4 de juny de 2012

3a PUJADA AL TIBIDABO - 19/05/12 - 56'32''

Ai, ai, ai... Se m’acumulen les curses i el bloc no s’actualitza... Permeteu-me la crònica amb dues setmanes de retard. Uuups...

Ensopegar dues vegades, consecutivament!, amb la mateixa pedra... hagués tingut delicte, no? En aquesta ocasió havia activat totes les alarmes per no oblidar-me dels terminis de recollida de samarreta i dorsal; tema resolt. L’ocasió s’ho valia: Uphill Running Series 2012, altrament coneguda com a 3a Pujada al Tibidabo.



L’edició inaugural, ara fa dos anys, em va entusiasmar. M’estrenava en curses de muntanya, alternant pistes i corriols, i forts desnivells amb trams de recuperació. En aquella ocasió, vaig ‘patir’ els 7 quilòmetres durant 39’54’’, a un ritme de 5’52’’.

El passat dissabte 19 de maig em vaig retrobar amb el recòndit carrer Bellesguard, més enllà dels límits de la Barcelona actual ( vull dir, per damunt la Ronda de Dalt...), punt de sortida habitual de la cursa. I per afegir-li la dosi d’emoció prèvia, sortim de casa en moto només vint minuts abans de les 9. He hagut de reinterpretar els colors d’alguns semàfors per arribar a la Ronda... amb cinc minuts de marge! Amb la pole position garantida, m’acomiado de la Lluïsa (que en una hora té una actuació coral) i enfilo cuita-corrents la inoportuna pendent del carrer que em durà a la sortida, amb la 'reconfortant' companyia d’altres participants que també fan tard.


Entre esbufecs deixo la bossa amb la roba de recanvi a la furgoneta oportuna, per a recuperar-la a l’arribada. I, sense pausa, sento el tret de sortida. Collons, això ha anat  just de veritat! Empès per la multitud començo a córrer (si és que ho havia deixat de fer des que he baixat de la moto...). Coneixedor del traçat, em guanyo un espai al marge dret de la mortífera ascensió inicial, permetent el pas a l’entusiasme i les cames fresques d’altres participants. Aquesta rampa, primera prova d’esforç de la cursa, ens condueix fins a la reconstituent Carretera de les Aigües, on gaudim d’un quilòmetre per recuperar forces, ajustar el ritme i preparar-se pel que vindrà. I el que ha vingut, perquè ja hi sóc, és un sender ample però amb una empipadora i llargaruda pendent que no abandonarem fins al punt d’avituallament, proper al quilòmetre tres, on ens refrescarem i creuarem la carretera de Sant Cugat.


Lleuger descens, de dos-cents metres d’asfalt, previ a un incòmode corriol que guanya alçada amb rapidesa; pedregós, estret i incòmode per als avançaments, aquest tram propicia malestar entre corredors impacients. No falta massa per superar l’equador de la prova i ja hem assolit una cota superior als quatre-cents metres.


Recordo que el gràfic d’altimetria anuncia una pronunciada baixada, d’uns dos quilòmetres, que no trigarem a descobrir. Aquesta volta, com preveia, ens allunya del Parc del Tibidabo, que deixem a l’esquena, i ens aboca a un sender desconegut (perquè en la versió primogènita no es feia) que em serveix per agafar aire i carregar piles en vistes al temible últim tram.



Només hi queden 2 quilòmetres per al final, si bé tot pujada. D’inici, una exigent i estreta trialera ens obliga a córrer en fila d’un, originant retencions acordeòniques. Per fi, desemboquem en un dels carrers adjacents al parc d’atraccions. L’objectiu és proper, sí, però no tant com sembla. Recorrem part del perímetre fins a un dels accessos secundaris del parc, en el nivell més inferior, sobrepassant el castell misteriós, el tren infantil, les cadires giratòries, i altres clàssics que no recordo... Dalt de tot, a tocar de l'entrada principal, suau esprint per als metres finals i, per fi, pas per la meta; amb un temps oficial de 56’32’’, a un ritme 6’17’’ el quilòmetre, i acabant en cent cinquanta-vuitena posició.


Els 16 euros d’inscripció (s'han passat una mica, no?) s'amortitzen en part si t'agencies dissimuladament d'un generós variat de refrescos i begudes isotòniques en llauna (només tocaria una llauna per corredor...) i et dediques amb profunditat en el buffet de fruita ecològica. Amb un cel amenaçador, i carregat com una mula, decideixo que ja és hora de tornar a casa. Com? Caminant. Sí, sí. Caminant: des del parc d'atraccions del Tibidabo fins al carrer Legalitat. Una mica més que un passeig, d'acord, però no diuen que s'han de fer estiraments després d'un esforç físic...?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada