20 de març de 2012

27a CURSA VILA DE SANT BOI - 10KM - 47'10''

En les últimes setmanes he suat la cansalada per Badalona i l’Hospitalet. Els capricis del calendari de curses m’han empès a prolongar aquestes suarades metropolitanes; en aquesta ocasió per la vila de Sant Boi de Llobregat.

La 27a Cursa Popular Vila de Sant Boi, sota el lema ‘Trenquem barreres, obrim el Parc’, col·labora amb el Parc Sanitari Sant Joan de Déu per a convertir la cita esportiva en un exemple d’integració social (dos dels euros de la inscripció es destinen a la investigació per la salut mental).


Circulo amb la moto per l’autovia de Castelldefels, vigilant la maleïda velocitat variable controlada per radar. Durant el trajecte, més llarg del que pensava, no m’haguessin fet cap nosa uns pantalons llargs... Un sentit de l’orientació inspirat i una intuïció en estat de gràcia m’acosten fins a l’Estadi d’Atletisme Constantí Miranda (que es troba dalt de tot del passeig que duu fins a la última bifurcació abans del darrer tram previ a l’últim carreró sense sortida...), sense l’ajuda de cap cartell indicatiu.


Encara falta una hora per l’Open popular, de deu quilòmetres. Recullo el dorsal, el 0392. Passejo per les instal·lacions d’aquest interessant complex esportiu: zona de vestidors, dutxes, camps de futbol-sala, i la imponent pista atlètica, on ara es disputen les curses de les categories inferiors. A les graderies es barregen corredors fent temps, com jo, amb familiars i amics que es deixen bronzejar per un solet encisador. Molt bon ambient. El color del dorsal té en compte els millors temps en el rànquing del circuit de la Challenge 10km, motiu pel qual el meu és blau (entre 43’-48’) i el de la gran majoria dels corredors és verd (més de 48’). És tot un entreteniment, exercici d’enveja sana, cercar participants amb dorsal vermell, capaços de marcar un temps per sota dels 38 minuts (existeixen, eh..., quins cracks!).


Vinga, que ja són quasi les deu. M’ubico al calaix blau, i a esperar la sortida. Uhm, aquell pessigolleig, tres-dos-un: sortim. Creuo l’arc inflable de sortida amb pocs segons de decalatge... i acomodo un ritme intens encara damunt del tartan de l’estadi. Abandonem les instal·lacions, no hem arribat a fer ni una volta a la pista, davallant per l’únic carrer que enllaça amb el traçat urbà. Sobrepassem veloçment l’Estadi Municipal de Besibol i enllacem amb una Avinguda flanquejada per habitatges de construcció recent (pressento pisos desocupats, per vendre, autèntiques comunitats fantasma...).

Superat el primer quilòmetre enganxem una pujada que m’obliga a abaixar el ritme; penso que si ara pujo i haig de tornar, tocarà baixada més endavant (un s’ha d’animar com pot...). Rotonda cap aquí, rotonda cap allà i, en una d’elles, un sorollós grup de samba animant als corredors... Ara toca una forta baixada pel marge del Parc de la Muntanyeta que, a jutjar pel mapa que he revisat fa una estona a casa, deu ser enorme. I una altra avinguda amb habitatges de tipus unifamiliar. Miro el crono al pas dels tres quilòmetres i, efectivament, corro a un ritme estratosfèric de 4’20’’. Ho corroboro al superar els quatre, 4’23’’. Ai, que això ho pagaré en la segona meitat de cursa...

Una coral, disposada per a l’ocasió, prepara la següent peça del repertori just abans d’endinsar-me al Parc Sanitari de Sant Joan de Déu. Mala sort, no he sentit ni la primera nota... El recinte, popularment conegut com el ‘Psiquiàtric’, és tota una icona per la població i una referència arreu. Avancem pels jardins, entre pavellons i, en algun d’ells, persones convalescents i divers personal sanitari s’afegeixen a la cursa a través d’ànims, aplaudiments i mostres de suport. Una esplèndida iniciativa dels organitzadors; perquè aquest encontre ens permet apropar-nos i prendre consciència d’una realitat social, sovint estigmatitzada, com ho són les malalties mentals.


Un altaveu, a tot drap, fa ressonar Single Ladies de Beyoncé al meu pas pel quilòmetre cinc. Parcial de 22’12’’. Wuauh... us adoneu que si seguís així rebaixaria els 45’? Reconec que he corregut per sobre del ritme que em convé. Encara hi queda molt (vaja, la meitat exacta) i les cames ja es ressenteixen del sobreesforç. A veure com gestiono la cursa a partir d’ara...

Sembla que enceto el tram més cèntric: trepitjo el carrer Nou a la recerca de la Rambla, que trobo en la següent cruïlla. Des del passeig central observo els nombrosos espontanis, sorpresos per la cursa, i els frondosos arbres a banda i banda. Aixeco el cap i, al fons, diviso el degoteig de corredors ascendint per un carreret estret i, per desgràcia meva, força costerut. Al bell mig de la plaça de l’Ajuntament, abans d’encarar aquesta enèsima pujada, una cobla prova d’injectar ànims al so de... vaja... just ara han acabat la peça... també em quedo amb les ganes d’escoltar-los...

Resulta que l’església que culmina l’infernal carrer és coneguda com ‘la Catedral del Llobregat’. Me l’he mirada de reüll (perquè no tinc esma ni per girar el cap) i la veritat és que fa força goig. En una de les capelles interiors, hi ha la tomba de Rafel Casanova, la qual cosa la converteix en lloc de peregrinatge institucional cada Onze de Setembre. El carrer que segueix, estret, m’apropa al quilòmetre set. Uf, això és una altra cosa, l’últim parcial l’he fet en 4’50’’. Si ja sabia jo... Em queda una quarta part de cursa i, com a mínim, un parell de ports de primera categoria especial abans d’arribar a l’Estadi.

Torno a creuar-me amb un altre animat grup de samba (sembla mentida, però et donen ales, eh...). Ara ja reconec aquests carrers, perquè torno a ser en aquella barriada impersonal, d’edificis construïts i abandonats, d’avingudes sense vida ni ànima. M’encomano d’aquesta ambientació, perquè les cames es rendeixen. Millor serà reduir un parell de marxes abans que aturar-me. L’últim quilòmetre i mig és especialment crític. Haig d’enfilar el carreró fins al capdamunt; el mateix que he baixat amb tanta alegria al principi de la cursa. Veig al fons l’Estadi d’Atletisme, a uns quatre-cents metres. Intento distreure’m en altres coses, per no centrar-me tant en la pujada, i imaginar-me un escenari ideal, que m’aparti del sacrifici que estic suportant. I funciona: perquè torno a la realitat en trepitjar el tartan de la pista d’atletisme. Ara sí, tres quarts de volta per acabar. No puc esprintar, ho sento. Creuo la línia d’arribada amb un temps real de 47’10’’, molt lluny d’aquells 45’ somiats a mitja cursa. És el que hi ha.

Recullo la bossa amb la paperassa habitual, la samarreta tècnica i quatre xorrades més. Aigua, buffet lliure de taronja i plàtan, i... ganes de tornar a casa. He assolit l’objectiu de mantenir-me dins la meva franja blava, entre 43’ i 48’. Però no he pogut millorar, ni tan sols acostar-me, al temps de la Cursa Corre amb l’Apel·les de l’Hospitalet (45’32’’). El perfil de la prova no ha jugat a favor meu. No obstant, ha estat un plaer debutar en aquesta consolidada i magistralment organitzada cita: ben apuntada queda de cara a l’edició de l’any que ve.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada