Diumenge
16 de març de 2014 (o el que passa el dia D)
Tot i
sonar el despertador a les 05.30 he saltat del llit amb l’entusiasme del qui
espera trobar els regals dels Reis damunt del sofà del menjador... Però el sofà
està buit, i la taula degudament parada, tal i com la vaig disposar. Ho
re-repasso, en penombra: samarreta, jaqueta, pantalons, mitjons, bambes, xip,
rellotge, dorsal, imperdibles, gels, isotònic, aigua, vaselina, plàtan, mòbil,
DNI, carnet de conduir, claus de moto i casc. Tot al seu lloc, me’n vaig a
dutxar, esmorzar i vestir-me (amb tota la parsimònia que es mereix l’ocasió,
que encara hi queden tres hores!). I a les 7 del matí, amb tots els deures fets
i uns nervis in crescendo, estic preparat per sortir de casa...: cametes, és el
vostre dia, lluïu-vos, confio en vosaltres!
Avinguda Maria Cristina: inici i final, centre neuràlgic de la Marató. Li dedico una primera volta de reconeixement, encara a més d’una hora del tret de sortida. El degoteig de corredors va en augment, com l’incomprensible sensació d’unes cames engarrotades, com de fusta. Intento distreure’m amb la bateria de motos de seguiment de la cursa, o amb l’excitació dels organitzadors (repartint instruccions i ultimant detalls a contrarellotge), o amb aquesta línia blava que s’esmuny avinguda amunt després de poc més de quaranta dos quilòmetres de passeig per Barcelona...
Molt bé, són les 08.15. Un altre repàs... Xip i dorsal? Al seu lloc. Crema solar? Cara i braços, avui promet... Estiraments? Només faltaria... Lavabo? Ha estat impossible: quatre casetes i un urinari masculí són totalment insuficients... molts han cercat el seu raconet alternatiu, jo també. Gels? Dos, encaixats a la butxaca dels pantalons. Rellotge? Crono preparat: 00.00.00. Calaix de sortida? Localitzat, de color gris com el dorsal; quarta sortida pels qui preveuen un temps d’entre 3h45’ i 4h. Tot a punt.
A cinc minuts per la sortida, ja empresonat entre tantíssims
corredors (diuen que més de 17.000), els nervis i les ganes de què comenci la
Marató són incontrolables. L’speaker interromp amb advertències que ningú atén
l’himne Barcelona, interpretat en aquest mateix marc pel duet Mercuri-Caballé
en motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona; pell de gallina. Segueixen altres
clàssics pre-cursa, sempre engrescadors: la icònica Viva la vida de Coldplay, l’exitosa
Vertigo d’U2 o la rockera Final Countdown d’Europe. Precisament amb
l’estridència dels suecs avancem ordenadament, tot i l’explosió d’emocions que
ens regala la Marató, cap a la línia de sortida. Els tres calaixos que ens
precedeixen ja corren pel carrer de Sants (els primers a saber on són...), però
nosaltres esperem, obedients, a uns vint metres del crono oficial de la cursa.
Gaudeixo al màxim d’aquest instant fins al punt d’haver-me de contenir una
emoció que ja em desborda; el cap se me’n va a tot l’esforç i sacrifici
acumulat, a tots els qui han suportat aquesta cega obstinació i, sobretot, a la
il·lusió que ha alimentat aquest repte. M’he guanyat aquest moment, em mereixo
participar a la Marató i viure aquesta dosi inesborrable de felicitat i
entusiasme col·lectiu. Un instant, i d’aquests n’hi ha pocs, per a tota la
vida! Maratons n’hi haurà a cabassos, arreu del món, però debuts només un:
avui, ara!
Començo la Marató! Al so d’una sorollosa botzina i l’esclat d’uns canons de confeti creuem la línia de sortida amb un marge d’onze minuts respecte l’inici oficial de la Marató. Els voltants de la plaça Espanya estan completament atapeïts d’animadors, la majoria estrangers, arrenglerats darrera les tanques que s’estenen fins al carrer de Sants. A partir d’ara passarà el que hagi de passar. He intervingut fins allà on he pogut però hi ha designis no previstos que poden aparèixer en qualsevol moment. És clar que tinc un pla de contraatac: una llarguíssima llista de consignes per al bon maratonià extretes del meu guru virtual de capçalera David, de Blogmaldito Running Pub. I d’entre totes, dues de capitals! La primera serà un principi inviolable, norma suprema que ha de regir la Marató (com el preliminar de la Constitució): ‘objectiu acabar, no me la jugo!’ Així de senzill i així de clar. M’ho aniré repetint durant la cursa, no fos cas que la valentia i agosarament d’algun tram favorable modifiqués un guió ultraconservador, on cada capítol comença i acaba amb la mateixa instrucció: reservar. I la segona, i encara més davant les elevades temperatures que es preveuen aquest matí: hidratar-se a tots (sense excepció) els avituallaments que es presentin al nostre pas, amb aigua i isotònics, a petits però continus glops. Avisats estem, fins i tot des de la pròpia Creu Roja; no serem tan imprudents de passar-ho per alt...
Amb aquests pensaments avanço pel carrer de Sants, encara ajustant un ritme d’escalfament, inusualment lent. No he creuat el cartell del quilòmetre dos i ja pago la gràcia de tanta hidratació i tanta antelació a ocupar el calaix de sortida: haig d’aturar-me urgentment a boxes, a descarregar (millor ara que a mitja cursa...). Seguint les passes d’altres corredors amb idèntiques incontinències, en un apartat, entre contenidors, resolc l’inconvenient i llestos, ...a córrer!
Primer gir a la dreta, a l’avinguda de Madrid. Un quilòmetre
i mig de monotonia en pla, en confortable vial de quatre carrils... i nou gir a
l’esquerra pel carrer Numància... ueps, que aquí es nota la pujada, molta
calma... que en no-res tombem per Travessera de les Corts i... sorpresa: ja
creuo el quilòmetre cinc! El temps parcial de 27’57’’ (inoportuna parada
inclosa) em confirma que estic fent els deures adequadament. Vaig bé!
Després del primer avituallament ens endinsem en territori culé. Resseguim el gol sud, i després, en pronunciat ascens cap a la Diagonal, ens esmunyim entre el Palau Blaugrana i el Mini-Estadi, per a satisfacció dels nombroses turistes maratonians... Potser alguns d’ells repetiran visita aquesta tarda, ja sense dorsal, per gaudir d’un descafeïnat Barça-Osasuna a preu d’or (avís spoiler:
Abans de desviar-nos per l’avinguda de Sarrià em sobrepassen
les llebres de 3h45’ (em penso que n’he comptat quatre!) i la gran comitiva que
arrosseguen. Un nou gir pel carrer París, en contradirecció, pel lateral del
recinte modernista de l’Escola Industrial i l’exclusiva Piscina Sant Jordi, ens
acosta a la intersecció amb l’avinguda Josep Tarradellas i, sense haver-nos
encara despentinat, al quilòmetre deu! Un segon parcial calcat al primer:
27’24’’, perfecte! Com qui no vol la cosa estic a punt de resoldre un quart de
Marató i, per ara, segueixo el guió previst sense cap problema.
Els més prudents (jo m’afegeixo amb molt de gust) ens refugiem a l’ombra del carril dret del carrer Tarragona, en confortable descens, alleujant una calor en augment. Donada la proximitat de nou amb plaça Espanya ens retrobem amb la sorollosa gernació d’animadors que, desplaçant-se només dos-cents metres de la recta de sortida, segueix el ritme dels corredors pel quilòmetre dotze.
Quin luxe!! Estic pujant pel passeig de Gràcia, engrescat
amb les bones sensacions que tinc i amb la imminència d’un primer retrobament
amb la comitiva Lluïsa&Co. L’estratègia personal de cursa preveu fer ús
d’un dels gels enfundats a la butxaqueta dels pantalons; l’efecte ni és
immediat ni evident però, en qualsevol cas, no crec que em perjudiqui.
Supero l’avituallament del quilòmetre quinze (segueixo amb
el ritme constant, parcial a 27’29’’), rescatant un dels gots d’isotònic que
ofereixen els nombrosos voluntaris. Per cert, o córrer o beure en got, sóc incapaç
de fer les dues coses alhora... Uhm..., a veure, a veure..., carrer Girona,
carrer Bailèn, passeig de Sant Joan... concentrem-nos..., sí, ja els veig,
exactament on havíem quedat (amb el globus lligat a la bicicleta, indicant el
lloc precís). La millor afició que puc tenir! Els dedico totes les salutacions
possibles, amb el bon humor que sóc capaç, evidenciant que (encara) estic en
bona forma. Prohibit aturar-me, podria ser fatal... En qüestió de segons els
perdo de vista, per allà enrere hauran quedat... aix, tanta expectació
acumulada per tan ínfima interacció...
Abandonem el carrer Rosselló per a beneficiar-nos d’una altra postal imperdible de Barcelona: la façana de la Passió de la Sagrada Família! Una zona, per descomptat, abarrotada de turistes que, ni que sigui per uns instants, canvien l’impuls fotogràfic per aplaudiments als corredors... s’agraeix.
El carrer València no és més que una insípida via de
propulsió cap a un dels trams més grisos del recorregut: l’avinguda Meridiana. Tot
i els quatre odiosos quilòmetres en anada i tornada pel costat Besós de l’avinguda,
he estat capaç d’extreure’n fins a quatre al·licients! Un: trobar-me amb la
Lluïsa, que ha volat amb la bici per carrers adjacents, dues vegades
(aprofitant que ens veiem tant a l’anar, pels pèls, com al tornar), al
quilòmetre 18 i al 22. Dos: gaudir amb el primer avituallament sòlid de la
Marató (plàtan, taronja i fruits secs... autèntica ambrosia), al quilòmetre 20.
Tres: la sonoritat del grup musical d’animació Angels of Mercy (prometedors,
pel poc que he sentit...). I quatre: el parcial cronometrat de mitja Marató,
1h55’41’’..., segueixo amb previsió sub4h...
Un cop superada l’ofensa (molt millor del que em pensava...) seguim pel carrer València per deixar a mà esquerra una altra senyal d’identitat de la ciutat: el Pont de Calatrava, símbol arquitectònic de la Barcelona pre-olímpica. Acte seguit llisquem amb entusiasme fins al lateral de la Gran Via, territori més que conegut (i soportat) pels habituals a la Mitja Marató de Barcelona. 'Hora de supervitaminar-se i supermineralitzar-se' (Súper Ratón dixit!): arriba el torn del segon gel, encara enfundat en aquesta butxaqueta meravellosa... i a seguir corrent.
A la Rambla Prim, amb el parcial més ràpid de la cursa al
pas pel quilòmetre 25 (26’47’’), molts ens arrenglerem al carril bici amb la
intenció d’evitar un Sol que comença a passar factura. M’han sorprès un parell
de corredors disfressats de cavernícoles, i un altre guarnit amb un vestit
típicament flamenc; masoquisme inexplicable, però tots en bambes eh...
Encarem el segon tram gris (d’acord, d’un gris més claret que el de la Meridiana...) de la Marató. Un altre anar i venir, ara per la Diagonal, des del Fòrum fins a la plaça de les Glòries. Com que aquest suplici de més de cinc quilòmetres té molt pocs atractius l’he acolorit amb una trobada llampec amb la Lluïsa. Fa una estoneta he avançat una corredora amb una inscripció a l’esquena tan divertida com maliciosa: ‘no me adelantes, soy tu muro’. Ai, ai, ai... que amb aquest tema no es juga... Hi ha molt descregut amb l’existència del mur pero (com les bruixes i meigues) ‘haberlo, haylo’. Tothom n’ha sentit a parlar, alguns diuen que l’han vist i altres asseguren haver-lo patit. Sigui com sigui, que la Marató és aconfessional, és evident que més enllà dels trenta quilòmetres ja podem petar per qualsevol lloc... A les meves mans (i cames!) només em queda extremar les precaucions en l’imminent i crucial darrer quart de Marató.
M’aproximo amb parsimònia on m’espera la Lluïsa, just al gir de canvi de sentit, a poques passes de la Torre Agbar, un altre dels símbols que el consistori ha ubicat a consciència en aquest aparador de la Marató. Sento el meu nom, entre tantíssims espectadors apilonats en aquest punt, però no veig la Lluïsa... on està el globus?...fins que... ara!... asseguda a terra... bingo!... quina alegria!...ganyota per la foto, recollida del gel que necessito pel quilòmetre 33 i un petó de regal... que la concurrència acompanya amb un sonor aplaudiment... mentre m’allunyo envoltat de crits d’ànim i amb la certesa de què la Marató és una successió de flaixos inesborrables, plens d’emoció.
En els propers sis quilòmetres, superada la Diagonal, s’escriu el futur de la Cursa. El parcial del 25 al 30 l’he resolt amb un temps de 28’03’’, el més lent fins ara però ja tinc clar que no guanyo la Marató... així que, ara més que mai, com adverteix l’anunci de cafè: ‘piano, piano, come manda la tradizione...’. Resseguim el traçat de la Mitja Marató de fa exactament un mes: passeig Taulat, passeig Garcia Faria i cap a l’avinguda Litoral. Tot ben igual, si no fos pels trenta quilòmetres que avui ja han suportat les cames (i els 12 que queden!) i, atenció, les dutxes en circuit al carrer Selva de Mar. Sí, sí, no és cap al·lucinació, uns sortidors d’aigua polvoritzada ideal per sufocar la calorada que estem patint (també hi ha un carril per a evitar-los, eh...). Així, més fresquet, en paral·lel a les platges de la Mar Bella, Bogatell i Nova Icària, ens veurem força temptats a treure’ns les bambes per posar els peus en remull, però això suposaria un infeliç punt i final de la Marató. Serà millor fixar la mirada endavant, just allà on s’aixequen les Torres Mapfre; perquè pel carrer Marina pujarem per deixar enrere el quilòmetre 35, wuauh!
Però, ai Senyor, aquesta immaculada progressió té un gir
inesperat. La gelor que ens va provocar el nen d’El Sexto Sentido en l’últim
minut del film, o la sorpresa en descobrir la identitat de la senyora Bates a
Psicosis, no és res comparada amb l’estupefacció d’una terrible punxada que
acabo de patir al bessó de la cama esquerra, a poc més de sis quilòmetres de
l’arribada... Una clàssica rampa que sense previ avís em destarota el ritme
fins al punt d’haver-me d’aturar al passeig de Pujades. Totalment desconcertat
em retiro a un costat, al vial dels coixos i esguerrats diversos (que n’hi ha
una colla...), i dedico uns estiraments a la cama dolenta... D’inèrcia m’acosto
a una unitat de la Creu Roja, instal·lada casualment davant del Parc de la
Ciutadella, però la seva missió respon només a ferits greus i, encara sort, a
mi em consideren lleu. Intento accelerar el pas pel passeig de Lluís Companys,
alternant ritmes, però el resultat és catastròfic: rampa a l’altra bessó.
Alarma, ara ja tinc dos problemes! Forçar la cama bona no ha estat bona idea, i
l’aturada (encara que brevíssima) tampoc m’ha fet cap favor. Tots els músculs
de cintura en avall (m’estalvio la broma fàcil...) s’estan despertant per
implorar clemència. En un dels espais més deliciosos de la Marató, el pas per
l’Arc del Triomf, el quàdriceps esquerre s’afegeix a la festa. En aquest vial
alternatiu avanço un altre lesionat i ens conjurem plegats a acabar la cursa,
encara que sigui a quatre grapes! Tocats, però no enfonsats!
Aquest cataclisme coincideix amb un dels punts de trobada, al cantó muntanya de l’inici de la Ronda de Sant Pere, amb bona part del meu seguici particular: Joana, Mariano, Roser, Arnau i la meva mare! Tot i l’intent per a dissimular-ho, tots ells han captat la gravetat de la situació. El somriure de la foto? Com diria en Mourinho: 'teatro del bueno...'. Cap actor ni cap prodigi interpretatiu seria capaç d’amagar aquest dolor insuportable (si de cas, puc presentar-me al càsting de Robocop 4..., el paper és meu!).
Plaça Catalunya i l’avinguda Portal de l’Àngel estan repletes de gent; l’ambient aquí és insuperable. Faig el que puc, i el que puc és poc. Arribo amb moltes dificultats a la plaça de la Catedral de Barcelona, que coincideix amb el quilòmetre 38 i amb un avituallament miraculós; qui sap si Santa Eulàlia o Santa Llúcia, o qualsevol altra divinitat suprema m’ha rescatat, davant la façana del Temple, dels llimbs de l’infern. La carpa d’assistència mèdica que acompanya l’avituallament em nodreix d’una crema blanca reconstituent que m’unto generosament per les cames... de veritat que no sé el que és, però m’és ben igual, tant pot ser crema solar com d’afaitar... M’omplo les mans de trossos de plàtan i taronja, de fruits secs, i l’enèsima dosi de powerade... A la baixada per Via Laietana comprovo com les constants vitals s’han recuperat. Sóc capaç de trotar, a ritme constant, menys que lent però sense caminar... he ressuscitat!
El passeig de Colom es fa llarg, molt llarg, i a sobre
m’avancen les llebres de les quatre hores... Això és un cop baix, però havia de
passar... He perdut tota opció de completar la Marató amb un temps inferior a
les quatre hores, a priori un repte assequible... No passa res, ‘be water my
friend’ (que proclamava Bruce Lee), allibero la ment i a ‘córrer’ tres
quilòmetres en pilot automàtic.
Amb aquesta calma, el temorós tram per l’avinguda Paral·lel no es converteix en cap tortura..., al contrari: canvio de xip, em concentro en gaudir del final de la Marató! El crono al pas pels quaranta quilòmetres m’informa que he invertit 40’41’’ en els últims cinc quilòmetres. Però ni això m’afecta... simplement em reconforto pensant que aviat em trobaré amb la Lluïsa i amb en Martí, a pocs metres de l’arribada... Encara creuo un altre avituallament, al quilòmetre 41, i recol·lecto més fruits secs i una última ampolleta d’aigua... I segueixo, que només hi queda un sospir. La Lluïsa encara no ho sap però estic a punt d’arribar..., cent metres..., encara no els veig..., no poden estar massa lluny, a veure..., sí!, bé, allà!, i em venen ganes de saltar d’alegria, però les cames no m’ho permeten... Veig a la Lluïsa emocionada, la trucada que ha rebut fa estona amb l’informe del meu pas per la Ronda de Sant Pere deu haver estat molt descoratjador... Però aquí estic, encara d’una peça, nerviós per agafar en Martí i recórrer junts els metres que em separen de la línia de meta.
Ell no està massa eufòric: massa estona al Sol i massa cansat d’esperar... I com que no vull que l’arribada sigui un turment ni que entrem discutint... me’l carrego al damunt i segueixo endavant; ara anem bé! El faig partícip de la recta final, saludant als espectadors, vivint el moment... Així podria fer alguns quilòmetres més... Quin gust, quina emoció, tenim el cronòmetre final a pocs metres... Ens avança tothom però la Marató no és una competició sinó un repte personal, una prova de superació i esforç, una il·lusió feta realitat. Inconscientment he retingut unes llàgrimes que ja s’escapaven dels meus ulls... Creuo la meta!, sóc un finisher!, he acabat la Marató! Tota la dedicació, tot l’entrenament, tot el sacrifici s’esvaeix en aquest punt. Un altre flaix, aquest en majúscules, que no oblidaré mai. El temps final és circumstancial però sintetitza perfectament l’èpica viscuda a partir del quilòmetre 36...: 4h12’42’’. Ufff...
Comparteixo amb en Martí l’avituallament d’arribada (trigaré en tornar a menjar plàtan, taronja i fruits secs...) i el lliurament de medalles als corredors. I sense més distraccions, sota un Sol de justícia, ens escorrem entre la multitud de participants per a atendre els mitjans..., vull dir a la Lluïsa (que deu estar fins els nassos d’esperar...).
La dutxa és un bàlsam impagable... I dinant a casa de la meva mare, el reconeixement més dolç arriba després dels postres...uhm... ens ho mereixem, ens ho hem guanyat, tots! Felicitats!
3a part (i després de la Marató, què?)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada