El Nadal del 2010 va transcórrer discretament entre maldestres maniobres de canvi de bolquers, doloroses operatives en cada lactància i eternes nits, de vetlla, vigília i desesperació. L’any següent molt millor, és clar. El rodatge de dotze mesos havia de servir per alguna cosa, no? L’esperit nadalenc va mostrar-se orgullós als ulls d’un Martí que pretenia captar-ho tot amb els cinc sentits.
Enguany en Martí s’ha contagiat plenament de la màgia d’aquestes Festes. Ens hem bolcat tots, a consciència, convençuts de què podem encomanar-li la il·lusió d’unes tradicions que sempre hem viscut intensament.
Per això hem rescatat plegats la caixa on guardem tota la parafernàlia nadalenca, soterrada més enllà del fons de l’armari. I a dins, amuntegat estratègicament: l’ornament de l’arbre de Nadal, llumetes, ninots de neu, el Pare Noel,... i, per descomptat, el tió amb barretina, que ha hivernat silenciosament amb la impaciència de retrobar-se amb la innocència del nen de la casa.
L’operativa del guarniment de l’arbre ens té a tots bastant entretinguts. En Martí s’ha apoderat del flanc dret, que està saturant a plaer de boles vermelles i daurades. Un detall important, tampoc se li ha passat per alt: ens falta l’estrella al capdamunt. Doncs vinga, a bracets de la mama la posaràs tu mateix! Li permetem alguns afegits més, d’estil lliure. Amb l’estètica de l’arbre perduda a causa d’aquestes concessions ens reconfortem sabent que duu el seu segell personal; que, en el fons, d’això es tracta, no?
Acabat l’arbre li donem la benvinguda amb una nadala, que en Martí interpreta acuradament amb la seva flauta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada