S’imposa el sentit comú: avui el focus es concentra al parc
de Tiergarten, on es disputa una de les millors maratons d’arreu del món. La
Marató de Berlín eclipsa qualsevol altra cursa que es disputi simultàniament, com
ha quedat demostrat en la 36a Cursa de la Mercè, on s’ha mantingut el cel
cobert durant tot el matí.
Malgrat l’amenaça de pluja, fins a 18000 participants s’han
congregat a l’habitual esplanada de l’avinguda de la Reina Maria Cristina, com
sempre tan adequada i fotogènica per a les multituds, on es succeeixen fins a sis
o set calaixos de sortida en funció dels temps acreditats.
La Cursa de la Festa Major de Barcelona, emblemàtica i solidària
(inscripció a cinc euros!), enguany es vesteix de vermell per als homes i de
rosa per a les dones. Un servidor exercirà com a llebre discrecional de la Lluïsa,
en el seu propòsit d’esgarrapar segons als registres consolidats sub-55’ .
Submergida en la segona onada prevista de sortida apareix la
Lluïsa, en la capçalera d’una avinguda de Paral·lel que ens arrossega en sentit
descendent cap al carrer de Calàbria. La processó, excessivament densa i incòmoda,
no millora fins a la desembocadura de la Gran Via..., on encara amb certes
dificultats ajustem els ritmes desitjats.
A la plaça de Tetuan coincideix el quilòmetre quatre amb l’esperat
gir pel passeig de Sant Joan. Posem l’ull a l’Arc del Triomf, alhora que la
Lluïsa reclama baixar el ritme (que fins ara s’ha mantingut en 5’ per quilòmetre). Per a
donar-nos el gust de travessar l’Arc en sentit ascendent primer haurem d’agafar
embranzida pels carrers de Buenaventura Muñoz, Roger de Flor i passeig Pujades.
Resolt aquest forçós rodeig, ara sí, assaltem els dominis (ja desmantellats) de
la proppassada, i gaudida, Mostra de Vins i Caves de Catalunya, on l’avituallament
d’ampolles d’aigua ha substituït el tast de delícies vinícoles catalanes.
Superat l’equador de la Cursa ens endinsem al centre (turísticament
parlant...) de la ciutat, tot resseguint el perímetre de l’antiga muralla per
la ronda de Sant Pere, ronda de la Universitat i ronda de Sant Antoni. Seguim a
molt bon ritme, i ja només queden tres quilòmetres per arribar a la línia de
meta.
Intentarem no esguerrar-ho tot en un excés de confiança, així
que ens moderarem a consciència al carrer Sepúlveda abans de regalar-nos l’últim
somriure del recorregut: l’agraït descens pel carrer Viladomat fins la temuda
avinguda del Paral·lel.
Que el Paral·lel no és pla ho sap tothom, com també sabem
que és l’habitual darrer escull abans de la glòria... Lluny d’envalentonar-nos,
intentarem gaudir-la, conscients que la Lluïsa ja té garantida la seva millor
marca personal en deu quilòmetres. La plaça Espanya testimonia l’arribada de
milers de corredors, com la nostra, ara contrariats per la inesperada banderola
de la llebre dels 50 minuts... que intentarem no perdre de vista en l’emocionant
irrupció a l’avinguda de la Reina Maria Cristina, ara amb el preciós escenari
de la font màgica de Montjuic i el Palau Nacional de cara.
Al crono oficial, fruït dels diferents trets de sortida, hi
diu 56 minuts però sabem del cert que la Lluïsa s’ha superat amb un registre inferior
als 53... i que el sistema de cronometratge certifica en 52’37’’. Cansada però
molt satisfeta, tot i les petites dificultats del tram intermedi i el desconsol
d’unes bambes que reclamen una renovació urgent. Li emplaço el proper repte de
millora a una altra cursa ultrapopular (i òptima per a córrer a tot gas), en
dues setmanes: el Correbarri!
Mentrestant, el kenyà Dennis Kimetto està a punt d’entrar a
la història per la porta gran (i no em refereixo a la de Brandenburg precisament...),
millorant en 26 segons l’anterior plusmarca en Marató, amb un temps al·lucinant
de 2h02’57’’ (traduït: a 2’55’’ el quilòmetre!). Un autèntic desafiament als límits
del propi cos humà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada