BARCELONA BEER FESTIVAL 2013 - 2a part

DISSABTE 9 DE MARÇ

Segon dia, i últim  (demà és innegociable...), de Barcelona Beer Festival. La sessió d’entrenaments lliures d’ahir, en un traçat desconegut, van anar sobre rodes (perdoneu el símils automobilístics, però és que ja ha començat el Campionat de F1...)

L’ordre del dia (en realitat de la tarda) inclou una taula rodona, una freakata (sí, sí, exactament el que sembla...) i un torn obert d’ingesta cervesera, del rotllo ‘all you can drink’ sota la responsabilitat de cadascú.

En primera convocatòria, a les 18.15 hores: Taula rodona i degustació amb Turisme de Flandes, a la sala Auditori. Es recomana als assistents certa antelació, així que trauré el cap per la Cúpula abans de les sis per, si fos possible, trencar el gel amb alguna IPA inaugural d’aquestes que tinc apuntadetes... Però, ai la mare!, què és aquesta formació en línia que comença just a l’entrada del recinte i segueix ordenadament tot el perímetre de la terrassa fins quasi donar tota la volta? Wuauh: això és cua!

Enmig d’aquesta inesperada processó emergeixen dos penitents, experimentats amb la causa: en David i na Marina, socis fundadors d’Art Cervesers a Canovelles. Tot i que la devoció per la infal·lible Flama ens agermana, avui l’expectació es concentra en la seva nova Matilda, una prometedora wild ale que espero creuar-me més tard...

Sense la satisfacció d’una cervesa prèvia, em concentro amb altres assistents a les portes de la sala Auditori on, pel que sembla, encara estan ben engrescats amb l’acte que ens precedeix (la cervesa els ha fet perdre la noció del temps, i a alguns la de l’espai...). En el nostre costat de la porta, un dels autors del venerat blog El Jardín del Lúpulo ens revela la possible causa del retard: ‘ahí dentro, la considerada mejor cerveza del mundo!’. Home, si és així, esperarem el que faci falta amb la condició que ens en permetin tastar-la... Em distrec, mentrestant, amb les espectaculars vistes des d’aquesta talaia de vint-i-set metres d’alçada i l’aparent caos circulatori al voltant de la plaça d’Espanya.

La Taula rodona (que no és rodona...) s’inicia amb una engrescadora falca publicitària de la regió de Flandes a càrrec de la seva responsable de Turisme a Espanya i segueix amb un captivant tast dirigit pel sommelier Albert Teixidó. L’exposició promocional d’inici, manifestament espremuda per no treure protagonisme al tast, em trasllada a la nostra inoblidable ruta en cotxe pel Benelux... l’estiu del 2009. Ens entretenim gustosament a Lovaina, ciutat universitària i birraire per excel·lència que, a més de la barra més llarga, concentra les reputades cerveseres Stella i Domus. A l’encant indiscutible de Bruges, que es reivindica orgullosa: ‘no som la Venècia del nord sinó que Venècia es la Bruges del sud!’, s’hi afegeix la monumental Gant i l’apreciada gastronomia flamenca que combina amb encert l’exquisidesa de la cuina francesa amb la generositat de l’alemana. Flandes, on la beguda oficial és la cervesa, s’ha consolidat com a paradís de peregrinació obligada; amb més de quatre-centes varietats, presumeix d’un eslògan exclusiu: ‘més tipus de cervesa que dies té l’any’.

L’Albert Teixidó, amb qui ja he coincidit en una cata al seu local Mar de Tierra de Barcelona i en altres esdeveniments cervesers, condueix amb mestria (i un evident esforç de síntesi) una breu introducció a la història de la cervesa belga i als motius del seu reconeixement mundial. Amenitza l’explicació amb una triple ale belga de 6º molt fresca i fàcil de beure, la Westoek X de De Struise. El discurs, això es veu de lluny, s’entreté en les populars cerveses d’abadia a mode d’escalfament previ al salt crucial cap a les trapenses. Avui dia només vuit cerveses (sis d’elles belgues...) poden presumir del distintiu hexagonal inequívoc d’Authentic Trappist Product. La regla d’or, inviolable, és que la cervesa ha d’estar elaborada per monjos de l’ordre trapense en l’interior de la seva Abadia. L’exponent més exclusiu dins d’aquest firmament és el de la cervesa Westvleteren que (es confirma la filtració!) assisteix solemnement, per joia dels assistents, a la Taula rodona. 

La delícia que ja ens omple el got es deu a l’estricte compliment de la regla de Sant Benet (‘el treball de les vostres mans us acostaran més a Déu’) en el monestir trapense de Sin Sixtus, molt proper al poble flamenc de Westvleteren. Aquests monjos benedictins alternaven, amb devoció, la pregària amb la producció d’algun producte que els garantís la subsistència i el manteniment de l’Abadia. La particularitat de la cervesa de Sin Sixtus és que no es comercialitza; la seva limitada producció anual es reparteix a les portes del monestir sota disponibilitat, reserva telefònica obligatòria i amb una comanda màxima per vehicle (com el tabac que traspassa la frontera andorrana...). Una mecànica peculiar de distribució que no fa més que enaltir la llegenda.

En concret, la producció de la Westvleteren XII, tot i alterar l’activitat intel·lectual i espiritual dels monjos, ha possibilitat la construcció d’un nou monestir. A falta d’etiqueta (si no hi ha circuit comercial, no hi ha etiquetadora...), l’ampolla commemorativa duu un lema d’agraïment als consumidors: "Ad Aedificandam Abbatiam Adiuvi" (‘Jo he ajudat en la construcció d’una abadia’). La Westy XII (pels qui no sabem pronunciar el nom autèntic...) és considerada per la majoria d’experts cervesers com el sant greal. Ens sedueix amb el seu color, ni negre ni marró, i amb la seva abundant i persistent escuma. En boca es presenta dolça i molt complexa en sabors. L’alta graduació (10,2%) i el seu gran cos li atribueixen una fortalesa inqüestionable. Donem per tancada la sessió amb un brindis a la regla monàstica de Sant Benet: ‘cadascú ha rebut de Déu el seu propi do, uns d’una manera, uns altres d’altra’. Hem gaudit de Flandes sense moure'ns de Barcelona; un autèntic privilegi!

Reingressem a la Cúpula per la porta del darrera, sense necessitat de fer cua! El refinadíssim petroli belga que ens han servit encara ens manté en èxtasi. Hagués pogut ser el beuratge ideal de tancament de festa, però s’ha presentat com a teloner de luxe. Ja se sap, coses del directe... Serà qüestió de reaccionar i aprofitar els vint minuts que em queden abans de la misteriosa freakata amb el millor antídot: una dosi del barril número sis, que sembla sobresortir amb llum pròpia de la resta, caçada al vol, la debutant Art Matilda!

Les Matildes, com s’han batejat els microorganismes que pul·lulen pels voltants de la masia de Can Pertegàs, són les responsables d’una fermentació espontània que, un cop reservada en ampolla durant dos anys, s’envellirà en barrica de mistela del Vallès durant sis mesos amb cervesa nova de la mateixa varietat. El resultat és una cervesa àcida, en aparença sidrosa, i plena de matisos. La Matilda és especial i molt limitada; l'enhorabona als amics d'Arts Cervesers, la menudeta que es va gestar fa quasi tres anys ha nascut amb una salut excepcional. 

Els efectes anestèsics i relaxants de la cervesa són molt oportuns quan només hi queda un minut per l’inici de la freakata i el meu acompanyant encara no ha arribat...

L’incorregible Àlex ha arribat, per fi, sobre la botzina! Hagués pogut venir a les sis, o a les set, o apurar-ho a les set i mitja... però ha decidit fer-ho a les vuit en punt, la qual cosa ens obliga a creuar corrent la Cúpula fins a l’espai reservat a cates i ser víctimes de mirades condemnatòries per part dels qui sembla que fa estona que seuen impacients per començar la sessió. Glups... 

Des d’aquesta talaia divisem tota la gernació assedegada: mentre uns fan cua davant l’elecció i uns altres busquen la inspiració en la guia, la gran majoria es dedica en petit comitè al plaer cerveser. Comencen les presentacions i els prolegòmens (per sort escassos) d’una freakata que s’inicia amb la singular Flying Dog Pearl Necklace, una Oyster Stout que ens sorprèn amb un regust a ostres americanes. Un petroli d’estil molt jove que ens retorna aromes a xocolata i cafè que maridem amb una generosa ració d’escopinyes. Seguim amb una segona ronda a càrrec d’una belga artesanal de 7º, la Zwet.be: una làmbica negra, cremosa, de fermentació mixta i lleugerament àcida. Sense pausa ens aboquem a la tercera aposta. Tornem a creuar l’Atlàntic per assaborir una de les smoked més guardonades dels últims anys: l’Alaskan Smoked Porter, una delícia exclusiva, de gust clarament fumat i malta torrada.

Quasi sense adonar-me torno a tenir el got ple. Es tracta d’una afortunadíssima col·laboració entre dues de les millors cerveseres mundials: la danesa Mikkeller amb l’americana Three Floyds. El resultat és Risgoop, una meravellosa barley wine de 10,4º, elaborada amb arròs, molt llupolitzada i amb uns efectes secundaris sorprenents: la tarima sobre la que ens trobem es mou!

Abans de tastar l'última cervesa d'aquesta cata observo amb certa perplexitat com la Cúpula comença a donar voltes, una rotació insòlita que només alguns som capaços de captar. Algú em convida a una última consumició, una triple belga especial nadalenca. La winterbeer Tsjeeses d’Struise, contundent i complexa, ha envellit en barriques de vi d’Oporto. Diuen que a l’etiqueta apareix dibuixat el mestre cerveser, en ple procés de creació...

Hem sobreviscut a la freakata. El cos ens demana menjar, així que allibero totes les provisions que carrego des de les cinc de la tarda: fruits secs i patates, imprescindibles però insuficients... Wuauh, una de les cinquanta cerveses que hi ha punxades en aquest instant és la Fritz Ale; no la puc deixar escapar! Tot i que m’he tornat una mica escèptic respecte les cerveses alemanyes (la visita a Berlin no va ajudar massa), aquesta IPA nascuda a Bonn fa tres anys gaudeix d’un elogi general. A l’aroma floral li segueix un sabor cítric i tropical que la converteix en una cervesa realment agradable. Uhm...

Si els sentits no em traeixen, que podria molt bé ser..., l'Àlex s'ha acostat al sortidor dels Birra08 per provar la lleugera i refrescant Barceloneta. Un valor segur i sense riscos que incomprensiblement  encaixa amb certa indiferència...

El terra segueix en moviment, encara que ningú s’immuta. Comprovo estupefacte com les lletres de la pissarra canvien aleatòriament de posició, n’hi ha que desapareixen només una estona i n’hi ha que ja no tornen... Enmig d’aquest espectacle fascinant intueixo una joia molt valuosa: serà veritat que al sortidor número dotze hi ha un barril de Saint-Lamvinus? No fem broma que això no passa tots els dies... Els reconeguts belgues de Brasserie Cantillon han assistit al BBF carregats d’exquisida cervesa làmbica. La Saint-Lamvinus destaca entre l’excel·lència pel seu acurat envelliment en barriques de roure de vi de Borgonya. Una cervesa agre i intensa, molt propera al vi, amb evident regust a raïm, vinagre i poma verda. Deliciosa i diferent, ho diu a la guia: ‘màgica’; totalment d’acord!

N’Àlex s’inclina per la producció catalana, la terra és la terra! Tot i els dubtes inicials amb una barcelonina Fort IPA que no li convenç (carai, és ben cert que hi ha gustos per tot!) es dedica una afruitada Moska rossa gironina. Brindem satisfets!

Això té pinta (perdó pel joc no intencionat de paraules...) d’estar acabant. Bé, els qui estem a punt d’abandonar som nosaltres dos perquè aquí dintre encara hi ha cervesa per una bona estona. En la nostra particular participació diguem que entrem en temps de descompte... falta per veure els minuts que afegeix l’assistent...

Aprofitem la distensió del moment per disseccionar l’obra dels més notables filòsofs existencialistes... derivant inevitablement en l’eterna discussió de la supremacia del vici (cerveser) en contra dels valors suprems... I entre rèplica i contrarèplica, absorts en un conflicte absurd i un diàleg indesxifrable, una manifestació supranatural: la Barcelona Ordinary Bitter d’Steve’s Beer. L’alquimista del llúpol de referència, l’anglès Steve Huxley, ha lliurat a la cervesera Fort la mètrica perfecta a una ‘poesia líquida’ que homenatja la ciutat de Barcelona. Una recepta que desequilibra amb elegància a favor del llúpol, a qui atribueix una màgia similar a la de l’all o el ginseng... Steve, màxim exponent del lema ‘estalvia aigua, beu cervesa!’, assegura que fa anys que no prova l’aigua perquè oxida... Geni i figura!

Mira per on, he perdut l’Àlex... Pot ser que estigui molt a prop, just darrera meu, o potser s’hagi arrecerat en algun racó, qui sap? Faré l’estàtua, per si ell també m’està buscant, ancorant els dos peus a terra (com si fos un pivot a la recerca d’un rebot) i corregint la verticalitat perduda. Al temps de comptar a deu apareix en companyia d’una formosa aragonesa: la Gisberga Populus, que ni he gosat tastar ni he percebut mostres d’entusiasme ni de condemna... Intueixo que el seu consumidor, tot i voluntariós, frega el punt de saturació... com un servidor...

Davant d’aquest panorama desolador pactem un final digne i a l’alçada de les circumstàncies. Reservo els últims glops, i les darreres fitxes, a la cervesera noruega Nogne. Concretament, a la poderosa Imperial Dunkel Wit, d’aroma picant i especiat, que posa el punt i final a un periple per l’olimp cerveser. Un tancament dolç i d’alta revolució alcohòlica (el que ens faltava...) que dediquem als organitzadors d'aquest BBF2013: l'enhorabona, aquest any sí!

Definitivament les lletres de la pissarra s’han desmadrat i s’han atrevit amb una performance pseudo-folklòrica al ritme de ‘yo tengo un amor mu grande que está tu el año dormio, pero llegando esta fecha se desborda como un río...’. Serà millor abandonar aquesta bacanal, ara que encara ens mantenim en peu... I com que no ens posem d’acord sobre on està el botó per fer la fotofinish, li oferim el privilegi a un ésser pluricel·lular, presumptament humà, que es desplaça errant per les proximitats... El que segueix són tenebres i confusió..., molta confusió...

BARCELONA BEER FESTIVAL 2013 - 1a part