El difícil no és començar a córrer, sinó aixecar-se del llit
a l’hora oportuna per a córrer en condicions. Escarmentat de la calor
insuportable en l’últim tram de la primera etapa, avui ens hem plantat a l’aparcament
d’Algaiarens a les 6.15, i aquesta gesta ja és molt encomiable. La complicitat
de la Lluïsa, en les tres etapes, ha estat fonamental tant per a acostar-me tan
aviat al punt de sortida com per a recollir-me, a l’hora pactada, al punt final;
se li agraeix el suport i col·laboració en aquests disbarats personals...
Com a resum previ de l'etapa, el vídeo fotogràfic en aquest enllaç:
ALGAIARENS – CALA TIRANT - Distància: 30 km - Desnivell: 735 m
Per tant, arrenco a córrer quasi a les fosques, més enllà de
la primera barrera, sota una gran pineda entre dunes. Els primers quilòmetres
coincideixen, per sort, amb una planera i còmoda extensió de camps de conreu,
fet que aprofito per regular el ritme. Aviat sovintegen les pujades, i un
parell de fonts amb abeurador (d’on no hi raja ni gota d’aigua...). Segueixo
vorejant la major muralla de penyals de tota l’illa, l’anomenada Muntanya Mala,
acompanyat d’alzinars i pinedes.
El suau descens em retroba amb la línia de la costa, al
macar d’Alfurinet, on destaca la increïble acumulació de còdols de grans
dimensions. I tot d’una cap a la part superior d’uns turons, per a tornar-los a
baixar immediatament. Aprofitaré el pas per la imatge de la Mare de Déu del Pilar
per a demanar-li uns quants núvols, ja que la travessa promet ser terrorífica.
Per sort, l’escenari de la cala del Pilar alleuja totes les penes. A la memòria
hi queden els colors (ocre, blau, verd, vermell...) i la sensació de pau
extrema.
La marxa segueix sobre penya-segats fins a la cala dels
Alocs, també coberta de còdols. A l’aparcament de la cala trobo el sender que s’endinsa
a la Marina de Santa Elisabet, per anar guanyant alçada fins coronar els
Penyals de Binidelfà. La panoràmica des d’aquest punt és fantàstica: al vessant
interior es multipliquen els turons d’herba i, més enllà, s’erigeix la muntanya
de Santa Àgueda, amb les ruïnes del castell al capdamunt. Creuo un barranc
salvatge abans d’arribar a la barraca que dóna pas a la cala en Calderer, ara totalment
solitària.
El terreny es torna molt accidentat, amb constants petites
pujades i baixades. En un dels espadats que caracteritzen aquest tram, la serena
presència d’un cavall en estat semisalvatge. Continuo per l’altiplà, gaudint d’unes
vistes increïbles, que em permeten distingir el cap de Cavalleria, amb el minúscul
far al seu extrem. Com era d’esperar, fort descens fins a Cala Barril, que
deixarem enrere per un suau camí forestal. En poca estona, davant la insòlita
presència d’uns xalets ran de platja, la deliciosa Cala Pregonda, una
meravellosa cala d’aigua cristal·lina color turquesa, protegida per una
capriciosa barrera d’illots.
Amb la preciosa instantània de Pregonda dins del cap,
continuo la marxa ben entretingut amb els nombrosos monticles de pedra que es
creuen al meu pas, una polèmica pràctica portada a l’extrem a Cala Morts,
literalment intransitable a causa de tantíssimes columnes acumulades. Segueix
la magnífica platja de Binimel·là, quasi deserta a les nou del matí, amb les
habituals acumulacions de posidònia. La següent aturada la reservo a la platja
de Cavalleria. Abans però, un exigent puja-baixa fins a Cala Mica, i un tram
per penyals amb perspectives impagables al meu destí. Creuo l’encantadora
platja de Cavalleria per damunt la sorra, temptat a posar els peus en remull...,
i remunto per la gran passarel·la de fusta que m’acosta a l’aparcament i m’escup
a la carretera. Un asfalt insofrible que em portaria fins al far de Cavalleria,
si no fos perquè em desvio per una zona d’arbustos, sender que aviat voreja el
mar sobrepassant diversos macars. Aquí pateixo, francament, pel cansament i la
calor acumulada, però això ja està fet. Creuo la llarguíssima Cala Tirant fins
a una nova passarel·la fins a retrobar-me, per fi, amb els meus estimats i
sacrificats supporters, que m’esperen impacients per a fer-se un bany. Només
faltaria, ens l’hem ben guanyat!
Una etapa compromesa, amb un desnivell acumulat
considerable, físicament exigent però increïblement bella, i que pel meu gust
aglutina les millors platges de tot el nord de Menorca (amb la venerable absència
de l’Arenal d’en Castell, per la qual sento certa predilecció...).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada