pels pèls encara l’hem
caçada a l’únic cinema a tota la ciutat que la projecta: Cinesa Diagonal Mar,
un macrocomplex lúdic de 18 sales (!!!) allotjat al tercer pis del propi centre
comercial.
Hi ha fragments de la primera part de la pel·lícula en qüestió que, després d’haver-les
engolit dotzenes de vegades, podríem recitar de memòria. En Martí va fidelitzar
la seva habitual manca d’atenció als guacamais protagonistes d’un film molt
colorista i musicalment contagiós. I és clar, la segona part ens ha caigut del
cel com a pretext ineludible per a desembutxacar la dolorosa morterada...
Però quina millor estrena li podíem obsequiar? La continuació
d’aquesta divertida faula animal és perfecte! Així que directes cap a la sala 14,
prèvia visita al lavabo. I tot d’una cap a platea, en penombra, resseguint el
punteig de llums vermells que (com els de les pistes dels aeroports) ens acosten
al nostre objectiu. Ocuparem les butaques escollides, molt centrades perquè tot
i ser l’única sessió del dia només serem una dotzena d’espectadors, i en Martí
s’acomodarà damunt d’un dels seients supletoris infantils que hem agafat abans
d’entrar a la sala.
Sortim de la sala eufòrics, i molt satisfets. Un dia serà n’Arnau
qui s’estrenarà..., i tornarem a gaudir plegats d’aquesta experiència... que tant
de bo es pugui repetir moltes vegades, perquè confio mai s’apagarà la flama del
cinema, avui tant debilitada... Llarga vida al (bon) cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada