21 de desembre de 2015

AMAGER SINNER SERIES

Ni sis, ni vuit, sinó set: luxúria, gola, orgull, peresa, ira, enveja i supèrbia. Aquest són els pecats capitals, tot i que no s’expliciten a la bíblia, només es referencien en l’adoctrinament catòlic. El psychothriller Seven, a meitats dels noranta, els escenificà magistralment (amb memorable resolució de la ira, a mans del jove i impulsiu Brad Pitt). Lluny de Hollywood, la reinterpretació dels danesos d’Amager ens sorprèn amb un hàbil tractament i, lluny de privar-nos-hi, ens ofereixen les set birres capitals, autèntics vicis reconvertits en plaers cervesers. I, justament avui, confiant en una probable penitència prenadalenca, ocupen set dels setze tiradors del nou santuari gracienc La Rovira.


Tota l'atenció, mentre esperem el tast, se l'enduen les pissarres: darrera la barra, aixecant el coll, la de l'oferta del moment i, davant nostre, la del sorteig d'una generosa panera, on hauríem de fer coincidir l'aposta amb la terminació de la Grossa de Cap d'Any.



I aquí els tenim! La Rovira possibilita el mini tast de fins a sis cerveses diferents (sis més un en aquest cas) per a poder assaborir una quantitat raonable de cada estil; una fórmula perfecta.


De dreta a esquerra (ho tenim ben anotat): supèrbia, peresa, enveja, ira, luxúria, gola i orgull. aquest és, precisament, l'ordre de tast més lògic, si considerem la graduació i complexitat de cada pecat/cervesa capital.


La supèrbia (Greed) es correspon a una pilsner, que garanteix beneficis ràpids i segurs, gràcies a la seva evident lleugeresa. La peresa (Sloth) ens sedueix pel seu aroma i sabor, tot i tractar-se d'una american pale ale amb un únic tipus de malta. L'enveja (Envy) i l'ira (Wrath) guanyen intensitat; la primera és una IPA impecable, mentre que la segona ha estat envellida en bóta de roure i barrejada amb raïm.


El tram final és molt prometedor. La luxúria (Lust) és una strong belgian ale veritablement seductora i exuberant, de cos dens i color fascinant. La gola (Gluttony) ens atordeix amb els seus 9,6º...; una imperial IPA que no deixa indiferent, per a alguns excessiva, força alcohòlica i llupolada. Qüestió de gustos... I el darrer pecat el reservem a l'orgull (Pride) que, com era d'esperar, sosté les pròpies expectatives; una inequívoca imperial stout, degudament tostada i profundament xocolatada. De tota la sèrie, si hagués de beneir-ne només una, seria l'orgull!


I això s'acaba, amb els gots ben buits... Oficialment ja som uns pecadors (si és que no ho érem anteriorment...), i amb molt de gust! No hi ha penediment, tot i que potser hi haurà perdó..., si encertem els nombres triats per en Martí (el 87) o l'Arnau (el 76); o realment ara estem agreujant el delicte amb el pecat de l'avarícia?




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada