7 de juny de 2012

ELS 10 BLAUS - 28/05/12 - 44'59''

Els 10 Blaus: ‘10’ perquè es tracta d’una cursa de 10 quilòmetres (o perquè ens costa 10 euros?), i ‘Blaus’ perquè ho organitzen els Castellers de la Vila de Gràcia, que vesteixen de blau. Així de senzill. El recorregut que han previst ressegueix els carrers de la Vila fent dues voltes de cinc quilòmetres... Uhm..., no m’entusiasma gens repetir el circuit per a completar la distància, ho trobo avorrit i monòton; però simplifica la logística organitzativa: menys carrers tallats, menys voluntaris i efectius de control i seguretat... Què hi farem?


El 15è aniversari de la colla castellera del barri ha merescut, per tant, l’estrena d’una cursa atlètica per alguns dels carrers més populars de la Vila: Gran de Gràcia, Torrent de les Flors, Verdi, Torrijos, Milà i Fontanals, entre d’altres.


Amb en Martí a resguard amb les àvies (que han rebut les oportunes instruccions sobre quan i on animar-nos durant la cursa...), ens hem arribat als Jardinets de Gràcia amb mitja hora de marge respecte l’hora de sortida, que serà a les 9. La Lluïsa, que darrerament està força engrescada amb les curses populars, ha de recollir el xip de préstec i lligar-lo adequadament a la bamba. Els participants, que segons les bases no excediran els 500, van arribant amb comptagotes. La gresca dels castellers i l’animació musical estimulen als corredors i ens predisposa a passar-nos-ho d’allò més bé.


No hi ha compte enrere, hi ha traca; i amb l’últim petard, eixordador, comencem a córrer. Amb tant xivarri, tots els hostes del luxós hotel modernista Casa Fuster, testimoni privilegiat de la sortida, segur que han perdut l’oportunitat de dormir cinc minutets més. El caos inicial és previsible, cal anar amb cura. No hi ha calaixos de temps i l’esgavell de ritmes, amb les conseqüents trepitjades i cops de colze, són inevitables.



D’inici, pujada, i notable. El carrer Gran de Gràcia, en la seva totalitat, en la seva contínua pendent (més d’un quilòmetre!), suposa una arrencada perillosa. Dosifiquem-nos. Superat l’eix comercial per excel·lència del barri ens desviem pel carrer Sant Salvador, que encara ens reserva dos-cents metres d’esforç fins les esquenes de la Salle de Gràcia. Agraeixo aquest tram planer i, encara més, el benaurat descens pel Torrent de les Flors que ens permetrà creuar l’encisadora plaça de Rovira (debilitat de qui escriu) i, tot d’una, el segon quilòmetre de la cursa. Atenció perquè en la imminent confluència amb Tres Senyores ens esperen, o haurien..., les àvies amb en Martí. Sí, allà estan, càmera preparada (ja veurem què surt...), ràpida salutació, i m’endinso a l’interior del barri. Ara per darrera l’església de Sant Joan i ara per davant, després d’un curt tram de baixada del carrer Verdi i un canvi de sentit per Encarnació. Repetim el zig-zag internant-nos per Sant Lluís i retornant per Bruniquer. Tot i l’esgotament és un gust recórrer aquests carrers tan familiars, milers de vegades passejats, milers de vegades transitats.




El doctor Ramón y Cajal ens acompanya fins al peatonal carrer Torrijos. Mentre creuo la Travessera de Gràcia comprovo de reüll que ja he superat el quilòmetre quatre i, francament, el ritme que porto és de rècord (personal, eh...). Tombo per Puigmartí a l’esquerra i immediatament a la dreta per Milà i Fontanals, destacable filòleg del segle XIX, que regala a les sofertes cames quatre-cents metres de suau baixada. L’últim mig quilòmetre el patirem (i mai millor dit) pel carrer Perill i, sense desviar-me, pel carrer Bonavista.

  
  

Per aquestes latituds, properes a la meta, es veu més gent: espectadors ocasionals o familiars i coneguts d’altres corredors. Aquí un agafa aire, s’envalentona. No és qüestió d’abaixar el ritme quan t’estan animant. Pels qui s’havien inscrit en la modalitat dels cinc quilòmetres, metres finals i línia d’arribada a l’esquerra. Per la resta, com jo, una nova volta Gran de Gràcia amunt. Parcial dels 5: 21’33’’. Wuauh!

No cal dir que aquesta segona part, idèntica a la primera!, serà un suplici. La ‘pujadeta’ fins al quilòmetre sis, tot i l’avituallament, ataca sense pietat als bessons. Ai, que patirem... Les pujades fan més pujada, i les baixades menys baixada. Uuuups, quasi m’oblido de les àvies i d’en Martí en aquesta tornada; bé, elles també estaven força despistades... (ja veurem com surt la foto). Diverses ànimes inspirades m’avancen en el darrer terç de cursa; el menda ja no pot donar més. Malgrat tot, registro cada parcial quilomètric per sota dels cinc minuts. Vinga, vinga, som-hi, últims metres, gir a l’esquerra i... arribada: 44’59’’, segons temps real!


Sí, he superat la millor marca personal en 10 quilòmetres! Estic molt satisfet. Estiraments, ampolla d’aigua, estiraments, got de Coca-Cola, estiraments; per aquest ordre. M’acosto a la línia d’arribada i m’entretinc a veure els corredors que tenia per darrera, amb marques encara inferiors als cinquanta minuts. I penso: i la Lluïsa, per on deu estar? Li havia pronosticat un temps d’entre 1h05’ i 1h10’, donat el perfil favorable de la prova. M’he decidit a caminar en sentit contrari a la marxa per a, tard o d’hora, trobar-me-la de cara i re-finalitzar la cursa amb ella. Serà una injecció d’energia, no? I... vés per on, a mig carrer Milà i Fontanals distingeixo una silueta molt coneguda. Ella encara no m’ha vist, està molt concentrada amb la causa. En cridar-la, em veu i somriu, esgotada.


Recorrem plegats els últims sis-cents metres. L’entusiame es tradueix en xerrera; ara vol explicar-me totes les anècdotes i sensacions. Serà possible? Encara no has acabat la cursa! Em desvio abans de creuar la meta... per a que gaudís de la seva marca estratosfèrica, increïble: 1h00’, una hora justa!!! Està clar, l’entrenament ho és tot. Merescudes felicitacions i..., vinga Lluïsa, ara sí, explica’m com t’ha anat...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada