Hi ha reptes, propòsits, que un no se’ls ha de rumiar massa,
pel perill de no afrontar-los mai. Acostumat a la popular dels 10 quilòmetres,
amb la que m’he fet un tip d’acumular somriures i samarretes multicolor al
calaix, sempre m’he resistit a la germana que la segueix, la dels 21, coneguda
com la Mitja. Però fa menys d’un mes, en un atac d’autoconfiança sobtat, vaig llençar-me
a la piscina (un cop pagats els 24,50 euros! preceptius).
L’ocasió era immillorable: 23a edició de la Mitja Marató deBarcelona (vaig pensar: si haig d’estrenar-me que sigui a casa...). No hi havia
marxa enrere; els 24,50 euros de la preinscripció ja estaven pagats (sí, sí, no
m’he equivocat, quina punyalada, eh...) i, això ho tenia molt clar, havia arribat
l’hora de preparar un pla d’entrenament exprés per a afrontar la prova amb
certes garanties d’èxit.
L’anarquia quilomètrica, sempre urbana i nocturna (en
ocasions amb un fred de nassos!!), va anar responent de forma espontània a
l’humor del moment. Les previsions rarament es van complir, per excés o per
defecte, i la improvisació em va guiar en la majoria de cruïlles. Quin
panorama... El detall d’aquest caos és evident:
DIA
|
DISTÀNCIA
|
Però, tot i el recel que podria generar aquest inusual pla d’entrenament,
el dia 17 de febrer m’aixeco pletòric. Sense massa rigor (queda clar que no és
el meu estil) preparo un esmorzar lleuger i energètic: un got de llet amb
cereals, una torrada amb oli i sal, una poma i una taronja. I sense temps per a
més preàmbuls, la moto m’acosta fins a les proximitats de la zona de sortida. He
arribat amb mitja hora d’antelació respecte l’hora de sortida del primer
calaix, prevista a les 8.45. Gaudeixo, per tant, d’un temps suficient per a fer
un parell de fotos, menjar-me un muesli i un plàtan, i escalfar a consciència.
El pessigolleig a l’estómac, previ a qualsevol cursa, ja ha fet acte de presència; potser són els nervis, o la tensió... A l’empara del fred, comprimit per la resta de corredors del meu calaix, repasso mentalment el recorregut de la cursa i em concentro a detectar els trams a priori més traïdors. En aquest sentit, els deu primers quilòmetres seran definitoris; així que m’exigeixo especial dosificació en la suau ascensió pel Paral·lel i la monòtona travessia per la Gran Via.
El tret de sortida del calaix capdavanter esfuma aquests pensaments. Al meu rellotge, les 8.47. La impaciència va en augment. M’entretinc perseguint curiosos que ha sortit als balcons: l’àvia embolicada amb la bata marró que no entén el que passa, el gos espantat que borda sense consol, la nena petita esglaiada per tant de sarau... És comprensible: un diumenge, no són ni les nou del matí... És fàcil que enganxi a més d’un en fora de joc.
Com l’únic objectiu definit és acabar la cursa, m’he proposat continuar amb aquesta parsimònia fins, com a mínim, als deu quilòmetres. Així que avanço tranquil pel passeig Colom on, sense pretendre-ho expressament, supero les llebres que marquen les dues hores. A la desembocadura de La Rambla, just als peus del recent clausurat monument a Colom, ja distingeixo turistes insomnes, depredadors fotogràfics insaciables, advertits també per l’impressionant edifici gòtic d’unes renovades Drassanes. Resseguim les restes de la tercera muralla de Barcelona (la del segle XIV), amb el portal de Santa Madrona com a privilegiat testimoni de l'única entrada medieval que es conserva a la ciutat.
El suau i continuat ascens per l’avinguda del Paral·lel, un cop superat el quilòmetre dos, s’encarrega de fer-me passar el fred. Toca fantasiejar amb el que algun dia fou el Broadway català: un referent nocturn de l’ambient barceloní més bohemi i descarat en el gris rerefons del franquisme. Imagino (on avui es succeeixen pakistanesos, basars i locutoris) cabarets, teatres, cafès, sales d’espectacles i una oferta cultural i d’oci que, tant de bo m’equivoqués, mai més tornaran. D’aquell Paral·lel, tot i l’esforç consistorial, només hi queda record i nostàlgia.
No completem íntegrament l’avinguda perquè ens desviem pel carrer Entença i, en tres travessies, ens incorporem a l’antipàtica Gran Via. La quadrícula del Pla Cerdà ens acompanyarà més de dos quilòmetres i mig, des d’aquí fins a la plaça de Tetuan. Com a únic al·licient d’aquest avorrit tram és el parcial dels cinc quilòmetres, que completo amb un temps de 26’34’’ i una impressió de 'progresso adequadament'. Com que haig de seguir contenint l’ànsia d’accelerar el pas prefereixo submergir-me de nou en distraccions particulars.És un gust tombar pel passeig de Sant Joan i transitar per l’escenari habitual dels meus entrenaments. Encara que de nit mostri un aspecte diferent tot segueix al seu lloc, excepte un grup de percussió que cap vespre havia trobat i que avui anima el pas pel quilòmetre set.
I quan estem a punt d’arribar a l’Arc del Triomf...ostres, quin desengany! Estava convençut que passaríem pel mig, commemorant un triomf (encara que parcial) a l’esport i a la participació ciutadana. Però, res de res, l’Arc per una banda i nosaltres pel lateral del passeig Lluís Companys, ben arrambadets al temut Palau de Justícia de Barcelona.
Fugim corre-cuita d’aquest repulsiu punt de trobada de malfactors professionals i gentussa de 'poca monta' pel carrer Pallars, preludi d’una altra pendent (la del carrer Badajoz) més benigne i curta que la del Paral·lel però amb uns quants quilòmetres més a les cames. Al tall amb l’avinguda Diagonal ens contempla orgullosa la Torre Agbar, símbol inaugural (i visualment efectiu) de la revitalització que es pretén per aquesta zona de les Glòries. I per fi, distret per la Diagonal, em sorprèn l’inflable dels deu quilòmetres i l’immediat avituallament. El cronòmetre indica 52’15’’, la qual cosa certifica que respecte el primer parcial he augmentat el ritme. Prefereixo no emocionar-me, conscient que encara falta més de la meitat...
 |
| Carrer Wellington - 17/02/13 - 08:20 |
 |
| L'advertència és ben clara... |
 |
| Passeig de Pujades - 17/02/13 - 08:25 |
El pessigolleig a l’estómac, previ a qualsevol cursa, ja ha fet acte de presència; potser són els nervis, o la tensió... A l’empara del fred, comprimit per la resta de corredors del meu calaix, repasso mentalment el recorregut de la cursa i em concentro a detectar els trams a priori més traïdors. En aquest sentit, els deu primers quilòmetres seran definitoris; així que m’exigeixo especial dosificació en la suau ascensió pel Paral·lel i la monòtona travessia per la Gran Via.
El tret de sortida del calaix capdavanter esfuma aquests pensaments. Al meu rellotge, les 8.47. La impaciència va en augment. M’entretinc perseguint curiosos que ha sortit als balcons: l’àvia embolicada amb la bata marró que no entén el que passa, el gos espantat que borda sense consol, la nena petita esglaiada per tant de sarau... És comprensible: un diumenge, no són ni les nou del matí... És fàcil que enganxi a més d’un en fora de joc.
Per fi ens movem, màxima expectació. Caminem els dos-cents
metres que ens separen de la línia de sortida i, quan el marcador ja indica 00:15:05
(és a dir, un quart d’hora més tard que els primers!) començo oficialment la
Mitja Marató.
La sortida és molt neta, res a veure amb les curses populars
tipus la Mercè, Corte Inglés o Bombers. Voregem el parc de la Ciutadella pel passeig
de Picasso, deixant a l’esquerra l’antic museu de zoologia (més conegut com el
Castell dels Tres Dragons, tot i que jo no n’he vist mai cap...), el de
geologia, l’hivernacle i l’umbracle...; tots aquests recintes projectats per a
l’Exposició Universal de 1888 i avui en lamentable desús. Tombem per l’avinguda
Marquès de l’Argentera per mostrar-nos davant l’imponent façana d’una estació
de França que, tot i la persistent monumentalitat de les marquesines que vesteixen
les dotze vies, ha perdut la vitalitat d’èpoques passades. Sobrepassem la font
central de la plaça del Pla del Palau i, a l’alçada de la Llotja de Mar ens
topem amb l’indicador del quilòmetre u, amb un discretíssim temps de 05’56’’.
El suau i continuat ascens per l’avinguda del Paral·lel, un cop superat el quilòmetre dos, s’encarrega de fer-me passar el fred. Toca fantasiejar amb el que algun dia fou el Broadway català: un referent nocturn de l’ambient barceloní més bohemi i descarat en el gris rerefons del franquisme. Imagino (on avui es succeeixen pakistanesos, basars i locutoris) cabarets, teatres, cafès, sales d’espectacles i una oferta cultural i d’oci que, tant de bo m’equivoqués, mai més tornaran. D’aquell Paral·lel, tot i l’esforç consistorial, només hi queda record i nostàlgia.
No completem íntegrament l’avinguda perquè ens desviem pel carrer Entença i, en tres travessies, ens incorporem a l’antipàtica Gran Via. La quadrícula del Pla Cerdà ens acompanyarà més de dos quilòmetres i mig, des d’aquí fins a la plaça de Tetuan. Com a únic al·licient d’aquest avorrit tram és el parcial dels cinc quilòmetres, que completo amb un temps de 26’34’’ i una impressió de 'progresso adequadament'. Com que haig de seguir contenint l’ànsia d’accelerar el pas prefereixo submergir-me de nou en distraccions particulars.És un gust tombar pel passeig de Sant Joan i transitar per l’escenari habitual dels meus entrenaments. Encara que de nit mostri un aspecte diferent tot segueix al seu lloc, excepte un grup de percussió que cap vespre havia trobat i que avui anima el pas pel quilòmetre set.
I quan estem a punt d’arribar a l’Arc del Triomf...ostres, quin desengany! Estava convençut que passaríem pel mig, commemorant un triomf (encara que parcial) a l’esport i a la participació ciutadana. Però, res de res, l’Arc per una banda i nosaltres pel lateral del passeig Lluís Companys, ben arrambadets al temut Palau de Justícia de Barcelona.
Fugim corre-cuita d’aquest repulsiu punt de trobada de malfactors professionals i gentussa de 'poca monta' pel carrer Pallars, preludi d’una altra pendent (la del carrer Badajoz) més benigne i curta que la del Paral·lel però amb uns quants quilòmetres més a les cames. Al tall amb l’avinguda Diagonal ens contempla orgullosa la Torre Agbar, símbol inaugural (i visualment efectiu) de la revitalització que es pretén per aquesta zona de les Glòries. I per fi, distret per la Diagonal, em sorprèn l’inflable dels deu quilòmetres i l’immediat avituallament. El cronòmetre indica 52’15’’, la qual cosa certifica que respecte el primer parcial he augmentat el ritme. Prefereixo no emocionar-me, conscient que encara falta més de la meitat...
Un zig-zag curt ens acosta per carrers desconeguts al barri del Clot i, tot seguit, al de Sant Martí de Provençals. No abandonarem el lateral de la Gran Via durant el següent quilòmetre i mig. Un tram, l’únic, que no gaudeixo (encara que no sé el per què...) Aixeco el cap per distingir el carrer de baixada que trenqui aquesta monotonia i, per sort, el premi és a tocar: la Rambla de Prim ens condueix, paral·lels al Besòs, cap al Fòrum (ressuscitat d'entre les cendres post-2004). El descens, generós, és revitalitzador i molt oportú de cara a una empenta final. Les cames? Segueixen en plena forma!
Per l’avinguda del Litoral, amb una mar ben calmada i una platja de la Mar Bella deserta de banyistes, resolc el millor parcial mentre guanyo un munt de posicions. Avanço corredors per tots costats, també a alguns que recordo m’havien superat molts quilòmetres enrere. Sembla que dugui ales, perquè ni durant la última pujada, la del carrer Marina, sóc capaç d’afluixar el ritme. Pletòric, amb la inimaginable sensació que la cursa hauria de ser més llarga, gaudeixo amb la recta final pel passeig de Pujades. No més de cinc-cents metres em separen de la línia d’arribada. La música ambient i els crits d’ànim dels assistents recompensen tot l’esforç. La satisfacció és màxima. Voldria que aquests darrers metres s’allarguessin, per assaborir el moment una estona més. Qui s’ho hagués imaginat?
Temps final: 1h47’01’’. Orgullós d’haver completat la meva primera Mitja Marató; orgullós d’haver-ho fet a Barcelona; orgullós d’haver fet un temps tan digne i d’haver acabat tan bé, amb un somriure als llavis. Perfecte hagués estat poder creuar la meta amb en Martí, però està a casa espolsant-se una grip insistent... A l'àrea de distenció: poma, plàtan, aigua... i poc més. Bé, una medalla..., vés perquè la volem. Ara és quan millor certifico que el preu de 24,50 euros és un robatori amb traïdoria. N’hi haurà que es consolaran pensant que la Marató de Barcelona, d’aquí a quatre setmanes, en costa 61... Millor no fer-se mala sang i degustar al màxim la gesta que he fet; sense treure-li mèrits. L’estratègia de cursa no m’ha anat gens malament, el traçat ha estat molt beneficiós i el temps (vull dir la climatologia) immillorable. No es pot demanar res més. O sí: una dutxa relaxant i un bon dinar reconstituent. I, és clar, una crònica detallada del campió als meus principals supporters... esteu preparats Lluïsa i Martí? Ara vinc!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada