Aquest any sí. El Barcelona Beer Festival, BBF, s’ha mostrat
en el seu punt òptim de maduració. Dues edicions han estat suficients per
guanyar-se, per mèrits propis, totes les alabances i reconeixements dels amants
de la bona cervesa. És de justícia reconèixer la feina ben feta, quan a l’hora
de criticar també ens hi dediquem gustosament, i homenatjar als responsables
d’aquest Festival (Monzó proposa rebatejar-lo amb un non menys provincianista:
què tal Festival de Cervesa de Barcelona?) amb una detallada crònica del meu
pas per la Cúpula de Las Arenas.
Les xarxes socials, sobretot a través de facebook i twitter,
s’han encarregat a consciència d’anar escalfant els motors d’un Festival que,
tot i les òbvies patinades de l’any passat, disposa d’un seguici fidel, nombrós
i cada vegada més expert. L’organització del BBF ha dosificat amb encert les
dues qüestions existencials... No, res a veure amb l’algoritme del cercador de
Google, ni la identitat del model que inspirà la Mona Lisa, ni l’ingredient
secret de la Coca-Cola... Em refereixo a l’on i al què.
 |
| Postal del BBF! |
La gran afluència de la primera edició ha obligat a trobar
un espai capaç de donar cabuda a tota l’horda cervesera. La Cúpula de Las
Arenas, ubicada estratègicament a un pas de la plaça d’Espanya i amb el triple
de capacitat que l’infaust convent de Sant Agustí, sembla dissenyat
expressament per acollir en perpetuïtat aquest Festival. Tant de bo sigui així.
Resolta la primera incògnita, als més impacients només ens calia
que es revelés el plat principal a través de l’únic llistat capaç de fer ombra
al de les set meravelles del món antic: el de les 302 cerveses artesanes
presents al Festival! Atenció, que no és cap broma: 150 cervesers artesans
(nacionals i internacionals), 75 de les quals s’importen per primera vegada al
nostre país i 30 debuten en públic!
Si a aquesta prodigiosa convocatòria hi afegeixen fins a
setze activitats paral·leles (entre xerrades, col·loquis, tasts, presentacions...)
i una acurada proposta gastronòmica que procuri un maridatge perfecte, no hi ha
dubte de què l’oferta d’enguany sembla immillorable.
DIVENDRES 8 DE MARÇ
De la feina directe cap al BBF. No fa ni una hora que s’ha inaugurat el Festival i, pels voltants d’aquest enginyós centre comercial, ja percebo certa concurrència llupofilica. Abans d’ascendir, literalment, al zenit cerveser de Las Arenas no puc evitar delectar-me amb la bellesa de l’estil neomudèjar d’una restaurada coberta, testimoni privilegiat de la història de Barcelona, que ha anat allotjant des d’una plaça de braus a un quarter de l’exèrcit republicà.
La parsimònia dels tres trams d’escales automàtiques que em
duen fins la Cúpula em desespera. Arribaré a pensar que existeix una conxorxa
per allargar al màxim l’ànsia i el neguit dels assistents. Els raigs de sol i
la claror natural que traspassa l’estructura de geometria triangular del sostre
evidencien que ja falta poc, molt poc.
Són les tres de la tarda. No hi ha cua i l’entrada és lliure. Al passadís d’accés adverteixo l’estand de venda de l’imprescindible pack inicial, per deu euros: got+guia+set monedes. Un funcionament idèntic al de l’any passat: ràpid i senzill. I cap a dins, per fi, a l’interior de la cúpula d’armadura radial, cobertura de fusta i un ull central que il·lumina amb entusiasme l’espai.
No cal dir que he fet els deures amb l’atenció que es mereix l’ocasió. Això és, una llista menuda amb les cerveses top (aquelles que si estan en cartell haig de llençar-m’hi de cap), i una altra llista més extensa amb apostes pròpies, recomanacions o curiositats.
Necessito mig minutet per ubicar-me en els més de dos mil
metres quadrats d’espai. A un costat, la zona calenta: cinquanta tiradors
degudament numerats i arrenglerats. Just damunt, l’oracle cerveser: una
pissarra gegant amb els cinquanta barrils inicials (número de sortidor,
cervesera, varietat i número d’ordre a la guia). A l’hemisferi oposat, hi trobo
la venda de fitxes, informació i la manduca. La resta d’espai neutral, migcampista,
està habilitat per a la pastura, el deambuleig lliure o la tertúlia filosòfica (s’entén, cervesa
en mà).
Dues monedes menys i una artesana
catalana de glop llarg (començo fent país, eh...). M’he acomodat a una de les taules altes (no
crec que n’hi hagi més de dotze) ubicades a un dels laterals de la Cúpula. La
consigna sembla clara: prohibit acomodar-se i encara menys apalancar-se, per
això no veig ni una sola cadira..., que l’assistència flueixi, com la cervesa...
El rellotge m’incita a provar-ne una altra... Tinc deu minutets de marge i els penso aprofitar capturant un dels barrils més exclusius del Festival. I és que els suïssos, a més dels reconeguts xocolates i rellotges, s’han doctorat darrerament en l’elaboració de cervesa. La Brasserie des Franches Montagnes, de la petita localitat de Saignelegier, té com a principal motiu de creixement l’strong ale Abbaye de Sant Bont Chien (segons el New York Times, millor cervesa del mónen el seu estil!). La complexitat d’aquesta cervesa d’11 graus no ha passat gens desapercebuda pels caçatalents del BBF, que s’han agenciat una de les seves limítadíssimes edicions de cervesa envellida durant dotze mesos en bóta de vi negre.
Aquesta
producció tan limitada es reflecteix en les quatre fitxes que m’han pres per
omplir-me el got. Però, mare santa!, s’ho ben mereixen. Vaig recordar aquell eslògan: 'Life is too short to drink cheap beer'. La primera impressió és
que no estic bevent cervesa sinó alguna cosa ben diferent. L’alta graduació m’agredeix
amb contundència. El nom ja ho adverteix: sour ale (cervesa agre), però també àcida
i amargant. Comprovo com a mesura que perd temperatura guanya en profunditat de
sabors i matisos. Malauradament haig d’accelerar el glop, tot i la profunditat
i densitat de la cervesa. Un producte extraordinari, arriscat i excel·lent. A veure, on està la sala Auditori?
No sé si són les
presses, o la curvatura del balcó de la Cúpula, o els 24cl de dinamita líquida que
se’m desplomen per l’esòfag, però m’estic marejant per moments. Auditori o lavabo? No hi ha dubtes, sempre, sempre, sempre, al lavabo; el menda ja està
escarmentat...
Som una vintena els curiosos que ens hem congregat a la recòndita sala Auditori per escoltar les impressions de Giovanni Campari en relació a l'escenari cerveser italià i, en particular, a l'experiència obtinguda amb Birrificio del Ducato, una de les cerveseres artesanes més antigues d'Itàlia i de la que n'és el mestre cerveser. Amb un accent espanyol més que acceptable i un to tranquil i amigable ens encoratja a visitar les seves instal·lacions properes a Parma (si més no, a través d'un recull fotogràfic que projecta en una pantalla). Confessa que a principis dels noranta tenia complex de Don Quixot, mentre experimentava amb els processos de fermentació i jugava amb diferents llevats per a produir cervesa cent per cent casolana; i que no fou fins el 1997 quan nasqué la seva pròpia cervesera. Tot i l'apogeu actual de microcerveseres italianes (fins a cinc-centes!), Birrificio del Ducato basa el seu èxit en el control de l'expansió, refusant un mercat de consum ràpid però volàtil per un altre exigent i tenaç. Insisteix amb el valor afegit de les cerveses artesanes malgrat que, tal i com passa també a Espanya, no sumin ni el 3% de la producció cervesera del país. En el seu cas, els impostos i les rigurosíssimes inspeccions frenen (en alguns casos aniquilen) aspiracions majors. Fetes les dedicatòries oportunes als indignes polítics italians (en especial a Il Cavaliere) ens presenta les tres línies de producció: l'especiale, la classica, i la moderna. Dins d'aquesta última gamma, ens convida a tastar una de les creacions que l'han acompanyat des de Roncole Verdi: la Machete Double IPA.
L'oracle no m'inspira massa. Miro i remiro, comprovo i reviso els cinquanta barrils en marxa i no em decideixo. Val a dir que, en aquestes dues hores, els encarregats de la pissarra (enginyosament vestits amb pantalons negres, camisa blanca, tirants, corbatí i gorra, a l'estil borsari novaiorquès dels anys seixanta) ja han fet sonar la campana financera més de deu vegades anunciant canvis de barril per al goig (o decepció, segons es miri) dels presents. Per tant, és probable que les propostes inicials més preuades ja les hagin ventilat els depredadors cervesers en la meva absència. Quina poca consideració...
Al cap d'una bona estona en veig una que em crida l'atenció. Els alemanys de Monarchy of Musseland han carregat des de Colònia un barril de cervesa de blat fumat amb roure al 100%: la Grätzer. La guia indica que es deu a un procés històric d'un estil polonès antic de cervesa. Molt bé, doncs provarem, només són dues fitxes... Redéu! I mira que em satisfan les cerveses fumades (la Glops, per exemple, m'encanta) però aquesta és massa! Si és que estic bevent fum, sí, de roure, però fum al cap i a la fi. Cagun l'ou, és que es passen de frenada... No en tenen mai prou. Això té voler provar coses diferents, sovint triomfes i en ocasions t'estampes. Diguem que ara m'he fotut una hòstia de les grosses. Però que ningú pateixi, em recuperaré; serà demà per la tarda... Paraula!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada