La Cursa de La Maquinista no és, ni de lluny, una de les
millors curses de Barcelona, si bé el seu caràcter solidari i participatiu és
encomiable. A l’edició d’enguany (i ja van set!) gran part de la recaptació es
destinarà a la Fundación Sandra Ibarra-Solidaridad Frente al Càncer, que
financia projectes d’investigació i desenvolupa campanyes de prevenció i
conscienciació en la lluita contra el càncer.
Per aquest motiu es multipliquen els eslògans del tipus ‘la
cursa on tothom guanya’, o ‘tots correm per la integració a l’esport’, i es
preveu una nombrosa participació d’atletes discapacitats i amb deficiències
tant físiques com intel·lectuals.
La Cursa, de 10 o 5 quilòmetres, està organitzada pel Centre
Comercial La Maquinista i el Districte de Sant Andreu, motiu pel qual ens
concentrarem a un dels carrers limítrofs al Centre, que compleix gratament amb el seu
protagonisme com a punt neuràlgic de la prova.
La convocatòria inclou a un servidor (m’estreno en aquesta
Cursa...), a la Lluïsa (això tampoc és cap sorpresa...) i... tothom assegut...a
en Toni (de visita aquest cap de setmana a Barcelona i a qui no m’ha costat
massa engatussar...). A veure, per alleujar una mica la jugada (molt oportuna
després del tiberi d’ahir per la nit...gelats, en plural!, inclosos...) la
Lluïsa i en Toni participaran conjuntament en la bondadosa distància de 5
quilòmetres; així que arrencarem a córrer plegats però ens retrobarem
directament a la moto (i a la bicicleta!, que tres no hi cabem damunt la
moto... llàstima de sidecar...).
Amb aquesta insòlita, i estimable, companyia (també se
m’afegeix una congestió nasal galopant) ens refugiem uns metres per davant la
línia de sortida, arrecerats en el primer revolt per poder gaudir de l’inici de
la prova. Coincidint amb el pas de la llebre dels 40’ m’incorporo al tumult i...
a córrer!
L’explosivitat (i inconsciència) habitual dels primers
metres, que ens permeten inspeccionar les eternes obres de l’estació de
Sagrera, resol el quilòmetre inicial en un sospir, per sota dels quatre minuts!
A la Rambla Onze de Setembre començo a ajustar un ritme menys criminal, també
condicionat per un asfalt amb més clots i bonys que la costa de Normandia. Des
de la distància observo els cartells que bifurquen als corredors: els del
dorsal verd (cinc quilòmetres) cap a la dreta, els del dorsal blau (deu
quilòmetres) seguim recte. Toni, Lluïsa, no hi ha pèrdua...
Alguns dels trams que segueixen, tot i transcórrer per
artèries tan cèntriques com el carrer Gran de Sant Andreu, em fastiguegen per
la seva subtil pendent i, sobretot, per la monotonia d’unes rectes totalment
desangelades, sense cap tipus d’animació..., silenci sepulcral. Tanta és la
desídia que ni em fixo en el parcial al pas pels cinc quilòmetres...
El carrer de Pegaso és l’inici d’una manifesta pujada que
ens acostarà a l’avinguda Meridiana. I en endavant, baixada per Concepción
Arenal i Onze de Setembre, i grisor i avorriment pel carrer de Segre i passeig
de Torres i Bages. Els quilòmetres es fan eterns i maleïts, degut a una calor
implacable (i no són ni les deu del matí...).
Per sort, ja afronto la recta final, llarguíssima, pel
carrer de la Ciutat d’Asunción, enmig d’un trist escenari poligoner i desert,
excepte els últims dos-cents metres, delimitats per unes tanques on es
concentren els únics animadors (millor aquí que enlloc) en tot el recorregut.
Esprint final...i... meta: amb un temps de 43’ aproximadament.
Segueixo al trot a la recerca d’en Toni i na Lluïsa
(l’obsequi d’una napolitana de pernil i formatge ha estat un excel·lent
detall), que haurien d’estar a l’altra punta de La Maquinista, just on hem
aparcat fa una hora la bici i la moto.
Ens retrobem, tots sans i estalvis, al lloc pactat. Cares
somrients; repte assolit sense complicacions... tot i que la Lluïsa no ha
tingut bones sensacions... el temps final per a ells ha estat de poc més de 27
minuts... (per cert, al pas pel seu quilòmetre 3 s’han trobat amb el cartell
dels 8, i al 4 amb el dels 9..., vaja, que han obviat els més de 400 corredors que
disputen la cursa de 5... ai, ai, ai, això no està bé...).
Però encara hi falta el pitjor: sortir d’aquest circuit que
ens ha fet presoners. Per allà on ho intentem els carrers segueixen tallats al
trànsit, fins que passi l’últim dels corredors... Anem fent voltes i més
voltes... Ens emboliquem per un laberint de carrers per on mai he passat, només
guiant-me per una intuïció en hores baixes que, malgrat tot, ens acaba conduint
a l’avinguda de la Meridiana...per fi.
Sigui com sigui, potser sí que haurem cremat part de l’hamburguesa
del sopar d’ahir... ara bé, ens hem guanyat el dret a cruspir-nos una paella a
la Barceloneta?
 |
Confirmat: hi ha hagut paella, boníssima... i alguna coseta
més...
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada