9 de juliol de 2011

AMB MOTO XUPU PA PA PA...

És dur admetre la realitat, sobretot quan no existeixen motius de pes que hagin provocat els esdeveniments. Sempre fidel, discreta, obedient. Alguns s'atreveixen a dir que és el millor amic de l'home, altres diran que és el gos. Sigui com sigui, no ens ha fallat mai. Acollida i adoptada com a pròpia, li vam obrir les portes del nostre pàrquing des del primer dia. L'hem educada en els valors del codi de circulació tot i que, en aquest sentit, ha tingut certa afició a remoure's impetuosament entre els cotxes, a ocupar innecessàriament el carril bus o, permeteu-me que ho confessi, a saltar-se algun semàfor en àmbar... Tot i recriminables, no deixen de ser trapelleries pròpies de l'edat. 
  
Mai s'havia queixat de res: no bevia ni fumava... I si ho feia mai ens ho havia fet saber. No ha mantingut una vida massa agitada, al contrari: sempre ha estat molt de casa, molt familiar. Tampoc li reconeixo cap afer sentimental, diguem-ne, seriós; més enllà dels flirtejos de benzinera...                                                                                   El desencadenant de tot plegat, m'he aturat a pensar, es remunta al dia en què, tornant de la feina, es va presentar a casa amb un tall profund a l'abdomen. No li vam treure qui ni com li ho havia ocasionat. Com us he dit, no ha estat mai amiga de trifulgues ni baralles, així que ho vam atribuir a un malentès en què s'havia vist implicada sense pretendre-ho. Per no delatar aquest trist episodi vam preferir no acudir a un mecànic i realitzar-li les cures nosaltres mateixos; de fet, sempre ha tingut certa aversió als tallers així que vam preferir estalviar-li el tràngol. Aquesta ferida fou el principi del final...

Un altre dia, sense solta ni volta, es fracturà l'agulla comptaquilomètrica i, de retruc, deixà de sumar els quilòmetres recorreguts, aturant-se (com per despit) en 45.285 km. D'ençà, ni un més, tot i continuar circulant amb normalitat. I, per si això fos poc, poques setmanes després, abandonà l'intermitent posterior esquerra, autocondemnant-se a un afligiment i decaïment sense cura (com si les lletres de la matrícula fossin un malaurat vaticini).

Avui dia aprofitem i gaudim de cada instant amb ella com si fos el darrer, conscients de què l'esperança de recuperació és nul·la. Ella, sorprenentment, sembla no ser conscient del seu greu pronòstic. Per a nosaltres s'ha convertit en un macabre compte enrera i, mal m'està el dir-ho, ja estem pensant en qui la substitueixi. Ja se sap, és llei de vida... Si, a la curta o a la llarga, traspassa l'accés al desguàs, us ho farem saber. Mentrestant, preguem per a què el seu dolor i patiment en aquesta recta final sigui el menys traumàtic possible.      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada