2a CURSA DIR GUÀRDIA URBANA - 11/05/14 - sc.

Original, si de cas, perquè poc més puc dir d’una Cursa urbana que té com a al·licient principal transcórrer íntegrament per l’avinguda Diagonal, en conseqüent línia recta, al llarg de 10 quilòmetres. Confesso que la imatge dels 8500 corredors ocupant tot l’asfalt, ni més ni menys que set carrils!, d’aquesta transitadíssima via d’entrada i sortida a Barcelona és impagable ( gesta possible gràcies a un dels padrins de la Cursa: la Guàrdia Urbana).

Per minimitzar l’impacte (entengui’s caos) circulatori d’aquesta ocurrència es fixa el tret de sortida a les 8.30, amb el benentès d’anar-ho obrint als vehicles al més aviat possible.

Puntualment s’inicia la Cursa, en estricte i constant línia descendent, fins al Fòrum, a tocar de la desembocadura del Besòs. A causa d’aquest evident pendent negatiu la Federació ha homologat la distància però no converteix en oficials els temps finals dels corredors (en atletisme també s’invaliden les marques amb velocitats màximes de vent a favor superiors a dos metres per segon...).

Per tant, si evitem caure en la monotonia d’un recorregut sense (quasi) girs, només ens queda gaudir d’una Cursa sense complicacions, gens exigent, ideal per creuar la meta somrient i, probablement, amb un temps estratosfèric.

El gust excepcional d’haver-nos apoderat de l’avinguda es va esfumant amb els quilòmetres. Amb el pilot automàtic posat només canviarem el rumb per esquivar la irreconeixible plaça de les Glòries, en plena reestructuració (els cops de timó a les places de Francesc Macià i de Jacint Verdaguer han estat testimonials...).

I com que la Diagonal és finita, perquè limita amb el mar, els organitzadors ens han estalviat la duatló (córrer + nedar) amb un parell de girs en l’últim quilòmetre que ens reubiquen en sentit contrari i ens acosta a la platja de la Mar Bella.

Hem suat, sí, però només una mica. Creuem la línia de meta amb un temps de 53 minuts (una marca improbable en fisonomies i perfils més heterogenis) i amb el convenciment que no agafarem el metro per tornar al punt de sortida a recollir la moto. Una vegada completats els estiraments (d’això s’encarrega l’altre padrí: gimnàs DIR) desfem la Diagonal, en sentit ascendent, caminant fins al carrer Marina i (el menda) corrent fins al Palau Reial de Pedralbes (la Lluïsa també seguirà trotant al seu ritme fins creuar-nos amb la moto). Bé, donem-ho per bo, ara ja ho hem arreglat una mica: al cap i a la fi haurem fet uns 20 quilòmetres entre l’anada i la tornada...

Una Cursa que ens ha deixat un bon gust de boca (excepte per l’aigua de coco amb què ens han obsequiat a l’arribada, imbevible...), per atípica, peculiar i original. La màxima satisfacció és haver-hi participat com a oients (en qualitat d’infiltrats, tot i respectant el color oficial de la samarreta), estalviant-nos una insultant inscripció de 18 euros... Ningú clamarà al cel per aquesta trista i immoral bombolla que aprofita la moda del running per a escurar-nos despietadament les butxaques?