21 de febrer del 2012

I, PER FI, TANCO PARÈNTESI

Massa sovint la temporalitat s’associa subtilment amb la perpetuïtat. El parèntesi, eficaç com a recurs explicatiu en un text o discurs, figurativament també ens refugia d’una situació incòmode, avorrida o estressant. Sabem quan l’obrim, perquè desconnectem per esplaiar-nos amb millors ocupacions o pensaments, però qui sap quan ni per quin motiu el tancarem. Quantes decisions provisionals s’han anat prorrogant fins reposar còmodament al jaç de l’eternitat?

Avui m’he proposat posar fi a més de mig any de separació ‘amistosa’ amb aquest bloc. No sé per què vaig arraconar-lo. Potser per allò que argumenten les imminents exparelles als fills comuns en cerimoniosa i afectada declaració assajada al voltant de la taula familiar: ens hem anat distanciant...

Però estic del tot disposat a ‘donar-nos una altra oportunitat’. Les separacions – parèntesis – letargies, si són voluntàries i amb desig de millora o evolució, aflueixen a la curta o a la llarga en injeccions i oportunitats vitals, reconstituents, de lucidesa i inspiració. I en aquest punt em trobo, com els óssos que es desperten d’una llarga hibernació, excitat per sortir de l’amagatall i afamat d’escriure-us ‘cinc-cèntims’ més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada