Aquest any no tenia excusa. Potser serà per la gran difusió que han fet els organitzadors i patrocinadors (el ‘senyor’ Zurich deu estar satisfet), o potser per la meva incipient addicció a les curses de fons que no podia perdre’m el pas dels corredors per un tram, a més, tan proper a casa meva. De fet, el recorregut de l’edició 2012 de la Marató de Barcelona (atenció: la trenta-quatrena!) creua tots els districtes de la ciutat i converteix la cursa en una laberíntica, i extenuant, ruta turística de 42 quilòmetres i 195 metres.
A veure, si a les 8.30 inicia la Marató a la plaça Espanya; si el gir pel carrer Indústria coincideix amb el quilòmetre 16; si el ritme de cursa dels primers corredors ronda els 3’ per quilòmetre; si volem arribar a temps...: hem d’arribar com a màxim a les 9.15 a aquell punt... I els càlculs són precisos perquè no fa ni un minut que estem aturats al xamfrà Sicília-Indústria quan ja percebem els llums de les patrulles motoritzades tombant des del passeig de Sant Joan. Avui no precedeixen les carrosses dels Reis Mags d’Orient, ni cap seguici popular, ni la cavalcada de la Mercè..., sinó el trànsit de 19.507 corredors (rècord de participació de la prova, un 28% més respecte l’anterior edició!).
El cotxe que encapçala la cursa anuncia un temps de 50 minuts en l’instant que passa per davant nostre. Aleshores, el grup que segueix, els cap de cursa, corre a una velocitat de... un moment... ho he calculat bé?... no pot ser... més de 19 km/h!!! Però això és un suïcidi, per favor, que algú els ho digui immediatament. El més curiós és que ens sobrepassen amb aquella gambada llarga i despreocupada, amb aquell posat inexpressiu i mirada profunda del qui no pateix gens. Però si sembla que estan avorrits, dosificant de cara a un esprint final... La mare que els va parir!, que segur que era africana, perquè es certifica un cop més que keniates-etíops-marroquins són la ‘championsleague’ de les curses de llarga distància...
A una certa distància, no més de mig minut, un segon grup de corredors...; i al cap d’una estoneta, un altre grupet... La densitat de participants va augmentant poc a poc. Distingim alguns europeus... semblen italians, alemanys, portuguesos,... i també espanyols, eh... Sí, esclar, el nom en els dorsals delata la nacionalitat: Gómez o de la Fuente no donen lloc a dubte, no?
Es respira un ambient fantàstic. L’esport en el seu estat pur: competitivitat, esforç, cooperació, sacrifici, esforç, autosuperació... És fàcil encomanar-se d’aquests valors i pretendre córrer alguns metres amb aquests herois. Qui sap si algun any em decidiré a viure l’experiència en primera persona... Avui em delecto esperonant i aplaudint els participants, un gust que estic convençut que dóna ales als més perjudicats. Alguns, agraïts pel gest, ens retornen un somriure, una salutació, un polze alçat o, fins i tot, explícits ‘gràcies’ en versió multilingüe.
Aquest tram de carrer s’ha convertit, tres quarts d’hora més tard de la nostra arribada, en un niu de corredors. Han passat les llebres, amb un globus blanc lligat a la cintura, dels qui pretenen finalitzar la prova en 3 hores i en 3 hores i mitja. La participació en aquest segment de la prova ja és força més heterogènia: corredors disfressats, o empenyent un cotxet infantil, o invidents amb guia... Amb el globus de les 4 hores conflueix el cabdal màxim de corredors. Això és una festa: cada cop hi ha més curiosos i animadors espontanis a les voreres. I una sorollosa comparsa que, al ritme de samba, empeny als participants cap a la Sagrada Família!
Comprovo ja a casa en breu crònica televisiva (per què no ho han retransmès en directe?), que a la línia de meta s’ha imposat el kenià Julius Chepkowony (que curiosament debutava en Marató), amb una marca de 2h11’14’’ i, en categoria femenina, la keniana Emily Chepkomy, amb 2h26’53’’. Per si no havia quedat clar: aquests kenians no tenen rival.
I per si algú encara dubte de l’èxit de l’edició, avui llegeixo a la premsa que, segons la reglamentació que valora les maratons per corredors arribats a la meta, Barcelona es col·loca aquest any en la cinquena posició europea per darrere de Londres, Berlín, París i Estocolm. Si ja deia jo que el córrer està de moda! Fer esport és fer salut, i fer-ho amb Barcelona com a escenari és un privilegi que em fa sentir orgullós d’aquesta ciutat. L’enhorabona a tots els participants!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada