Potser l’únic remei a l’enyorança que m’absorbeix sigui el ja instaurat ritual iniciàtic de piscina entre alemanys. Un s’hi llença amb un convincent i sobri guten morgen, i de cap a l’aigua (no sigui cas que vulguin establir conversa). No hi ha millor punt de partida a un dilluns que promet ser molt llarg (amb previsió d’arribada a Barcelona passades les dotze de la nit!) i calorós (cada dia més que l’anterior...uff...).
Pel matí farem com els professionals, ja que són les últimes hores haurem d’aprofitar-les: panxing, panxing, i més panxing. Ben bé fins les dotze quan, amb l’excusa de què el Sol ja pica massa, abandonem la piscina, els esquitxos, la tortuga, el bungalow i (això ha estat el més traumàtic) els braçalets que ens identificaven com a clients... Hem acostat els canells al recepcionista i, amb unes tisores menudes i insignificants i dos àgils tallets, hem abandonat afligits el resort. Això sí, amb el jurament solemne de què si mai tornem a posar els peus en aquesta illa volcànica ens tornarem a instal·lar exactament aquí. No se’ns acut un lloc millor quan valores ubicació, atenció, serveis i instal·lacions... en particular, si viatges amb nens. Tant de bo en el futur puguem repetir reserva... en bungalow de dues habitacions!
Hem deixat per a l’últim sospir la capital de l’illa i, encara que conjuntament amb Santa Cruz de Tenerife, també de l’arxipèlag canari: Las Palmas de Gran Canaria. Ens fa certa recança tancar l’escapada en una àrea metropolitana, però és el que millor encaixava amb la planificació dels quatre dies i, sobretot, amb la logística de devolució del cotxe. Centrarem la nostra visita, modalitat exprés, en els barris fundacionals de Vegueta i Triana, que concentren gran part del patrimoni històric i cultural de la ciutat.
Autopista fins Las Palmas, vint-i-cinc minuts. Aparquem el cotxe just davant del mercat de Vegueta (l’atracció dels mercats municipals és irresistible...) que creuarem per endinsar-nos al casc històric. La proposta de circuit bàsic, abreujat al màxim, contempla la Plaza del Pilar Nuevo, amb la font central sobre paviment empedrat, emmarcada per edificis d’arquitectura típicament canària i balcons de fusta... Tampoc ens oblidem de la concorreguda Casa Museo Colón, testimoni de les nombroses expedicions que s’avituallaven a l’illa abans de creuar l’Atlàntic... A la façana, en una llosa de marbre que ara entreté a un grup d’estudiants en treball de camp, es llegeix: ‘El gran navegante Cristóbal Colón hizo escala en Gran Canaria en el primero (1492), segundo (1493) y cuarto (1502) de sus viajes al nuevo continente. Esta casa, que tradicionalmente llevó su nombre, guarda el recuerdo de la estancia del almirante en Las Palmas de Gran Canaria’.
Molt a prop, la imprescindible i emblemàtica Plaza de Santa Ana reuneix la Casa Consistorial, el Palacio Episcopal, l’Archivo Histórico Provincial i, per descomptat, la Catedral de Canarias o de Santa Ana, patrona de l’illa. No obstant, tota la càrrega històrica i arquitectònica de l’entorn, a ulls dels més petits, queda eclipsada a l’instant pels vuit gossos de ferro que, uns estirats i altres de peu, custodien les portes del temple. Una vegada comprovat, certificat i garantit que no mosseguen en Martí s’atrevirà amb un dels gossos... Ui, què valent...
Unes passes més enllà i ja ens trobem dins del barri de Triana, on la gran protagonista (a banda de la Casa Museo Pérez Galdós, il·lustre palmense, imatge dels antics bitllets verds de mil pessetes!) és el comercial i peatonal carrer de Triana. Botigues a banda i banda, a l’estil Portal de l’Àngel, i certa diligència d’empleats i dependents per anar a dinar, que ja quasi són les dues. Per al·lusió nosaltres també provarem sort, trencant per aquest carreró i... bingo!... dos menús per a tres, menjar casolà en un ambient agradable, a un preu immillorable. La llàstima és que en Martí s’ha embrutat el dit amb oli... ohhhh, i ara què farem?
De nou dins del cotxe, amb una calor més que considerable, ens desplacem a una de les platges més reconegudes de l’illa, tot i ser urbana: la Playa de las Canteras. Diuen que la barrera natural de roques, paral·lela a la costa, suavitza les onades i converteix els tres quilòmetres de sorra fina i rossa en una autèntica piscina. Potser sí, tot i que nosaltres no ho verificarem perquè aquest ventet, que propicia la millor onada dreta d’Europa als practicants de surf, ens té bastant farts. Si de cas prendrem un cafè en aquest atractiu passeig marítim mentre en Martí juga amb la sorra a cercar pedretes i escriure noms...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada