BACK TO 80'S

Rebent-me al vestíbul del renascut cinema Urgell, una rèplica del mític Delorean, orgullós i presumit d'aixecar tanta espectació malgrat el pas dels anys. Tot i la nombrosa gernació impacient, ni rastre del meu còmplice en aquesta nit especial. No apareixerà fins a deu minuts abans que s'obri el teló, sí, sí, el teló, perquè avui va de clàssics.

D'inici, puntualment, el que la majoria desitgem, Back to the future (1985) en versió original, remasteritzada i pantalla 'kingsize'. Les més de mil cinc-centes ànimes que omplim la sala escalfem motors amb anuncis i tràilers que ens transporten al passat, a la nostra infància: Abyss (1989), Edward Scissorhands (1990), Willow (1988), Rocketeer (1991), Gremlins (1984)... Com si es tractés d'un autèntic concert, aplaudim escenes, ovacionem actors trenta anys més joves i cantem a pulmó els compassos de la reconeguda sintonia de Movierecord! Una festa, i el millor per arribar...

La seqüència d'obertura deixa muda la sala: ‘Steven Spielberg presents... a Robert Zemeckis Film...’ i, per fi, l’eclèctica col·lecció de rellotges avançant sorollosament cap a les vuit del matí. L’emoció es desborda en aplaudiments quan apareix Marti McFly, interpretat per Michael J.Fox, i, més tard, la resta de personatges. Noto com els assistents es preparen per aclamar fragments que s’han erigit com a memorables: ‘Hello? Hello? Anybody home? Huh? Think, McFly. Think!’ (Biff Tannen), ‘Roads? Where we're going, we don't need roads’ (Dr.Emmet Brown), ‘I guess you guys aren't ready for that, yet. But your kids are gonna love it’ (Marty McFly), ‘Well, that is your name, isn't it? Calvin Klein? It's written all over your underwear’ (Lorraine Baines)...

Clock Tower Donation's Flyer

This is what makes time travel possible: Temporal Field Capacitor

Ens mereixem sopar, després de tanta excitació, aprofitant la mitja hora de descans prèvia a la segona pel·lícula (havia advertit que es tractava d’una sessió doble, és clar, a l’antiga...): E.T.: The Extra-Terrestrial (1982). L’experiència, fins al moment, ja justifica sobradament els vuit euros d’entrada. Un autèntic alliberament adrenalític col·lectiu, equiparable a un bon partit de futbol...

Ja suposava que la menuda i entremaliada criatura no aixecaria tantes passions com les aventures dels viatges en el temps. El contrast és evident: l’acció ha deixat pas ara al drama de ficció, i a (com critiquen alguns) un format empalagós i infantil acompanyat, això sí, d’una banda sonora inesborrable, guanyadora d’un merescut premi Òscar. Tot i els retrets, escenes com la de l’E.T. disfressat de fantasma creuant-se amb un nen disfressat de Yoda, la persecució en bicicletes per les urbanitzacions de Los Ángeles (sense digitalitzar les armes del agents federals, eh...) i les espontànies i divertides aparicions d’una prometedora Drew Barrimore es mereixen un just reconeixement (vaja, de fet, fou nominada com a millor pel·lícula, direcció i guió original!). Si bé reconeixo que he quedat estabornit amb l’agonia i patiment d’un E.T. moribund connectat psíquica i emocionalment a Elliot, a qui aboca a una mort cruel i, pel meu gust, innecessària; per fi entenc els mars de llàgrimes en ulls d’infants i adolescents... Al final, com era d’esperar, happy-end i tothom satisfet.

E.T. sees a child disguised in Yoda for Halloween

 Levitating bikes

 Gertie says goodbye to E.T.

Passen, i de llarg, de les dotze de la nit. El DMC DeLorean segueix al vestíbul, atent a les reaccions dels seus fans i afligit pel seu imminent resguard en vés a saber quin magatzem a l’espera d’un proper homenatge. Li dedico una foto, de record; per l’oportunitat de reviure l’excel·lent cinema dels vuitanta i amb el convenciment que el cinema Urgell ha estat testimoni de l’entusiasme d’una generació de cinèfils amb la que em sento molt identificat.

Guest star