cinc cèntims: CAMÍ DE CAVALLS: Cala Sant Esteve

Ni s’insinua l’alba encara a la cala de Sant Esteve, tan insòlita i deserta. Des d’aquí m’he proposat una etapa reina, de més de quaranta quilòmetres, fins quasi a les portes del jardí de casa: la urbanització de Sant Tomàs, dins del municipi d’Es Migjorn Gran.

Toca pujar d’inici, dins la foscor d’un espès ullastrar, mentre m’allunyo de la costa. Aviat la claror ho il·lumina tot, ressaltant perfils a contrallum i guanyant al cel amb colors extraordinaris. El silenci és absolut i fascinant.

A poca distància s’insinua la imponent torre de defensa d’Alcalfar, que a estones juga a eclipsar-me el Sol. Segueixo cap a Punta Prima, custodiada per l’illa de l’Aire, on es desperta la legió de sargantanes quan el far se’n va a dormir...

El Camí es manté a primera línia de mar, per a recórrer Binibèquer Nou i el seu farsant tant turístic i fotografiat, fins a Binisafúller. Ara sí, tornem a l’interior, per on es succeeixen els inevitables puja-baixa dels barrancs com el de Biniparratx o Binidalí.

Em sorprenen els avions que preparen l’aterratge imminent a l’aeroport de Menorca. El barranc de Calascoves és l’últim escull abans de conquerir Cala en Porter. En aquest tram les cames ja demanen clemència i, ja sigui per esgotament o distracció, l’ensopegada i caiguda que pateixo en solitari enmig del camí és tragicòmica.

Amb el genoll avariat m’espavilo per a atacar Son Bou. La seva basílica paleocristiana em dóna la benvinguda a canvi de creuar l’avorrible urbanització de punta a punta. El segment final, fins a Sant Tomàs, ja me’l coneixo: molt dòcil i planer, malgrat la sagnant ferida del genoll. El fons del barranc de sa Vall i diverses terres de conreu m’acompanyen fins a la platja de Talis, des d’on quasi distingeixo les espantoses siluetes d’hotels aixecats en altres temps... Creuo, esgotat, la ‘línia de meta’ on m’acullen els somriures reconstituents de la Lluïsa, Martí i Arnau, i un flasquet de Betadine...