EL NAS DEL SENYOR ROVIRA

El trobareu en una de les places més boniques del barri de Gràcia assegut, impertèrrit. En aparença aliè a tot el que passa al seu voltant, però realment gaudint de l’activitat que l’acompanya nit i dia. Tot i que, potser de bon matí, li empipi que les brigades de neteja li remullin les llustroses sabates o li esquitxin la resplendent vestimenta, segur que frueix d’allò més amb els improvisats partits de futbol que organitzen els més petits en sortir de l’escola (tot i el  risc de rebre una pilotada), i s’entreté amb el tràfec dels cambrers que dispensen cerveses i altres consumicions menors... De tant en tant, el brumit d’un aparatós autobús el distreu d’aquest divertiment, fet que aprofita per a rememorar amb nostàlgia l’encís dels tramvies que un dia creuaven aquesta plaça. Alguns coloms despistats li picotejaran la vora dels pantalons a la recerca d’una engruna inexistent. Potser aquesta nit serà víctima dels torrats habituals o altres ressacosos que, simplement, passaven per aquí.

Aquesta tarda el nostre personatge rep la visita d’un nen de setze mesos i mig que se li ha acostat, amb un graciós tambaleig i una mirada plena de curiositat. El seu pare, que li adverteix l’interès, s’atansa per a presentar-li: ‘ho veus Martí? Aquest és el senyor Rovira i Trias, arquitecte català que dóna nom a la plaça...’. El nen, tot i l’explicació, ha quedat absort amb el rostre impassible d’aquesta celebritat; i ho accentua assenyalant-ho descaradament amb el dit. Què li deu cridar tant l’atenció? El pare aixeca el nen en braços per a resoldre la insistent fixació i..., bingo!, el ditet aterra directament sobre el nas lluent del senyor Rovira. Un altre desconegut s’incomodaria amb aquesta violació però l’il·lustre arquitecte, lluny d’immutar-se, somriu dolçament i agraeix la complicitat amb aquest menut d’ulls clars qui, tot i complagut, arqueja les celles interrogant-se innocentment el per què d’un nas tan fred.