7 de juliol de 2011

VENEZIA: SERENA E DELICATA

Els infants, dins del cap, construeixen llocs fantàstics, imaginen paratges llunyans i especials… Hi arriben amb els ulls tancats i un somriure als llavis. Els meravellen perquè transgredeixen amb naturalitat les lleis i formes de la realitat quotidiana.

Dins del meu imaginari particular, a mig camí entre la realitat i la fantasia, ocupa un lloc prominent la ciutat de Venècia. Vam tenir l'oportunitat de descobrir-la fa uns quants anys, i ho vam fer amb els ulls ben oberts, temorosos a desmuntar la farsa i dur la ciutat dels canals a l’ingenu somni infantil. Reguard ben inútil: Venècia existeix, es mostra als ulls de tothom amb naturalitat, sense maquillatge. Darrera el proper canal no hi trobareu les bambolines. Mai us creuareu l’escenògraf, ni el regidor, ni l’apuntador. No hi ha teló que s'obri i es tanqui a cada jornada, ni actes, ni entreactes; perquè no hi ha guió, ni espectacle. Permeteu-me que us en faci 'cinc cèntims'.

 
Un bon calçat us ajudarà a descobrir les múltiples cares que defineixen la ciutat. Passegeu-la en totes direccions i a totes hores. Perdeu-vos-hi intencionadament. A cada passa una descoberta, en cada gir una sorpresa, sempre imprevisible. Un autèntic laberint gegant, replet de ponts i canals, de carrers estrets i d’altres encara més estrets. A la ciutat dels canals, els cotxes són vaporettos i els barris sestieres, de les places en diuen campos i dels campanars, drets o lleugerament inclinats, campaniles. Oblideu-vos dels restaurants, cerqueu trattories…

De matí, de bon matí, compartireu escena amb els cada cop menys venecians que viuen a l’illa; seguiu-los, coneixen les dreceres i us conduiran al mercat de Rialto per, tot d’una, refugiar-se habilidosament lluny dels recorreguts turístics. És un bon exercici d’escalfament matinal seguir les maniobres de les llanxes que distribueixen les mercaderies per tota la ciutat. Els turistes aviat envairan la ciutat i triaran, segur, la Piazza San Marco com a punt de trobada i inici d’expedició. L’epicentre turístic venecià s’omplirà inexorablement de cues, de càmeres, de visitants amb mil idiomes. Podreu triar entre pujar al campanile i contemplar la ciutat a quasi cent metres d’alçada, o entrar a la basílica i admirar l’insolent efecte de ‘l’aqua alta’ en la superfície del temple, o visitar el Palau Ducal i imaginar-se la vida dels Dux durant els segles XVII i XVIII o la fugida del polèmic Giacomo Casanova de les tenebroses presons a l’altre costat del Pont dels Sospirs. Si teniu empenta podreu encara amortitzar el Museum Pass i visitar el Museu-Galeria-Biblioteca Marciana, no hi perdreu massa temps i, des de les finestres, descobrireu noves perspectives de l’atapeïda plaça.

A banda i banda de les imponents columnes dels patrons de la ciutat, Sant Teodor i Sant Marc, transcorre un dels passeigs més freqüentats pels visitants. L’Alilaguna, servei marítim de connexió amb l’aeroport de Marco Polo, us oferirà amb orgull les primeres vistes d’aquesta Riva abans d’atracar-hi. Però no us hi encanteu, a l’altre costat gaudireu de les magnífiques vistes a la tranquil·la illa de Sant Giorgio i la delicada església que la presideix. Tot plegat forma part d’un perfil que defineix la ciutat i li atribueix un caràcter que s’accentua notablement en dies de pluja, durant l’albada o mentre el sol s’amaga.



El Gran, i transitat, Canal enfronta pacíficament els sis barris venecians. A un costat San Marco, l’aparador amb més clientela, i els extensos Castello i Cannaregio que comparteixen els recorreguts més turístics amb els més recòndits i tranquils. A l’altre, creuant-hi per Rialto, els barris de Santa Croce i San Polo recorden a la resta que són el bressol de l’actual ciutat, mentre que creuant el pont de fusta dell Accademia es descobreix el suggestiu Dorsoduro. Un autèntic ‘ventaglio’, en referència a la comèdia italiana del dramaturg venecià Carlo Goldoni, de possibilitats i itineraris.

I encara haureu d’allargar una mica més el dia abans de tancar els ulls i programar les visites de demà. Perquè la Venècia nocturna és tan enigmàtica i encisadora com tenebrosa i inesperada. Les línies 1 i 82 permeten fer el romàntic recorregut del Gran Canal amb les pauses que requereixen els palaus, avui reconvertits en museus, de Ca’d’Oro, Ca’Pesaro o Ca’Rezzonico. Les terrasses dels exclusius cafès Quadri o Florian remunten al visitant al segle XVIII mitjançant les sumptuoses decoracions interiors o les nostàlgiques orquestres a l’aire lliure. Les emocions fortes estan reservades als intrèpids noctàmbuls que es deixin engolir aleatòriament pels estrets carrers venecians; llums tènues insinuen el camí, creant reflexos en l’aigua dels canals i ombres sinuoses que, en la solitària companyia, creen una atmosfera de novel·la negra fàcilment extreta de les creades per Edgar Allan Poe o Arthur Conan Doyle.

Haurem cercat i escollit les màscares, regatejat el preu per passejar relaxadament en gòndola; haurem tastat la suculent gastronomia veneciana i els exquisits ‘espressos’ o ‘capuccinos’, i refrescat els llavis amb els inigualables gelats; haurem esgotat dues targetes de memòria de la càmara retratant tots els detalls que es creuen al nostre passeig; i encara no haurem exprimit la ciutat carnavalesca. Perquè encara haurem de comprar la deliciosa pasta italiana, cercar l’amagada i encantadora Scala di Bovolo, carregar piles a base de Bellini’s, limoncellos o prosecco’s, i visitar el renascut teatre de La Fenice.


Permeteu-vos un darrer desig, els vaporettos us el concediran. Les illes de Giudecca, Murano i, sobretot, Burano mereixen una visita. La primera d’elles us obsequiarà amb l’autèntic aire de poble venecià mentre que la segona és mundialment coneguda per la seva producció artística del vidre. Tot i amb això, si aneu curts de temps, no dubteu en la tria: Burano. La distància que la separa de Venècia es compensa ràpidament amb l’aparició de les primeres cases. Els colors de les façanes de les cases són vius i intensos, desprenen optimisme i alegria; una festa per als ulls. Segons la tradició, els pescadors s’ajudaven de licors i aiguardents per disminuir el fred corporal durant l’hivern, per la qual cosa es cregué oportú pintar les cases de colors amb la intenció d’ajudar-los en el seu retorn diari a casa. Sigui com sigui, el llegat, ja sigui funcional o simplement artístic, de l’illa no s’esborra de la memòria dels visitants.

El que ens queda de Venècia és el que la llacuna ens permet. La seva fi és tan incerta com ho fou el seu origen. Amb més de cent illes unides per centenars de ponts, la ciutat es troba sotmesa als designis del seu propi entorn. Declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, Venècia ha de sobreviure dia rera dia al perill d’enfonsament i dels nivells d’aigua de l’Adriàtic. El fenomen de l’aqua alta és divertit per als turistes però nefast per al patrimoni arquitectònic i la solidesa dels murs dels edificis. N’hi ha prou a fixar-se en les primeres plantes de les cases per adonar-se de com la humitat es filtra per les parets. No és apocalíptic afirmar que Venècia està en perill. El medi ambient ha decidit iniciar la seva revenja sense immutar-se, de forma lenta.

És per això que tota Venècia es troba coberta d’un aire nostàlgic, de compte enrera. Ha superat l’adolescència i la maduresa amb una indiscutible vitalitat i energia. Dins del segle XXI ens mostra les seves proeses passades però presenta clars símptomes de debilitat i vellesa. Les malalties diagnosticades són difícilment remuntables. Llei de vida?


Un darrer consell: quan torneu a l’aeroport feu-ho per mar. Els comiats són dolorosos, és cert, però la ciutat dels canals es mereix un adéu relaxat, respectuós i seré. Mentre us allunyeu anireu perdent detall, es fondrà entre el cel i el mar i desapareixerà. Estigueu tranquils, la memòria particular i el record fotogràfic s’encarregaran de fer renéixer el seu encant. Si l’amor és atracció, entusiasme, sentiment…, aleshores Venècia encara enamora. Deixeu-vos conquistar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada