1a CURSA LA DIABLADA - 1/06/14 - sc.

S’estrena cursa a Barcelona; una altra enmig d’aquesta febrada col·lectiva batejada amb el nom de running. L’atapeïment al calendari és tan desmesurat que l’humil corredor, fidel a les curses clàssiques i/o habituals, ara ja no sap cap a on mirar... El sobreexcés esdevé tediós i, en massa ocasions, deixa lloc als oportunistes, que no dubtaran a oferir el mínim pel màxim.

Amb aquest panorama de recel i desconfiança, amb l’eufòria ben continguda (no fos cas que em torni a escaldar...), em llenço a la 1a edició de La Diablada, una cursa debutant de 10 quilòmetres pels carrers del districte d’Horta-Guinardó!

A banda de la proximitat a casa (home, superar els 10 Blaus és impossible...) li afegeixo l’estímul d’un cartell carregat d’amenaces: ‘un desnivell acumulat que farà tremolar a molta gent’, ‘una cursa espectacular en què caldrà superar l’infern per tocar el cel’, ‘neix un nou repte quasi apte per a tothom’... Una infinitat d’ocurrències que pretenen captar la curiositat de la clientela aprofitant, d’una banda, el sobrenom de l’organitzador principal de la cursa i primer equip de futbol del Martinenc (els diables vermells!) i, de l’altra, la malícia i perversió d’uns barris amb una altimetria que dóna molt de joc (aquí s’amaguen els desnivells més criminals de la ciutat!).

El primer gust no me’l treu ningú: arribar al punt de sortida de la cursa, a la Ronda Guinardó just davant del F.C.Martinenc, a peu. Amb aquest escalfament previ a les cames i uns quants estiraments em posiciono a les primeres files, intuint que el primer quilòmetre serà, amb diferència, el més ràpid de tots.

Un sorollós grup de percussió i una desafortunada representació de diables amb pirotècnia (no ens calia iniciar la marxa enmig d’una molesta cortina de fum) justifiquen el retard en la sortida.

Deixem les males cares enrere per a centrar-nos en un quilòmetre inicial fugaç per la pròpia Ronda i els primers compassos del passeig de Maragall. No trobarem indicadors quilomètrics (tan difícil és?) així que haurem de tirar de pulsòmetre (qui en tingui) o d’autocontrol i capacitat d’autogestionar un ritme adequat. Amb aquesta incertesa existencial avanço cremant desnivell positiu pel carrer de Tajo i després Lisboa. Ara sí, certifico que hem creuat les portes de l’infern...

Breu treva a l’avinguda del Cardenal Barraquer, on la singular escultura sobredimensionada d’Els Mistos ens recorda la naturalesa candescent de la cursa... El carrer de Jorge Manrique, directe a la Ronda de Dalt, ens tortura sense pietat abans de girar cua per l’avinguda de Martí Codolar. El patiment acumulat s’alleuja amb el confort del pas pel quilòmetre cinc, amb un meritori temps parcial de 21’35’’.

Continuem, sufocant el calor asfixiant amb un oportú avituallament d’aigua, pel carrer del Pantà de Tremps i Dante Alighieri (un moment, aquest és l’autor de la Divina Comèdia, on es relata el descens a l’infern, la travessa pel purgatori i l’ascensió al paradís... molt enginyós aquest homenatge!), fins desembocar a la rambla del Carmel. Tornem a prémer les dents, perquè la pujadeta al carrer de Pedrell té nassos. Per desgràcia l’animació és inexistent, tot i el nombrés exèrcit de voluntaris a qui se’ls agraeix que vetllin pel trànsit i per les indicacions rebudes en alguns creuaments equívocs.

Ja no sé quin zig-zag demolidor m’ha temptat (sense èxit, eh...) a caminar unes passes. No deuen quedar més de dos quilòmetres per l’arribada però aquesta precisa pendent (i només aquesta) ha estat parida, amb tota seguretat, pel mismíssim Rei de l’Avern.

La redempció final, que ens permet recuperar l’alè, ressegueix el perímetre del fabulós Parc del Guinardó, per on capturo alguns dels corredors participants en la distància de cinc quilòmetres, fins a la plaça del Nen de la Rutlla.

El carrer Telègraf ens retorna, per fi, a la Ronda del Guinardó. Però quan ja tenia la vista fixada a l’inflable d’arribada..., sorpresa!: cap a dins l’estadi del Martinenc, per un dels córners, i volta sencera al camp! Ufff..., la mare que els va parir...

I poc més, últims metres i... pas per la línia de meta; aturo el crono del meu rellotge amb un temps de 43’46’’ que, pel que pronosticava a priori, em sembla fantàstic.

L’àrea de distensió postcursa sembla estreta, insuficient, i això que encara no ha arribat el gruix de corredors... En realitat tinc la sensació que el diable que tan proclamen no ha estat massa inspirat (o jo el creia més temible...). Només he vist la seva ombra en un parell d’ocasions i encara ens ha compensat els trams més durs amb imminents transicions en pla o descens. Un diable massa tou, de Pastorets..., ‘gos que tan lladra no mossega’, ben cert... Una cursa exigent? sí!, però diabòlica no! La proposta és interessant però necessita millorar alguns aspectes organitzatius, i no només el recorregut (deixeu-me un mapa i un llapis i us duré cara a cara amb Llucifer, al confí més tenebrós i terrorífic que mai hagin suportat les nostres cames). Ah, i el millor? Ostres, quasi me n’oblido: l’originalitat de les samarretes, aquesta cua satànica sí que ha estat un bon encert!