16a CURSA DELS BOMBERS - 13/04/14 - sc.

La Cursa dels Bombers!, una altra cita que es mereix pujar al podi de les curses populars de Barcelona. I no exclusivament pel seu poder de convocatòria que creix any rere any (avui prop de 27000 corredors!) sinó per una impecable organització i, sobretot, una inigualable animació que a estones converteix la Cursa en un insòlit i engrescador espectacle.

L’omnipresent espònsor de la Cursa no escatima en campanyes publicitàries, ni en potència decibèlica, ni amb la qualitat de la samarreta oficial, ni en tants altres detalls amb què es comparen la creixent proliferació de curses urbanes. En la majoria d’aspectes no té competidor, i com ho saben... perquè la fidel concurrència respon, s’agraden fins al punt de permetre’s un preu d’inscripció (amb xip propi) de 17 euros i una forçosa i insuportable mecànica de registre online a través de Nike+. Els més rebels i protestataris amb aquests abusos (i no som precisament quatre gats...) ens apilarem pacients uns metres per davant de la sortida, per no perdre’ns el xou d’inici, i esperarem pacients el millor moment per a afegir-nos al tumult.

I és que val la pena! L’arrencada de la Cursa és espectacular: música en directe, a tot drap, i pluja de papers de colors... L’ambient és sensacional i l’estampa és excel·lent! L’onada, excepte al calaix més ràpid on cadascú respecta la seva samarreta talismà, és d’un blanc lluent homogeni (és clar, el dorsal està imprès a la pròpia samarreta oficial!).

Al pas de la llebre de 53’ iniciem la marxa, conscients de què potser hauríem d’haver esperat una mica més. Però no oblidem que aquesta és la Cursa més ràpida d’Espanya (27’04’’- Kiprono Menjo – 18/04/10) i la quarta del món! Així d’eufòrics i optimistes avancem per l’estretor d’un passeig de Colom insuficient per a tanta multitud. L’estàtua de Colom i les Drassanes Reials de Barcelona (que custodia durant aquest cap de setmana més de 300 barrils de cervesa artesana amb motiu de la tercera edició del Barcelona Beer Festival...) són testimonis del primer quilòmetre de la Cursa.

Els propers dos quilòmetres transcorren pel Paral·lel, per enèsima vegada, i continuarem pel carrer Floridablanca, un altre clàssic ineludible de les curses dominicals. Els primers símptomes d’una calor en augment coincideixen amb el primer dels avituallaments, al carrer d’Urgell, on ens proveirem d’una ampolla d’aigua.

La Gran Via, també sempre disposada a cedir en favor dels corredors, ens suportarà tres quilòmetres més, fins al carrer de Marina! D’acord, és un tram llarg i monòton, però molt pla i amenitzat amb el parcial dels cinc quilòmetres (seguim amb ritme sub1h) i amb una banda de rock en viu a la confluència amb el passeig de Gràcia.

La Lluïsa no protesta ni renega... bon senyal. No li preguntaré res per si de cas, no fos cas que despertéssim la malastrugança... El panorama, d’aquí al final, és encara més benigne del que ha estat fins ara: excepte la Ronda de Sant Pere, curta però d’infaust record personal (Marató in aeternum...), tot baixada i baixada, i res més que baixada.  

La imatge que captem des de la plaça Urquinaona cap a Via Laietana és sorprenent, d’aquelles que emociona i que t’empeny a apujar una marxa i a sentir-te orgullós de córrer pels carrers d’aquesta ciutat deliciosa. La proclama de la Cursa ens ho deixa ben clar: ‘la ciutat és el que tu en facis d’ella; corre més lluny i fes-la gran, corre més ràpid i fes-la més forta, corre amb altres i fes-la imponent; corre, la ciutat ets tu!’.

El tradicional túnel Powersong, exclusiu de la Cursa dels Bombers, ens obsequia amb un cartutx de vitalitat extra per donar-ho tot en els darrers metres. I així serà, fins la línia de meta, un esprint inesperat de dos-cents o tres-cents metres que és el llaç perfecte a una Cursa immillorable. Creuem l’arc inflable amb un temps aproximat de 57 minuts! Molt bones sensacions i millor marca personal de la Lluïsa en 10km (tot i que la nostra dissidència no ens permet acreditar-ho...).

I sense més contemplacions, cap a la plaça de la Revolució (en moto, eh...) que ens esperen dos infants preciosos i una mostra de castellers... però aix, mai és perfecte, avui no hi haurà gegants... passió malaltissa d’en Martí... un altre dia serà. Un matí de diumenge (quasi) rodó!