19 de març de 2014

35a MARATÓ DE BARCELONA - 16/03/14 - 4h12'42'' - 1a part


Higway to Hell, un avís premonitori dels icònics AC/DC ressonant a tot volum uns minuts abans de la sortida... Una pujada d’adrenalina perfecte per abandonar el pessigolleig de nervis que m’acompanya des què he ingressat al meu calaix, envoltat de francesos, just en l’instant en què volen algunes samarretes...


Aquest instant, inesborrable, no és més que la punta de l’iceberg que es mostra damunt d’una superfície on s’acumulen una pila de sessions d’entrenament i curses de tempteig. Tinc la sensació que avui només haig de posar la cirereta damunt d’un pastís ja cuit, a foc molt lent, i que penso cruspir-me quan creui la meta.


Dissabte, 15 de març de 2014 (o el que passa el dia abans...)

A l’avantsala de la Marató, en l’amplitud d’un pavelló immens, s’exhibeix amb orgull l’Expo Sports, 1200 m2 d’exposició abocada en la febre del running, presidida per l’espònsor de la cursa (que exprimeix amb obsequis l’autopromoció) i per l’omnipresent patrocinador japonès de roba esportiva... (que ha instal·lat a consciència tota la seva llampant artilleria). Darrera d’aquest empatx institucional, la següent àrea ens reconfortarà: un munt d’expositors estenent les xarxes en aquest mar d’aficionats a l’esport en una operació de màrqueting perfecte. Els últims estands d’aquest etern (i inevitable) trànsit en zig-zag cap a la sortida em tempta a viatjar per tota Europa, al desafiament de maratons pels carrers d’Àmsterdam, Porto, Venècia, Londres o Atenes..., somnis sufocats pel repte immediat, encara incert: Marató de Barcelona 2014.





Dorsal i samarreta en mà (la pluja de crítiques a la trista estampació i elecció del color ha estat unànime), amb l’encert d’haver descartat la participació en una Breakfast Run no apte per a debutants (que la pujada de quatre quilòmetres fins l’Estadi Olímpic no és cap tonteria...), abandono el pavelló atropellat per la multitud i desconcertat per una calor impròpia del mes de març. Potser alguns ens hem passat amb les súpliques i invocacions per a què no plogués el dia de la Cursa... volíem bon temps? dues tasses!



I com de pasta (i algunes coses més, no fotem...) viu el runner, anem directes cap a la tradicional Pasta Party, un acte de germanor per a proveir d’un extra d’hidrats de carboni als corredors de la Marató i a un acompanyant (amb la complicitat del vigilant, hi acabem entrant tots... s’agraeix). Poca cua (s’ha de dir: i poques taules!) per a un generós plat de macarrons amb tomàquet o al pesto i beguda a escollir. Envoltats d’estrangers (anem a horari Europeu, els locals apareixeran en un parell d’hores...) engolim la pasta: en Martí s’hi dedica amb interès, un servidor també, mentre l’Arnau (força distret per la moguda) també compleix amb la seva ració de papilla. Un aplaudiment a l’organització, fins ara impecable.



Per la tarda, en parèntesi místic, represento el ritual sobradament assajat, amb absoluta precisió. En poc més de deu minuts tot està preparat damunt la taula del menjador: a un costat la meva bossa, a l’altra la de l’animadora Lluïsa&Co. I encara queda el més delicat: pactar amb la comitiva de seguiment els punts de trobada, l’on i el quan. Breus instants de crispació, desacords i nervis. No és fàcil quadrar temps: els meus ritmes previstos amb el que la Lluïsa pot trigar d’un costat a l’altre... Sigui com sigui, el dibuix està fet, i la gimcana garantida. Creuem els dits, que tot surti bé.


Última càrrega d’hidrats a casa de la meva mare, sopar d’arròs amb homenatge inclòs a la cervesa (és dissabte, hi ha costums que no s’han de perdre!). En la serenitat i quietud d’aquestes parets d’infantesa i adolescència descansaré en pau i matinaré sense destorbar a ningú. Aix, dins del meu ex-llit (propietat ja d’en Martí) imagino el pas pel quilòmetre deu, i un somriure a la càmera que m’espera a la Diagonal, i un emocionat pas pel trenta... mentre tot ja es difumina, i es fon... ja no hi sóc, toca descansar...bona nit, demà serà un gran dia!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada