Original, si de cas, perquè poc més puc dir d’una Cursa
urbana que té com a al·licient principal transcórrer íntegrament per l’avinguda
Diagonal, en conseqüent línia recta, al llarg de 10 quilòmetres. Confesso que
la imatge dels 8500 corredors ocupant tot l’asfalt, ni més ni menys que set
carrils!, d’aquesta transitadíssima via d’entrada i sortida a Barcelona és
impagable ( gesta possible gràcies a un dels padrins de la Cursa: la Guàrdia
Urbana).
Per minimitzar l’impacte (entengui’s caos) circulatori d’aquesta
ocurrència es fixa el tret de sortida a les 8.30, amb el benentès d’anar-ho obrint
als vehicles al més aviat possible.
Puntualment s’inicia la Cursa, en estricte i constant línia
descendent, fins al Fòrum, a tocar de la desembocadura del Besòs. A causa d’aquest
evident pendent negatiu la Federació ha homologat la distància però no converteix
en oficials els temps finals dels corredors (en atletisme també s’invaliden les
marques amb velocitats màximes de vent a favor superiors a dos metres per
segon...).
Per tant, si evitem caure en la monotonia d’un recorregut
sense (quasi) girs, només ens queda gaudir d’una Cursa sense complicacions,
gens exigent, ideal per creuar la meta somrient i, probablement, amb un temps
estratosfèric.
El gust excepcional d’haver-nos apoderat de l’avinguda es va
esfumant amb els quilòmetres. Amb el pilot automàtic posat només canviarem el
rumb per esquivar la irreconeixible plaça de les Glòries, en plena
reestructuració (els cops de timó a les places de Francesc Macià i de Jacint Verdaguer han estat
testimonials...).
I com que la Diagonal és finita, perquè limita amb el mar,
els organitzadors ens han estalviat la duatló (córrer + nedar) amb un parell de
girs en l’últim quilòmetre que ens reubiquen en sentit contrari i ens acosta a la
platja de la Mar Bella.
Hem suat, sí, però només una mica. Creuem la línia de meta
amb un temps de 53 minuts (una marca improbable en fisonomies i perfils més heterogenis)
i amb el convenciment que no agafarem el metro per tornar al punt de sortida a
recollir la moto. Una vegada completats els estiraments (d’això s’encarrega l’altre
padrí: gimnàs DIR) desfem la Diagonal, en sentit ascendent, caminant fins al
carrer Marina i (el menda) corrent fins al Palau Reial de Pedralbes (la Lluïsa també
seguirà trotant al seu ritme fins creuar-nos amb la moto). Bé, donem-ho per bo,
ara ja ho hem arreglat una mica: al cap i a la fi haurem fet uns 20 quilòmetres
entre l’anada i la tornada...
Una Cursa que ens ha deixat un bon gust de boca (excepte per
l’aigua de coco amb què ens han obsequiat a l’arribada, imbevible...), per atípica,
peculiar i original. La màxima satisfacció és haver-hi participat com a oients
(en qualitat d’infiltrats, tot i respectant el color oficial de la samarreta),
estalviant-nos una insultant inscripció de 18 euros... Ningú clamarà al cel per
aquesta trista i immoral bombolla que aprofita la moda del running per a escurar-nos
despietadament les butxaques?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada