7 d’abril de 2014

ELS 10 BLAUS 2014 - 30/03/14 - sc.


S’ha d’admetre que els organitzadors de la 3a edició de la Cursa dels 10 Blaus s’han dedicat a fons amb la campanya de persuasió de corredors indecisos, donada la contundent previsió de pluja per avui..., amb proclames tan ocurrents com: ‘que la samarreta tècnica d’obsequi no encongeix’, o ‘que el carrer Torrent de les Flors no és un antic torrent’...


I sembla que l’arenga els ha funcionat, perquè més de 500 fidels (tot i les inclemències meteorològiques en augment) s’han congregat a la plaça Joanic, que s’ha consolidat com a centre logístic i punt de sortida i arribada de la Cursa després d’una primera edició als (allunyats) Jardinets de Gràcia.


L’avançament de data (els anys anteriors es feia pel maig...) no els ha beneficiat. La pluja desllueix l’ambientació precursa. Els participants ens afanyem resignats a recollir el xip i a esperar pacients (i incòmodes) l’inici de la Cursa, sota alguna de les carpes o dels balcons que envolten la plaça.






Malgrat el plovisqueig, dòcil però constant, ens arrenglerem amb els progenitors dels qui estan a punt d’estrenar la matinal esportiva amb la cursa infantil. Tots els menors de 14 anys corren una lloable distància de 1000 metres (aix, potser els haurien d’haver separat per categories...) Pi i Margall amunt, mitja volta..., i cap avall. Els més menuts, com era d’esperar, han patit un recorregut massa llarg i exigent, però s’han guanyat els nostres merescudíssims aplaudiments.





Oficialment, vull dir amb dorsal i xip, avui només li toca a la Lluïsa. El meu paper es limita a comparsa-seguiment-llebre, això s’anirà definint sobre la marxa... Ara, per fi, ja és hora d’espolsar-nos aquesta indolència i grisor que s’està apoderant de nosaltres i ubicar-nos a la recta de sortida (he intuït subtils connats de retirada a caseta...). Amuntegats a l’únic calaix existent (queda clar que és una modesta cursa de barri, oi?), amb boicot inclòs de l’arc inflable, emprenem la marxa! Endavant!


El recorregut el tenim apamadíssim, que per això són veïns del barri. Així que ja sabem el que ens reserva el primer quilòmetre (i el sisè, que són dues voltes a un circuit de cinc!): pujada, pujada i més pujada, fins al carrer Camèlies. I en aquest precís tram, ho haig de confessar, ja he vist el que es courà...: primeres queixes, lamentacions i algun renec. Miau, una arrencada calamitosa. Com ho remuntarem això?



Al final de la severa pujada, comencem a ajustar el ritme. Vinga, no tot està perdut... L’objectiu és acabar, per descomptat; i poder-nos acostar a l’hora (això estaria bé) o rebaixar-la (festa grossa!). Hem entrenat alguns dies el zig-zag pels carrers de Gràcia, avui amb el trànsit interromput, i tot ens serà favorable fins al quilòmetre cinc. Al carrer de la Providència ens topem amb la llebre de sub1hora i ens hi enganxem uns quants metres; malauradament, molt a poc a poc ens traurà distància fins a perdre-la de vista... Malgrat tot, el parcial en la primera volta (els prop de 150 corredors amb dorsal vermell acaben aquí) és de 30’31’’. Gens malament si no fos perquè m’ensumo un autèntic suplici en la segona volta, que en cap cas millorarà aquest digne parcial.


Ara ja no es tracta de pujar per Pi i Margall i continuar per Sardenya, ara es tracta d’escalar fins al cim del carrer Camèlies. La Lluïsa ho veu més vertical que mai, així que tira mà de reductora i alterna un trosset caminant amb un altre trotant. Entre renecs pujadets de to i afectuoses dedicatòries a aquest humil acompanyant coronem plegats, per segona i última vegada!, el punt més alt del recorregut. Tinc la sensació que, amb l’empenta del qui no pensa en res més que una bona dutxa d’aigua calenta, estem accelerant el ritme. Però m’ho callo, no fos cas que espatllés aquesta gràcia inesperada...

I quan millor anava la cosa, quan tornàvem a creure en atrapar aquella llebre perduda, cagada pastoret: fiblada de dolor als dits dels peu... Diu ella que els té engarrotats, de mullats que estan... Doncs aquí ja té el pretext perfecte, justificat eh..., per a renunciar a aquell objectiu de rebaixar l’hora i, de passada, per a estalviar-se un petit tram del carrer Ramon i Cajal i Travessera de Gràcia..., ai, ai, ai... (millor això que abandonar). Som-hi, últims metres, que aquest particular viacrucis l’acabarem plegats, i curiosament amb bon humor, sota la pluja, creuant amb un somriure als llavis la línia de meta, amb un temps final de 1h00’46’’.



Els estiraments postcursa consisteixen en continuar corrent fins a casa, totalment xops, per a no sortir-ne (si pogués ser) fins l’endemà. Però la pluja amainarà, i podrem sortir de nou al carrer. Alguns assegurarem que tot ha estat un somni, en remull, però hi ha un petit detall que descobrirem a mitja tarda i que ens farà dubtar: què són aquests lavabos portàtils que hi ha enmig de la plaça de Joanic? Uhm... 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada