Esmorzem a Roda de Ter, entre reis, sirenes, generals, dansadors, esquirols i comptes... I és que avui, vés per on, topem amb una Trobada de Gegants i Capgrossos que aplega un munt de colles d’arreu de Catalunya a l’esplanada de la vora del riu, entre el pont de la carretera i el magnífic Pont Vell romà, antic viaducte provinent de França...
Poc abans d’arribar a Cantonigrós, davant la temptativa dels seus sublims embotits, ens desviem per una pista que ens duu fins a la deliciosa font de Cabrera. Ens aquest ombrívol raconet, conquerim en solitari la taula i bancs de pedra, i constatem el que suposàvem: el rajolí que brolla de la singular capelleta és gèlid! ‘Antic bassal camí enllà, jo só la Font de Cabrera, plasmada en rústic altar per la fe dels Masallera’.
Avancem fins al llogaret de Sant Julià de Cabrera, on sobresurt l’església romànica, per a iniciar la marxa! La humitat és màxima, com la boira... Seguim la pista, i ens endinsem en una fageda. Martí i Arnau s’entretenen perseguint molsa i bolets... mentre un servidor segueix de reüll l’amenaça de pluja... Potser la boira sigui ploranera, i segur força gotes cauen dels arbres empeses pel vent, però NO plou!
El camí segueix força planer fins arribar als peus del cingle de Cabrera, nus que recull altres senders i que mostra l’inici de les temudes escales, picades en roca, que pugen al Santuari. Carreguem les piles (entengui’s: mengem unes quantes patates...) i emprenem l’escalada.
L’ascensió, tot i breu, és dura, contundent i sense concessions, que a estones ressegueix una oportuna barana... Aixecar el cap, i mirar enfora, avui només serveix per agafar aire i recuperar forces... perquè les vistes (més enllà de cinc o deu metres) són nul·les. Ni Montserrat, ni Mola, ni Pedraforca, ni Puigmal, ni Canigó, ni res de res... està clar que no hem triat el millor dia per a gaudir d’aquesta talaia amb privilegiada panoràmica de 360º..., pràcticament no veiem ni el campanar del Santuari, i el tenim a tocar...
Realment fou catastròfic el terratrèmol del febrer de 1428... Tot i amb l’epicentre a Camprodon, fins va esfondrar el gran rosetó de Santa Maria del Mar de Barcelona, i també va ensorrar l’antiga capella del castell de Cabrera...
En aquest altiplà, a 1300 metres d’alçada, s’amunteguen força excursionistes, ermitans i someres (no és broma...)... El servei de restaurant (caps de setmana, i amb reserva!) és un poderós estímul i reclam si pretenem omplir el dipòsit abans de desfer el camí fins al cotxe. La benzina, sigui dit de pas, ha estat suprema: amanida, arròs i carn de xai, per a llepar-se els dits!
Al·lucinant! Ho hem comprovat, abans de baixar, des d’un dels balcons-miradors ‘màgics’ d’aquest cim, tal i com ens han recomanat...: llençar fulles barranc avall per a comprovar com, per l’efecte dels corrents de vent, remunten de nou per damunt dels nostres caps! Una curiositat afegida a l’excursió, ben divertida i sorprenent...
Haurem de tornar, en el futur, perquè volem descobrir l’espectacle que s’amaga darrera d’aquesta boira abominable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada