PREPARANT EL NADAL

El Nadal del 2010 va transcórrer discretament entre maldestres maniobres de canvi de bolquers, doloroses operatives en cada lactància i eternes nits, de vetlla, vigília i desesperació. L’any següent molt millor, és clar. El rodatge de dotze mesos havia de servir per alguna cosa, no? L’esperit nadalenc va mostrar-se orgullós als ulls d’un Martí que pretenia captar-ho tot amb els cinc sentits.

Enguany en Martí s’ha contagiat plenament de la màgia d’aquestes Festes. Ens hem bolcat tots, a consciència, convençuts de què podem encomanar-li la il·lusió d’unes tradicions que sempre hem viscut intensament.

Per això hem rescatat plegats la caixa on guardem tota la parafernàlia nadalenca, soterrada més enllà del fons de l’armari. I a dins, amuntegat estratègicament: l’ornament de l’arbre de Nadal, llumetes, ninots de neu, el Pare Noel,... i, per descomptat, el tió amb barretina, que ha hivernat silenciosament amb la impaciència de retrobar-se amb la innocència del nen de la casa.

L’operativa del guarniment de l’arbre ens té a tots bastant entretinguts. En Martí s’ha apoderat del flanc dret, que està saturant a plaer de boles vermelles i daurades. Un detall important, tampoc se li ha passat per alt: ens falta l’estrella al capdamunt. Doncs vinga, a bracets de la mama la posaràs tu mateix! Li permetem alguns afegits més, d’estil lliure. Amb l’estètica de l’arbre perduda a causa d’aquestes concessions ens reconfortem  sabent que duu el seu segell personal; que, en el fons, d’això es tracta, no?

Acabat l’arbre li donem la benvinguda amb una nadala, que en Martí interpreta acuradament amb la seva flauta.

El proper en ajuntar-se a la festa és el tió, que s’ajau satisfet a l’ombra de l’avet de plàstic (o algú es pensava que era natural?); sempre despert i rialler, rep amb delícia les primeres bastonades d’aquest any de la mà, naturalment, d’en Martí. A diferència de l’any passat, avui insinua la melodia i n’encerta algunes paraules... Als pares, cal dir-ho?, se’ns cau la baba... A partir d’avui i fins la nit del 24, caldrà estar molt atents: pels matins un gotet amb llet i uns quants cereals, per la tarda n’hi haurà prou amb unes galetes i un poquet d’aigua. L’engreix del tió, si tot va bé, ens cagarà alguna llaminadura i, amb sort, algun regalet pels nens que s’hagin portat bé.

Una jornada plena de màgia. Amb el tió s’imposarà una relació de temença i fascinació. Quants petons li haurà donat al ninot de neu? Quantes vegades ha fet sonat la campana del Pare Noel? Quants interrogants dins d’un capet tan preciós i innocent? Hi haurà temps per mantenir l’embruix amb els Reis d’Orient... Dosifiquem-li les emocions. Es diu que durant aquestes Festes els protagonistes han de ser els més petits de cada casa; afegeixo: excepte que tots pretenguem ser petits per uns quants dies... jo m'hi apunto!