Primera incursió a una de les escasses curses de barri, 100%
autèntiques, que sobreviuen a Barcelona: XVIII Cursa Popular del Poble Sec.
En l’eufòria desmesurada del running, el peixos grossos
s’estan menjant els petits. Les competicions de barri que esquitxaven amb
orgull el calendari de curses han anat quedant a l’ombra (o desapareixent en
els pitjors casos) de vistoses macrocurses, de musculatura enlluernadora (amb
espectaculars campanyes de màrqueting sufragades amb escandalosos preus
d’inscripció) i convocatòria garantida, però sense ànima ni sabor.
Per sort, el pastís dels corredors conté encara alguna cursa
genuïna, amb veritable encant. El format petit acostuma a ser exquisit, i la
Cursa del Poble Sec (amb disset edicions a l’esquena), n’és un clar exemple: assistència
limitada a 600 inscrits, amb curses gratuïtes infantils i cursa popular de 5
quilòmetres pels carrers del barri, preu d’inscripció raonable, generosos
serveis i bossa del corredor per a tots els participants i, aquest és el punt
fort, una organització eminentment veïnal que desborda entusiasme, il·lusió, i
un tracte pròxim i lleial.
A la plaça del Sortidor recollim dorsal infantil per en
Martí i dorsal de cursa popular per la Lluïsa. La cursa coincideix amb la Festa
Major del barri, i per tant amb la màxima canícula estival, per això les
categories infantils es convoquen a les 9 del matí. Els benjamins, nascuts
entre el 2008 i el 2010, parteixen després dels més petits (els nascuts a
partir del 2011!), en un circuit de dos-cents metres pel carrer de Magalhaes.
El tumult de pares i mares que, com jo, intenten fer la foto
d’arribada a meta és vergonyós. Aquest tsunami despietat quasi aixafa el cotxet
on n’Arnau dorm... això és la guerra! És evident que en Martí, amb un temps
final d’1’25’’, no té esperit competitiu. Més que córrer ha caminat ràpid...
més aclaparat pels crits i aplaudiments dels acompanyants que interessat en
creuar la línia de meta, però sobradament content i satisfet del miniesforç
realitzat.
Tots els petits campions es mereixen un suc de fruita i un
globus (gentilesa de McDonalds) i uns quants obsequis... Molt bé Martí!
I mentre es resolen la resta de categories infantils, fent
temps entre el bullici que ocupa la plaça, se m’apareix un altre divertiment
artístic (confesso la meva atracció...). Segur que molts no s’han ni adonat,
però la renglera de finestres del bloc cantoner de pisos és un engany..., i la
senyora del tercer pis que observa amb curiositat ho seguirà fent encara que la
plaça estigui buida... Un altre simpàtic trampantojo, al Poble Sec!
És l’hora dels corredors de la Cursa Popular. Em reubico amb
en Martí i Arnau, estratègicament, a la cantonada d’un carrer adjacent per on
el circuit passarà dues vegades. Des d’aquí sento com la megafonia ovaciona
insignes corredors, altres veterans, corroborant l’apreciació dels més
experimentats en aquest tipus de curses.
Passats uns cinc minuts del tret de sortida, comencen a
sobrepassar-nos els primers corredors, a una velocitat supersònica. I força més
enrere, refugiada dins del grup principal, apareix la Lluïsa, somrient i
animada! Som-hi!
I encara hi queda una segona volta al circuit. Ens creuem
amb la Lluïsa de nou passat el quilòmetre tres (segueix amb bones sensacions); i
tornem cap a la plaça del Sortidor a esperar el seu pas per la meta. Tot plegat
ha anat molt ràpid... en un circuit de cinc quilòmetres el primer classificat
ha marcat un temps de 15’42’’ (sense paraules)... i la Lluïsa, que ha millorat
molt en el segon parcial, finalitza la cursa en 26’39’’!
Durant els estiraments postcursa tenim l’oportunitat de
saludar al mestre Pucurull, veterà corredor de fons (a qui se li reserva el
dorsal número 1), i cronista habitual de les populars ‘fisonomies’ de les
curses de Barcelona, amb un munt de valuosos detalls històrics, arquitectònics
i altres curiositats relacionades amb l’itinerari de cada prova. Un crack en
majúscules, també com a persona...
Quasi tancaríem temporada de curses si no fos perquè el
proper dissabte m’he engrescat amb la Cursa Forat del Vent, una trail de
muntanya per Collserola que... bé, ja en faré cinc cèntims la setmana que ve...
Ara toca anar a esmorzar... així que ens deixarem caure per alguna terrasseta
de l’avinguda Mistral...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada