ELS 10 BLAUS - 05/05/13 - 44'11''

La cursa de la Vila de Gràcia, en diuen d’Els 10 Blaus, ha aconseguit en cadascuna de les seves dues úniques edicions pulveritzar la millor marca personal. És el que té córrer ‘a casa’... L’any passat em va permetre baixar dels cinquanta minuts, pels pèls: 44’59’’. A la memòria es manté latent el dur ascens inicial d’un quilòmetre per Gran de Gràcia, des dels Jardinets (sortida de la cursa) fins al carrer Sant Salvador. Aquesta pendent, recorreguda del dret i del revés anant de compres, la vam patir (no una sinó dues vegades!) en doble volta a un circuit de cinc quilòmetres. La Lluïsa, que també s’atreví amb el repte, creuà la línia de meta amb un meritori temps d’1h00’07’’.

Enguany, tot i la inconveniència d’un inici de recorregut incòmode (per duplicat!), m’he tornat a inscriure. La Lluïsa, amb una vistosa panxa de trenta-una setmanes d’embaràs, ha declinat la participació. No obstant, he reclutat dues prometedores estrelles que emergeixen amb llum pròpia com a debutants a Gràcia: en Miki, d’una perseverança i esforç envejable, i en Sergi, que conserva intacte el mètode i l’ambició d’un passat millor.

Com que cadascú se sap la seva, hem acordat amistosament trobar-nos directament a l’arribada. El menda té com a objectiu, tot i que ho tinc molt calladet eh..., acabar la cursa per sota dels quaranta-cinc i, per tant, assolir un nou rècord personal. Però això ja ho anirem veient, dependrà de tants factors...

Les modificacions en aquesta segona edició de la curs d’Els 10 Blaus són evidents, tant en l’aspecte organitzatiu (beneficiat per l’experiència de l’any passat) com en el propi traçat: de nou dues voltes (catxis, això no canvia), amb sortida/arribada a plaça de Joanic (molt més àmplia i funcional que l’esplanada dels Jardinets), i un desnivell positiu de sortida de quaranta metres en el primer quilòmetre (alerta!, que aquí s’amaga el diable disposat a fondre’ns les cames només començar...).

Uns quants estiraments, com sempre escassos, i ens plantem a menys de cinc metres de la línia de sortida, ni calaixos per temps ni històries (esclar, només som set-cents corredors...), just darrera de la llebre dels cinquanta minuts. Apareix el pessigolleig a la panxa, símptoma clar de què falta molt poquet... Preparats? Tres, dos, un, a córrer!

Bon ritme d’inici, tot i la suau pendent. El tram més proper a casa ressegueix alguns dels comerços, avui tancats, que freqüentem. A la cantonada amb Secretari Coloma distingeixo des de lluny en Martí, a les espatlles de la Lluïsa, bocabadat amb l’esdeveniment, cercant al seu papa. Girem per Sardenya i, uuuuuups, la cosa es complica. Intento mantenir l’empenta, fins i tot en la insuportable rampa final paral·lela al gol nord de l’estadi del C.E.Europa i al club esportiu Europolis, que també patrocinen la cursa. A partir d’aquest punt, pau i glòria: recupero forces per Camèlies i Escorial i activo el pilot automàtic al còmode zig-zag d’un San Salvador d’anada i un Providència de tornada. Rebo una nova dosi d’ànims i energia quan, tombant per Encarnació, em creuo amb un Martí ben engrescat amb el pas continu de corredors. La morfologia d’un recorregut farcit de carrers estrets i emblemàtics, amb girs tancats a dreta i esquerra, i la calma latent d’un barri que encara s’espolsa l’habitual ressaca nocturna, defineixen l’atractiu d’una cursa molt ràpida. El parcial als cinc quilòmetres, un cop superat el tram de travessera de Gràcia i l’ingrés a la plaça Joanic no pot ser millor: 21’15’’!!

Amb aquesta marca estratosfèrica dins del cap és hora de repetir la volta, és clar, començant per la terrorífica ascensió fins Camèlies; un antipàtic port de primera categoria que tornarem a escalar sense l’alegria i entusiasme de fa uns minuts. Consolido la irremeiable enemistat amb les pujades baixant el ritme de cursa a la mínima expressió. Altres competidors més soferts i constants aprofiten per avançar-me; així, en un momentet, hauré perdut unes deu posicions...ai, ai, ai... El malefici s’evadeix tan bon punt comença el descens, procurant que la factura a pagar en aquesta segona ronda no s’incrementi més. I en això estic, en l’intent de dignificar un parcial que ni de lluny s’acostarà al primer. Uffff, els quilòmetres cauen a plom damunt de peus i cames. El crono em garanteix un ritme proper als 4’30’’...carai, no està tan malament... Vinga, vinga, vinga... a l’alçada del mercat de l’Abaceria Central, ja dins del quilòmetre final, pronostico un temps final inferior als 45 minuts... Últim gir, el de la pastisseria (aquesta sí que està oberta, eh...), i el cronòmetre oficial està en 44 minuts amb deu segons, onze, dotze,..., últim esforç!, disset, divuit...creuo la meta! Temps final: 44’19’’ (temps real: 44’11’’). Bé, molt bé, estic molt satisfet. Sense massa entrenament he rebaixat la millor marca personal en els deu quilòmetres en quaranta-vuit segons!

Al parc infantil de plaça Joanic, refresc i fruita en mà, ens reagrupem: primer arribarà en Miki i al cap d’una estona en Sergi. Compartim sensacions i coincidim en maleir la pujada pel carrer Sardenya, en particular la de la segona volta... Ens lamentem d’haver punxat manifestament en la zona més crítica del recorregut; molt previsible per la meva part... Repassem mentalment el calendari de curses per si podem convocar-nos de nou en similars circumstàncies. Sí, jo crec que sí, coincidirem dins del mes de juny... Serà un plaer!

Després d’un merescudíssim esmorzar a Can Ros, i animats per un Sol radiant, ens decidim a assistir al transcendental partit de futbol que a les dotze disputa el C.E. Europa contra l’U.E.Vic. Som-hi, anirem a peu a l’Estadi Nou Sardenya (el menda per tercera vegada aquest matí!) per a esperonar l’equip del barri en la seva lluita per liderar el grup 5 de la Tercera Divisió i aspirar a l’ascens de categoria. Lluïsa i Martí entren per la seva cara bonica i jo aprofito la invitació rebuda com a participant de la cursa d’Els 10 Blaus. Assegudets al lateral del camp ens distraiem més amb el reportatge fotogràfic d’en Martí que amb l’insuls encontre. Fem de testimonis del primer gol viguetà, que estrena el marcador mitjançant flequic directe des de la frontal de l’àrea (xurro monumental que s’esmuny per damunt del porter), fins que ens acostem a l’Àlex i el seu papa, còmodament instal·lats darrera la porteria local. A la mitja part, se’ns permet envair el terreny de joc i fer quatre xuts damunt la gespa. El més divertit, la reproducció del postpartit Inter-Barça en l’eliminatòria de Champions al Camp Nou: tots remullats amb l’encesa dels aspersors d’aigua del camp! Això ha estat una xalada grossa!

El matí ha estat molt llarg, per tots. Ens convé tornar a casa i..., l’un dutxar-se, l’altra descansar, en Martí dormir. Per cert, l’Europa ha acabat empatant a dos...; catxis, jugant a casa i contra un rival molt inferior... dos punts que volen i que l’allunyen del somni d’ascens... ooooohhhh...