21 de setembre de 2012

BERLIN - 26/08/12 - DIA 5



Reemprenem la marxa amb el primer raig de Sol que, un dia més, ens fa de despertador. Tornen a ser les sis (i pocs minuts...) del matí. Certa companyia femenina té la sensació d'estar segrestada en el 'dia de la marmota'; i afegeix rondinant: 'Això són vacances! Quan s'acaben?'.

Avui abandonarem Berlín, en tren, per viatjar cap al nord fins Oranienburg. El motiu és visitar el Museu Commemoratiu de Sachsenhause, el primer camp de concentració en territori alemany. La línia S1 ens hi durà en tres quarts d'hora, alternant urbanitzacions perifèriques amb boscos sorpresos per un estiu excepcionalment calorós. En Martí, fresc com una rosa (fresca s'entèn), ha inspeccionat i remogut tot allò imaginable dins d'un vagó.

10.00 a.m.
Arribats a Oranienburg buscarem un lavabo i els autobusos que acosten al Memorial (exactament en aquest ordre...). Pel que fa als autobusos, uhm..., essent diumenge parteixen cada dues hores i no, no, no... Anirem caminant, que són quinze minuts i no hi ha pèrdua.




El Centre d'Informació al Visitant ens dóna la benvinguda i, donat que l'entrada és lliure i gratuïta, ens ofereix un (imprescindible) àudioguia per tres euros. Amb el trastet (in spanish, please) penjat del coll, igual que la càmera, i la carregosa motxilla del 'per si de cas' ens endinsem en aquesta truculenta visita.

La maqueta que segueix ofereix una panoràmica del que un dia fou un Camp de Concentració 'modèlic' per la seva jeràrquica i ordenada disposició arquitectònica. Diu la veueta que entre el 1936 i el 1945 es van recloure més de 200.000 persones tot i que no especifica quants hi van perdre la vida... ja fos per malaltia, treballs forçats, maltractaments, fam, o com a víctimes sense causa d'un extermini indiscriminat de les SS. Avancem pel Lagerstrasse o carrer principal, exactament per on ingressaven els presoners al Camp. Una estranya sensació de cansament i ofec m'acompanya en aquest repulsiu camí asfaltat, just fins al camp de les Tropes de la SS. En aquest punt, a mà dreta, una inabastable exposició i un desangelat bar amb pretensions de Centre de Documentació i Consulta.

Seguim recte per creuar la maliciosa porta d'inscripció fatal: 'Arbeit macht frei' (el treball us farà lliures). Una enorme esplanada davant nostre, no fa tants anys plena de barracons. El sentit de la marxa ens empeny ben a prop del reixat elèctric (per molts conegut com a franja de la mort) en direcció als barracons 38 i 39. L'àudioguia ens entreté a la pista per a provar sabates, una pedregosa superfície destinada exclusivament a l'ús i desgast de la sola de les sabates d'alguns presoners assenyalats per una crueltat sense mesura. Als dos barracons propers, solitaris i afligits, una acurada reconstrucció de la vida quotidiana dels presoners dins els atapeïts habitacles; una descoberta calamitosa que en Martí i la Lluïsa prefereixen estalviar-se. Les cel·les de càstig, en aquest mateix sector, es mostren com a testimonis avergonyides de les més cruels tortures i assassinats.

Un funest passeig cap al centre del Camp m'acosta al patíbul, a la cuina dels presoners i a la bugaderia, on es documenta la història real d'un grup d'habilidosos presoners jueus que va col·laborar amb els comandaments de les SS, a canvi de certs privilegis, a falsificar divisa anglesa i americana amb l'objectiu de derrocar les seves economies. El film Die Fälscher, Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 2007, presenta els dilemes morals d'aquest desconegut capítol de l'Alemanya nazi.

L'itinerari em reserva encara la zona més calamitosa: el fossar d'afusellament, el cementiri de víctimes del Camp i les instal·lacions d'extermini o crematori. L'horror en majúscules s'associa amb un canvi de temps amenaçador que em fa accelerar el pas. L'últim sospir, amb l'ànim sota mínims, el dedico a l'infermeria i a la sala d'autòpsies. No existeix un final de visita més espantós. En les lúgubres sales, de rajola blanca i llum fluorescent, es respira com enlloc la tragèdia viscuda entre aquestes parets: crims, assassinats i experiments mèdics. No es pot descriure amb paraules; quan hi penso, ara, m'entre escric, ara, m'envaeix una estranya sensació de por, de profunda tristesa. Els núvols, oportuns, han començat a plorar per mi. Abatut, lentament, sota una dèbil pluja, m'encamino a la sortida on m'esperen la Lluïsa i en Martí, des de fa quasi una hora.

I caminant de nou, perquè el ruixat ha estat comptar a deu, tornem a l'estació; amb tranquil·litat, resseguint el vial (en sentit invers) que deurien fer els presoners des del tren al Camp. Encara impressionat, explico a la Lluïsa el que he vist mentre debatim sobre els motius de l'extermini i el pòsit que deu haver impregnat l'actual població alemanya. Massa preguntes que no sabem respondre; interrogants presumiblement coberts amb muntanyes de vergonya i ràbia. 





14.00 p.m.
Aprofitem la tornada a Berlín per recuperar forces. Quaranta minuts i dos transbordaments més tard apareixem de nou al barri de Prenzlauer Berg. Al carrer ens incorporem als rius de gent que, vinguts d’aquí i d’allà, desemboquen al mateix lloc: al Flohmarkt am Mauerpark. És clar, avui diumenge, fins les sis de la tarda, s’instal·la en aquest immens parc un dels mercats de segona mà més interessants de Berlín. Punt de trobada de milers de joves i estudiants; una oportunitat d’oci entre parades de menjar, de mobiliari, de bicicletes, de roba i, en realitat, dels artilugis més inimaginables.

I és que, en l’aparent caos que percebo, aquí no es ve a comprar sinó a trobar. Es tracta de passejar i deixar-se atreure pel més kitsch, o retro, o vintage, o clàssic... Tot hi té cabuda a Mauerpark: ens topem amb una muntanya de vinils, driblem una taula abarrotada de tot tipus d’ulleres, ens tanca el pas una parada de bicicletes visiblement atrotinades i abandonem el mercat, després de mitja hora de laberíntic recorregut, entre matrícules antigues de cotxe, cadires restaurades i rellotges de paret. Sense en Martí haguéssim pogut endinsar-nos més, potser atrevir-nos amb els locals turcs de menjar ràpid, i persistir amb la recerca dels improvisats karaokes que s’organitzen cada diumenge. Però el bullici és insuportable; quasi no podem avançar amb el cotxet... Missió impossible. De totes maneres, hem aconseguit captar l’ambient i tafanejar per les parades; d’això es tractava. A contracorrent ens endinsem al metro amb un únic objectiu: descansar una bona estona a l’apartament, amén.



15.30 p.m.
Les anades i vingudes de metro des de o fins a Brandenburger Tor, a cent metres de casa nostra, ens tempten insistentment d’apropar-nos a la Porta de Brandenburg i a barrejar-nos entre la concurrència de turistes que, com nosaltres, mai es cansa de fer-se fotos (ara amb en Martí, ara de més lluny, ara de costat...). Sí, ja ho sabem , les càmeres digitals són les culpables de la fotografia impulsiva... Què hi farem.




17.00 p.m.
He programat un altre plat fort per aquesta tarda, inel·ludible: el Pergamonmuseum. El museu més visitat a Berlín, ubicat en el complex museístic de la Illa dels Museus. L’apalancament a l’apartament, totalment justificat, quasi ha provocat que no puguem entrar; tot i que el museu tanca a les sis de la tarda, es denega l’accés des d’una hora abans (allò del last admission...). A pocs minuts per les cinc hi entrem pels pèls mentre ens adverteixen: you must run! Això no serà un problema... Nosaltres liquidem els museus, per grans que siguin, amb certa desvergonya. Vull dir, que tenim apuntadetes les quatre coses que no ens volem perdre i... llestos.

I el que no té excusa, d’aquí li ve el nom al museu, és l’Altar de Zeus de Pèrgam. Colossal, immens, ens colpeix just travessar la porta; encara amb les entrades a la mà. Ens aturem, perquè quedem bocabadats davant d’una obra tan monumental. L’angle visual és insuficient per a captar el conjunt: l’escalinata, la columnata i el fris que envolta la sala. Em sorprèn que es permeti el descans dels visitants a les escales de l'Altar, vaja, que només hi falta un carretó venent gelats i begudes fresques. El fris està carregat d'escenes escultòriques que representen la lluita entre els déus i els gegants. Un entreteniment que, com ja he avançat, deixem de banda per continuar amb el full de ruta.


Propera parada, a dues passes: la porta del mercat romà de Milet. Una altra joia, acompanyada d'altres obres menors d'art romà, que no deixarem escapar. A un li comença a preocupar l'oportunisme alemany a l'hora d'expoliar civilitzacions decadents amb la única intenció d'equiparar-se als francesos (amb el Louvre al capdavant) i als anglesos (amb el British com a estendard). A qui pertanyen realment aquestes obres?


L'àrea dedicada a l'Antic Orient alberga les meravelloses portes d'Ishtar de Babilònia. Els petits maons de blau intens contrasten amb altres daurats que dibuixen siluetes d'animals. Emociona la grandiositat i la vivacitat del color blau. Si aquesta era només una de les vuit portes d'accés a través de la muralla a Babilònia, com debia ser tot el conjunt? En aquest museu, per sort o per desgràcia, únicament es mostren fragments (monumentals, això és evident) d'obres arquitectòniques molt més grans. És com si, en un moment donat, només ens mostressin cinquanta metres de la Muralla de Xina; ens impressionaria però perdríem la referència i la magnitud del tot.


Acabem els deures a la planta superior, al Museu d'Art Islàmic, davant la façana de Mushatta. També sorprenent, sobretot per les dimensions... Però millor baixar per tornar a degustar els tresors de la planta principal. I mira per on que ara en Martí decideix que ja ha dormit prou, tot i que l'ensurt és notable; posar-se a dormir a la cuna de l'apartament i aixercar-se davant l'Altar de Pèrgam, rodejat de gent..., és per demanar explicacions, no?


18.15 p.m.
He llegit en alguna banda que en aquest museu t'hi pots passar tot el dia; d'acord, però també pots veure'l en una hora. És petit i ben estructurat, molt fàcil d'orientar-se i de trobar allò que cerques. Ni jo l'hagués dissenyat tan bé.

Concretem hora i lloc de trobada amb na Laura. Li proposem Nikolaiviertel, i és que tinc algun tema pendent amb aquest singular barri medieval. Xerrant-xerrant, casualitats de la vida, topem de morros amb la cerveseria Brauhaus Georgbraeu. I ja que estem aquí em veig compromès a demanar cervesa pels tres. Decorat com una taverna bavaresa (encara que bé podria ser anglesa), ben forradeta de fusta i amb els corresponents tancs de coure de qui pot presumir d'elaborar cervesa artesanal pròpia ens serveixen dues de blat (per les senyoretes) i una dunkel bock (per un servidor). Uhmmm, totes elles fresquetes i saboroses; si bé la dunkel m'ha revitalitzat amb la seva intensitat i fort caràcter.




20.00 p.m.
Hora de tornar a casa. El dia ha estat molt llarg, així que avui soparem amb calma a l'apartament, i carregarem piles de cara a demà. No hi ha treva, demà dilluns anirem a... Millor ho desvetllo en el proper post de Berlín. Bona nit (o guten abend, que diuen per aquestes terres...).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada