16 d’octubre de 2018

VACANCES D'ESTIU 2018 - 2a part... (6)

‘És l’hora dels adéus...’, així que acomiadem amb tota satisfacció i honors l’immillorable ressort de Peneyrals: l’acollidor cottage Riviera Z2, i el seu fantàstic entorn natural, l’extraordinari espai d’oci aquàtic i infantil, i l’atenció d’un servei de tracte exquisit. Amb una barreja de profund desconsol i absoluta complaença, teclegem el codi associat a la nostra matrícula (ens l’hem après: 59438A) per a què ara ens obri (i tanqui darrera nostra) la barrera d’accés al càmping per ultimíssima vegada... ‘No és un adéu per sempre, és un adéu per un instant; el cercle refarem i fins potser serà més gran’. No entonem un compungit ‘c’est fini’, encara no, perquè ens hem procurat un bonus espectacular al departament veí de Lot, en breu re-incursió al parc natural de Causses del Quercy, per on ja havíem tret el nas en la visita a Saint-Cirq-Lapopie del passat dilluns...


Avui estem decidits a viure una aventura subterrània increïble... a la popular ‘gouffre et rivière souterraine de Padirac’! L’afluència turística i les limitacions de la gruta ens han obligat a reservar hora de visita... ‘Ici commence la vrai merveille’: ens endinsem en l’avenc per unes escales de ferro (‘le grand escalier’). L’orifici des de l’interior és veritablement esfereïdor, la llum encara s’esforça inútilment en il·luminar l’enorme cavitat; abriguem-nos, perquè la temperatura aquí sota ronda els deu graus: ‘explorez, rêvez, découvrez’!




Resseguim la galeria, amb un àudio guia que activa explicacions automàticament, fins a l’embarcador on ens espera un insòlit passeig en barca (com si es tractés d’una gòndola veneciana) lliscant damunt la rivière Plane. Portem-nos bé, el passatge és fosc i estret, amb doble sentit de la marxa!, no voldria caure dins l’aigua (‘temperature de l’eau: 12ºC’). I encara ens endinsem una mica més enllà, novament a peu, fins al ‘Lac Supérieur’ i l’espectacular ‘Salle du Grand Dôme’. El periple de tornada ens sorprèn amb una foto de record (a l’estil Shambhala o Furius Baco), però no es mereix els deu euros que ens costaria... Una expedició impressionant, de més d’una hora resseguint el riu Padirac, vés per on afluent del nostre estimat Dordogne...


Transbordem fins l’exterior en tres ascensors... i allarguem el miratge subterrani en superfície, mentre Martí i Arnau s’entretenen a ‘l’aire de jeux’. Jo també m’ho pregunto repetidament, com l’explorador Alfred Martel: ‘Est-ce que nous ne rêvons pas?’ (¿No ho haurem somiat?). No hi ha millor trompada amb la convulsa realitat terrenal, que visitar (diuen) el segon lloc més visitat de França, després del Mont Saint Michel: el poble de Rocamadour, que ja ens hipnotitza des d’un privilegiat mirador al barri de l’Hospitalet.


Però abans d’explorar un altre prodigi que desafia la gravetat esculpit en un penya-segat, ens desviem al bosc dels micos: Foret des Singes! S’imposa, just entrar-hi, agafar forces amb un aperitiu que ens permeti alhora liquidar existències de luxe... com la peculiar ‘bière artisanale blonde aux noix’ de l’ecomuseu de la Nou de Castelnaud.


A l’entrada ens han ofert un grapadet de crispetes i algunes instruccions bàsiques sobre el comportament i l’actitud davant dels micos... Avancem per un circuit circular creuant un bosc de vint hectàrees, per on hi ha escampats fins a cent cinquanta macacos, que passegen lliurement a l’espera d’alguna crispeta dels visitants. Tot i l’aparent docilitat dels animals, i la presència de vigilants i cuidadors dins del parc, no podem tocar els micos, ni oferir-los amb la mà cap altre menjar, ni córrer ni cridar pel bosc... Encertem l’explicació d’un dels cuidadors sobre els costums, hàbits i curiositats dels macacos, i garantim una distància de seguretat en cada oferiment de crispetes... Ens meravellen les mirades i les hàbils manetes d’aquests primats tant juganers!







Abans de marxar, dinem a les taules de fusta enmig del bosc, fora del perímetre dels micos... i acompanyo la carmanyola de macarrons amb una esplèndida ‘bière atisanale Bio brune’ de la brasserie La Lutine del poble medieval de Limeuil, un altre ‘plus beaux village de France’ a la confluència dels rius Dordogne i Vézère. Mentrestant en Martí s’afanya a resoldre el ‘jeu de piste’ relacionat amb el parc...


Complementem aquesta divertida visita amb un ràpid cop d’ull a la Maison des Abeilles, un espai divulgatiu, amb exposició i degustació gratuïta!, al voltant de ‘l’univers fascinant des abeilles et de l’apiculture’.



Reservem tota la tarda a recórrer la falda del penya-segat per on s’enfila el poble de Rocamadour, i ho fem des del cim on reposa el castell construït a l’edat mitjana per a defensar els santuaris que es troben en un nivell intermig, on descendim en zig-zag pel ‘Chemin de la Croix’ resseguint les catorze estacions de la passió de Jesús.


El santuari, epicentre de peregrins de tots els països per a venerar la Verge Maria (en aparença negra... i molt petita!), el composen sis capelles repartides en una esplanada abarrotada de visitants i feligresos. Des d’aquí localitzem l’espasa Durandal de l’heroi nacional Roldan incrustada a la roca (¿serà veritat la llegenda?).



Baixem finalment la veneradíssima Escalier des Pélerins, dues-centes setze escales d’elevació espiritual (nosaltres en direcció contrària...), penediment i penitència en el decurs del Camí de Sant Jaume, fins a la rue de la Couronnerie... una renglera comercial plena de botigues de souvenirs, restaurants i gelateries. M’encanta el pòster ‘2 Chevaux evolution’, però gens el preu de les tarrines gelades... m’enamora la vertiginosa panoràmica del penya-segat i em tempta el formatge amb denominació Rocamadour, però em disgusten les aglomeracions turístiques... així que escapem amb cotxe a l’última aturada del dia: la capital del Llenguadoc, i també de la indústria aeroespacial europea, Toulouse!



Aquesta nit dormirem just davant de la rèplica del coet Ariane 5, una llançadora espacial impressionant, que s’exposa majestuós a la Cité de l’Espace de Toulouse i que vigilem des del nostre hotel. Pot ser una oportuna ocasió per a somiar amb missions i viatges en la immensitat de l’espai... i orbitar plàcidament en un merescut descans.


12 d’octubre de 2018

BARCELONA TRIATHLON 2018

7 d’octubre de 2018: aquest és la data triada per al meu debut en Triatló. Tot un repte personal... un territori competitiu que afegeix dos ingredients inexplorats a les clàssiques curses de la massiva legió runner: natació en aigües obertes i ciclisme en asfalt. Per allà l’abril escullo la Barcelona Triathlon en la modalitat sprint individual no federat, 57 euros!

Una estrena a priori immillorable, a la meva ciutat, seguint les passes de la primera Marató... per comoditat i excepcional sintonia: enlloc millor que a Barcelona! Repassem: 750 metres de natació a la platja de la Nova Mar Bella + 20 quilòmetres de ciclisme + 5 quilòmetres de cursa!

El meu neguit permanent sempre s’ha manifestat dins l’aigua, la resta de segments són força assequibles (només em convindrà ajustar el ritme...). Molts participants segur posem el focus de la prova en la natació en mar obert, un medi hostil i difícil d’entrenar (malgrat les pallisses que em vaig dedicar el llunyà mes d’agost per Menorca). La natació, per descomptat, condicionarà la resta de la Triatló, estirant les onades de participants i definint jerarquies.


Em convé, per tant, màxima prudència i enteniment per a nedar relaxadament enmig de l’onada assignada de dos-cents participants, renunciant a qualsevol persecució o trifulga personal, reservant l’ambició i l’orgull per al ciclisme, i esprement tot el coratge i empenta en la cursa.


Màxima inversió dins l’aigua, hores marejant-me dins la piscina en bucles eterns d’infinites braçades... Substitueixo el casquet de silicona per un altre de roba, les ulleres bàsiques per unes altres de subjecció i visibilitat excel·lent, i finalment compro el tritratge que m’acompanyarà en tots els segments gràcies al seu confort i ràpid assecat. La bicicleta, mai ho agrairé prou, ha estat un préstec caigut del cel... que ha donat ales a un altre segment desconegut, i que em regalarà mitja hora de glòria; gràcies Jordi, per la bici i pels consells!


M’aplico al màxim, mai es prou... mentre estudio cadascuna de les maniobres en cada transició. Transició 1, de l’aigua a la bici: deixo casquet i ulleres, em poso el casc i dorsal, bambes i mitjons, i cap a la sortida... Transició 2, de la bici a la cursa: deixo bici i casc, i cap a la sortida... Hi ha errades o distraccions que em podrien suposar la desqualificació. Em repeteixo: ‘dins l’aigua, un parell de marxes per sota, reservant...’.



Comparteixo impaciència, dubtes i nervis, també entrenaments..., amb un altre debutant insensat: en Kike, que també m’acompanyarà en l’aventura triatlera.. i com a veterà nedador concentra el desgrat en el ciclisme (cadascú carrega amb la seva creu...) Avui, a només vint-i-quatre hores de la nostra estrena, abandonem les nostres angoixes al particular mur de lamentacions i bons propòsits de la Fira del Corredor, avui batejada Triexpo, al Moll de la Marina.


En aquest espai multifuncional que s’endinsa al mar, on la platja del Somorrostro es troba amb el port olímpic de Barcelona, recollirem el dorsal, la samarreta, el xip, els adhesius numerats, el braçalet i el casquet del color assignat... Avui els estands ofereixen tot tipus de productes i activitats relacionades amb el sector del triatló, enlloc dels cabernet criança, garnatxa blanca i chardonnays de la mostra anual de Vins i Caves de fa només dues setmanes.



Posem rumb al centre neuràlgic de la Triatló. Hem acordat deixar la bici al box sprint i supersprint de l’aparcament annex al CEM La Mar Bella. Amb el casc posat i l’adhesiu fixat a l’eix del seient de la bici pràcticament inaugurem el check in (només n’hi ha sis!) dins l’espai habilitat per a les transicions i aparquem la nostra bici al lloc indicat segons dorsal. A més, identifiquem les portes i vies d’entrada i sortida en cada transició i memoritzem elements de referència que ens serveixin per a trobar demà la bici enmig del tumult i excitació competitiva. Tot a punt, cap a casa, i a descansar.



Diumenge, avui és el dia! Ni em cal matinar, perquè sortim a les 12.30, en l’onada de dos-cents participants número divuit. Repasso per enèsima vegada tot el material, i baixem xino-xano amb la línia groga fins a l’estació de Poblenou. Travessem el circuit dels ciclistes que fa estona disputen la modalitat olímpica, i flipem amb l’enrevessat eixam de bicicletes que inundar/omplen el nostre box... en el moment en què confirmem el rum-rum que fa una estona s’escampa entre els assistents: ‘en la distància olímpica han suspès el segment d’agua per onatge’... ‘properament ens informaran si es suspèn també per a la resta de distàncies’.



Un cop dolorós, sens dubte, que ens empeny a la platja per a comprovar l’estat del mar a la platja de la Nova Mar Bella... i, certament, no es pot assumir el risc de llençar quatre mil participants (molts debutants) a onades salvatges de dos metres! La notícia cau pel seu propi pes: ‘no hi haurà natació per a ningú, s’anunciaran les sortides segons està previst, però de la sorra de la platja s’iniciarà directament la T1’. Xiulets i desaprovació general, però la seguretat és prioritària. M'enrabia la inversió inútil de tants entrenaments dins l'aigua... 



Profundament decebut, esperem damunt la sorra el simulacre d’inici de la prova, amb el casquet rosa de la nostra onada posat, però també amb l’insòlit permís del dorsal i les bambes. Tot plegat un altre despropòsit que em deixa ben atordit... Arrenquem a córrer per la rampa que ens duu al passeig marítim, i des d’aquí al box sprint... on busco la palmera que m’indica la filera on tinc aparcada la bici... em poso el casc i llestos: cap a la zona permesa, fora del box i vigilada pels jutges, on començo a pedalar! Dues voltes a un circuit de deu quilòmetres, pràcticament pla, per l’avinguda Litoral direcció Fòrum i tornada circular des del carrer de Marina. La bici respon meravellosament, malgrat la pluja tènue que m’obliga a extremar precaucions damunt d’un paviment lliscós. Segona volta... i, de nou en la zona permesa, baixo de la bici i m’ubico a la filera oportuna del box amb l’ajuda de la palmera... aparco la bici, em trec el casc i a córrer!


La sensació en començar la cursa és veritablement estranya... les cames estan agarrotades a causa de la càrrega intensiva dels quàdriceps en el segment amb la bici... així que em costa trobar un ritme còmode en aquest esprint, literal, pel passeig Marítim en zig-zag fins a la plaça dels Voluntaris Olímpics (on trobem l’avituallament líquid) i una breu incursió d’anada i tornada pel carrer de Salvador Espriu. Les cames troben el seu millor moment en el tram final, amb un altre últim gir (incomprensible) de 180º en la recta d’arribada a la línia de meta. Temps final 1h01'50''. Malgrat el desengany, carrego amb la medalla de finisher (bonic disseny, l’enhorabona!) fins al box per endur-me la bici, i fins al guarda-roba on recullo la motxilla.



Amb un amarg sabor de boca, pujo pel carrer de Badajoz... encara donant voltes a l’infortuni d’un diumenge maleït... d’onades fatals i pluja empipadora. No he pogut constatar el resultat del meu entrenament dins l’aigua, com tampoc quina repercussió hagués causat en els posteriors segments de ciclisme i cursa. Els condicionants meteorològics li han robat tot el picant, i pràcticament la triatló s'ha quedat insípida i poc saborosa... sense la sal (mai millor dit) de la natació. Una triatló escapçada, que només amb dues potes no s'aguanta d'empeus i cau en el desencís...




L'organització tampoc no ha estat a l'alçada, potser sobrevinguda per una circumstància tant infreqüent i sobtada, i fins diria que ha anat prenent decisions sobre la marxa, improvisadament... A banda del caòtic simulacre d'inici de triatló damunt la sorra de la platja... no m'ha satisfet la confusió dins del box durant les transicions, amb destorbs d'altres participants que han perjudicat la fluïdesa en plena competició, com tampoc el desgavell del accessoris personals escampats pel box, o com el circuit escollit tant pel ciclisme (amb revolts innecessàriament massa tancats) com per la cursa (amb insuportables zig-zags), o l'estretor dels vials de bicicletes i corredors en alguns punts, o de la pràcticament nul·la passió que desperta la triatló en la ciutadania i la conseqüent absència d'animadors...


Se m'ha esvaït una il·lusió que tenia a les mans, se m'ha retirat un saborós caramel que quasi tenia dins la boca... L'any vinent... es tant probable que repeteixi l'intent d'estrenar-me en triatló com que prescindeixi de l'enganyosa lluentor de l'etiqueta 'Barcelona'.