ENS VEIEM DIMECRES, ENS VEIEM DIMECRES...

Aquest mes de juliol ens veiem dimecres però també els dilluns. I cada dia és imprevisible, una sorpresa, a vegades toca una de freda i altres, com avui, una de calenta. És clar que els Jocs Olímpics del 2028 encara estan lluny, no ens estressem... però amb en Martí, per assegurar, hem començat aviat. Potser no ens hem iniciat amb el peu que toca, si bé avui he percebut (no ho vull dir massa fort) símptomes clars de millora.


Jo esperava avui el plor habitual. Un s'acostuma a allò que es repeteix inexorablement, encara que no sigui desitjable; i quan no ocorre et sorprèn. Vaja, que amb un gemec lleuger de dos minutets en Martí ha saldat el nostre pas per la piscina, i ni una llàgrima més. Ni en Jaime, el monitor, se n'ha sabut avenir. Fins i tot m'ha semblat observar-li certs aires de vanitat i mirada complaent quan ens creuàvem amb altres menudes víctimes que ja havien arrencat a plorar desconsoladament; té pebrotets el nen, eh...


Aturdit encara per aquestes desventures, hem recollit el nostre cotxet aparcat en el passadís d'accés a la piscina. Ni zona verda ni blava, sinó gratuïtat (com a mínim) els primers trenta minuts...  Mentre pensava quan arribarà el dia en què em trobi un parquímetre reclamant la quota de rigor, immortalitzo l'espai, per ara, habilitat per a la càrrega i descàrrega de 'mercaderia' lleugera...

Zona de càrrega i descàrrega

I ens refugiem al nostre vestidor mentre resseguim la melodia:

'Adéu piscina, adéu piscina,
ja hem acabat, ja hem acabat,
ens veiem dilluns, ens veiem dilluns,
xap, xap, xap,..., xap, xap, xap'.

Avui ha estat un gust, sí senyor, la qüestió és si tindrà continuïtat. I en aquest sentit, tinc un bon pressentiment, ...ja us ho faré saber.