De ruta per CANTÀBRIA! (3)

La nostra inclinació per Santander és innegociable, ens ha captivat plenament... però l’eslògan diu que Cantàbria és infinita, així que provarem de fer alguns tastests més del seu litoral... sorprenent, escarpat, abrupte... extraordinari. El municipi de Santillana del Marc acull la platja de Santa Justa, un altre dels racons imprescindibles de Cantàbria... una menuda cala que no ens deixa indiferents.

Els agrestes penya-segats que limiten la platja amaguen una antiga ermita encaixada en una cavitat natural aprofitant un plec de la roca. És un espectacle meravellós acostar-nos-hi per un estret sender exposat al mar, a pocs metres d’on trenquen les onades, inclements i ferotges, esculpint un paisatge màgic.

Dalt del promontori, just uns metres més amunt, en aquest mateix escenari sensacional, s’aixeca l’antiga torre medieval de defensa de San Telmo, des d’on gaudim d’unes vistes panoràmiques de la costa cantàbrica. És un lloc idíl·lic que es mereixeria entretenir-nos entre la pastura i delectar-nos amb una posta de Sol inoblidable.

Apostem per dues breus incursions, a les sorprenents platges de Covachos i Arnía. Tant l’una com l’altra es caracteritzen per un compendi geològic excepcional. Des de l’aparcament dalt del turó admirem Covachos, potser la millor platja de la Costa Quebrada. Baixem decidits el corriol que davalla enganxat al penyal... fins que dos socorristes ens adverteixen que la marea alta ens impedeix el pas, i que ens hagués convingut revisar les hores, altures i coeficients de la pleamar i baixamar en unes taules transcendentals per al locals, molt més que les de multiplicar: les taules anuals de marees.

Tenim més sort amb una impressionant competidora, veïna de Covachos: la platja d’Arnía. Tot i la nombrosa concurrència decidim acostar-nos a les dues platges enfrontades, amb imponents crestes de roca dins l’aigua que les protegeixen del mar obert, com si fossin aletes dorsals de criatures marines gegants. Malgrat l’aparent onatge brusc i intractable, ens sorprèn la bandera verda... definitivament aquesta és terra de víkings intrèpids i coratjosos, potser el nostre Mediterrani els sembla una insulsa banyera d’hidromassatge.