cinc cèntims: BIRRASANA 2012

BIRRASANA s’escriu en majúscules perquè majúscules són les seves credencials. A Blanes, en només dues edicions, s’ha consolidat com una de les mostres de cervesa artesana de referència (com a mínim) nacional. Són tantes les raons que acosten Birrasana al podi de les cites cerveseres ineludibles que el millor serà revelar-les a través d’una crònica en primera persona.

Per començar, l’enclavament. El Passeig del Mar de Blanes no pot ser més encertat: a tocar de la platja, en un generós espai peatonal, amb vistes a la gran roca de Sa Palomera, punt d’inici de la Costa Brava. Un entorn idíl·lic, si els núvols i una amenaçadora pluja avui no ho espatllen.

Els propis organitzadors (Associació Birrasana, Cervesera Marina i Ajuntament de Blanes) han pres bona nota de l’èxit assolit en la primera edició i han decidit donar un pas endavant amb l’ànim de dinamitzar i difondre (de la mà dels propis cervesers!) més i millor l’art de fer, i el gust d’assaborir, cervesa artesana. Per això, una de les primeres mesures, ha estat allargar el certamen vint-i-quatre hores més; volíeu caldo, oi?, doncs dues tasses: dissabte i diumenge.

D’altra banda el cartell de la Mostra és, no sé com dir-ho..., immens. Atenció, el doble d’expositors que el primer any: 150 varietats de cervesa, de 35 productors nacionals i internacionals. Encara heu fet curt amb dos dies... La llista d’artesans és llarga però merescuda, aneu fent boca: Ales Agullons, Almogàver, Alvinne, Ausesken, Bevirra, Bleder, Cervesart, Cerberus, Cibeles, Cotoya, De Molen, Domus Regia, Dougall’s, EdBeer, Espiga Bruna, Estraperlo, La Font del Diable, Glops, Icue, Garrapiñale, Laugar, Marina, Montseny, Moon, Moska, Naparbier, Pingüí, Popaire, Reptilian, Segarreta, Steel City, La Vella Caravana, Wabi, Yria i Zulogaarden. Wuauh! Un assortit difícilment superable. S’evidencia una àmplia representació catalana, una prometedora presència espanyola i una simbòlica exposició internacional.

Abans d’iniciar l’exploració per les múltiples carpes, permeteu-me una menció especial a l’encert tant amb l’oferta gastronòmica present, a base de pizzes al forn de llenya, carn a la brasa, entrepans, i unes hamburgueses molt insòlites..., com amb la lúdica a través d’un enorme parc infantil, animació i espectacles de carrer i concerts en directe fins ben entrada la matinada. Una protagonista, la cervesa, acompanyada d’una àmplia oferta familiar i festiva. No és fàcil combinar-ho amb tant encert!

I fins aquí els imprescindibles preàmbuls... ja estem en context i amb la canya a punt. El problema és: per on comencem? Bé, d’acord-d’acord, comencem comprant el got oficial amb la guia de la Mostra per dos euros i mig; i ara què? Són les onze tocades del matí i fem una primera ronda de reconeixement, anem per un costat i tornem per l’altre. Tot i que ja duc les meves preferències escollides des de casa, reconec un desbordament absolut davant de tantíssima varietat. El col·lapse, mentre descobreixo a la guia les 150 especialitats de cada cervesera, augmenta notablement fins que acordem homenatjar amb el tast inaugural als responsables d’aquesta sublim convocatòria: els blanencs, avui amfitrions, de Marina; que, per cert, en les particions i repartiments s’han quedat amb la millor part, com garanteix el refrany. Ubicats a primera línia de platja i de la zona de concerts (això és tenir vista, eh...), tripliquen o quadrupliquen l’espai ocupat per altres cerveseres; qüestió de privilegis... Però, ai, ens adverteixen que la cervesa encara no està prou freda... i beure-la calenta, ni de broma! Vinga, ho deixem per més tard...

La nostra primera víctima, unes carpes més enllà, resulta ser (com encerta l’eslògan) l’única cerveza que tiene un monumento: la cervesa Cibeles. El David Castro, des de la seva cervesera a Alcorcón, aterra per primer cop a Catalunya amb la seva producció artesanal. Es declara un humil aprenent de mestres cervesers catalans; segons explica, una passió amb repercussió encara massa incipient per terres madrilenyes. Nasqué com un producte exclusiu per als amics fins que s’adonaren que tenien més amics que cervesa: ‘hecha para cuatro gatos, esperada por más de seis millones’. No em resisteixo gens amb la seva suggerència, de recentíssima creació, la Barley Wine: fosca, potent (9%) i amb regustos dolcos de caramel i xocolata. Un inici potser massa... contundent?

El segon tast el dediquem a la cervesera de Torredembarra Estraperlo. Avui la descobrim i ens crida l’atenció pel seu nom. I és clar, no ens podem estar de preguntar-los d’on prové: d’una banda, ens diuen, de la tradició de contraban que en altres èpoques rondava les costes de Torredembarra i, per l’altra, del repartiment de les primeres proves cerveseres clandestines sense el permís sanitari obligatori. Avui només ofereixen la White Ale, l’especial de blat, afruitada i amb força escuma. A l’etiqueta de les ampolles exposades es reconeix el Roquer de Torredembarra, molt abans que s’assentés l’actual port de la ciutat. Potser en alguna altra ocasió ens captivarà la varietat, avui absent, Brown Ale; perquè la White Ale (potser perquè és de blat?) no ens ha emocionat especialment.

La propera aposta ens duu fins a Santa Coloma de Queralt, seu de la cervesera Segarreta. Ens brinden la blanca de blat (que en el seu dia guanyà el premi en la categoria cervesa amateur), ‘no gràcies – ja n’hem tingut prou’, o l’Apol·lo, ‘sí gràcies – ompli’m el gotet’. Es tracta d’una Brown Ale, de cert aspecte torrat-vermellós, amb cos i una graduació del 7%. Tot i deixar-nos més bon sabor de boca que l’anterior encara ens lamentem de no haver encertat diana en les tres primeres oportunitats.

Entre tast i tast, devorem cacauets, pipes, patates i galetes salades mentre en Martí corre entre les taules (encara immaculades), s’amaga darrera les cadires, persegueix els coloms i s’enamora dels globus de colors... Està clar que ell s’ho passa bé, té camp per córrer i distraccions per totes bandes. Malauradament, l’espai infantil preparat per l’ocasió (a base d’inflables de tots tipus i tamanys) no va dirigit a nens menors de tres anys...

Quatre parades més enllà ens espera una cervesa d’Olot: Pingüí. La història d’aquesta cervesera respon, més que mai, a l’amor per la cervesa artesanal. En Berna, olotí, i la Grace, de Nova York, es van conèixer a Woodstock fa deu anys i han compartit la passió cervesera fins atrevir-se amb la producció pròpia. Amb una estètica molt cuidada (es nota que ella és dissenyadora, eh...), el pingüí defineix la imatge d’un producte distintiu i personal: elegant i refrescant. Tastem amb curiositat una cervesa amb tocs de taronja, litxis, aranjes, violeta, pètals de rosa, pi, pinya, pera i fruits tropicals. Destaca massa en boca el gust a pi, però la sensació general és excel·lent. Com diria el Ferran Adrià: aires de La Garrotxa amb pensaments de Nord-amèrica.

Ara tenim en Martí assegudet perquè li ha arribat l’hora de dinar. Com que el pingüí s’ha esfumat ràpidament, la Lluïsa assaltarà l’abarrotada carpa dels Marina per triar una de les set varietats que tenen punxades (ja deuen estar fredes, oi?). Es presenta a la taula amb una Pale Ale deliciosa: d’un color coure intens, aromes d’albercoc i figues, molt equilibrada. Aprofitant l’empenta de l’afició de casa, Marina ha aprofitat el certamen per a presentar un pa fet, precisament, amb la cervesa Pale Ale i, encara més singular, un gelat de cervesa com a postre per als més llupolers. Llàstima que no hem estat prou atents amb aquestes novetats perquè es mereixien tota la nostra atenció!

De camí cap a la platja, amb la intenció que en Martí s’acabi de rebentar (i que dormi tot el camí de tornada a casa...) i ara que encara no plou, ens topem amb una clown que, tot i fer-me patir vergonya aliena, ha congregat un nombrós públic infantil. En aquesta perifèria cervesera hi ha els lavabos i els netejadors de gots i, amb l’excusa d’esbarjo dels més petits, alguns ens beneficiem de la suau llevantada per recuperar forces de cara a l’última ronda.

I els qui s’han guanyat la gràcia de tancar la cata cervesera d’aquest matí són els bascos de Laugar. El ‘catxondeo’ i bon rotllo que regna en aquest estand és evident; les notes de cata de cadascuna de les seves varietats que han incorporat a la guia en són una mostra (vegeu un quants exemples): anàlisi visual de la varietat Tripa, ‘no lo se, perdí la vista al olerla’, i en el de la varietat Txoñarrejo, ‘como un guiri a la brasa’; i en la porter Ortobeltz, ‘mira a tu alrededor, busca una churrería que el chocolate ya lo ponemos nosotros’. El noi que em serveix em presenta les cerveses que tenen en barril i em rendeixo a la Kanelo, una Pils Ale de 6,4% amb un sorprenent gust a arròs amb llet. La descripció de l’anàlisi gustatiu, seguint el seu inusual i divertit estil, és: ‘arranca tu Delorean y viaja a tu pasado para disfrutar con esta reinterpretación cervecil de tu postre favorito’. És una cervesa tan escumosa que me la serveix en quatre etapes, operació que ens serveix per a intercanviar opinions sobre la quasi inexistent afició de cervesa artesana al País Basc en relació a Catalunya. M’han entrat ganes de provar les altres varietats però estem en ‘bonus time’ i és l’hora dels adéus.

Acostem en Martí a un parc infantil a mig camí cap al cotxe. Els gronxadors són la seva perdició; quan acaba amb un reclama el del costat, i quan s’atipa d’aquest vol tornar al primer. Mai no en té prou. I el que havia de ser una estona de diversió acaba amb protestes i plors. Com ho hem de fer?

Debatim la possibilitat de fer un gelat, o menjar alguna cosa abans de tornar a casa. Fa uns quants dies, en una entrevista de ràdio penjada al facebook de Birrasana, vaig sentir com un restaurant de Blanes aprofitaria l’assistència massiva de visitants per a donar a conèixer una hamburguesa especial de lluç i gambes. Ens aproximem de nou al camp de batalla cervesera i just abans d’endinsar-nos-hi ens topem amb la carpa que ofereix tan insòlita hamburguesa. Per dos euros i mig ens l’acompanyen amb unes quantes patates i, per no menjar-la a seques, la lubriquem amb una última cervesa. De veritat que serà el punt i final. I per resoldre-ho ràpidament, ara ja hi ha molta gent, ens dirigim a un estand proper on ja hi tenia posat l'ull de bon matí però que havia descartat per manca de temps: Bevirra.

El modest campament dels bevirrencs, de l'Hospitalet de Llobregat, es troba a l'extrem oposat de la cervesera Marina; ja m'enteneu, una mica desemparats pel meu gust... Per descart, perquè de les quatre que mostren a la guia només en tenen dues en barril, i una d'aquestes és de blat (ja està bé, no?), triem la The Hop and the PenduL'Hum. Es tracta d'una American Pale Ale de 6,7%, amb força cos i amargant. M'hagués encantat provar l'especialitat fumada, la FumeraL'H, o encara millor l'AfteraL'He, amb tocs dolços de menta i regalèssia. Però això és el que hi ha i així, amb les bones sensacions que ens ha deixat l'hamburguesa, dono una última volta, breu, per la Mostra registrant les cerveseres pendents; aquelles que confio atacar en una altra ocasió.