11 d’octubre de 2012

5a CURSA LLUIS COMPANYS - 06/10/12 - 35'41''

La 5a Cursa Lluís Companys homenatja un episodi poc conegut de la història de Barcelona: l’Olimpíada Popular del 1936.  L’onzena cita olímpica de l’era moderna es designà a una Berlín encara democràtica, relegant la il·lusionada candidatura de Barcelona. Quan l’any 1933 els nazis van establir el Tercer Reich, Barcelona decidí organitzar un esdeveniment alternatiu, pacífic i solidari, que respongués al veritable esperit olímpic. Tot i les bones previsions, la contraolimpíada catalana, clarament antifeixista, es va frustrar a causa de la Guerra Civil Espanyola just unes hores abans de la seva inauguració.


Amb l’ànim de sintetitzar el caràcter popular i obert d’una iniciativa que no es va poder dur a terme, i amb l’impuls d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), s’organitza des de fa cinc anys una cursa de vuit quilòmetres (dues voltes a un circuit de quatre...) pels voltants de l’anella olímpica de Montjuic.
                           

Tal i com ja he fet els darrers dos anys, em concentro amb la resta de participants davant l’edifici noucentista on es preparen els professors d’educació física, l’INEFC. Recullo el dorsal i em canvio als vestidors... Molt bé, ja estic preparat. En Martí, amb la música dels altaveus i l’animació dels assistents, ens delecta amb la seva ballaruca habitual. Abans de començar, per si de cas no guanyo la cursa..., em faig una foto amb el meu millor trofeu.
 

A les 10 hores, amb molta puntualitat, sentim el tret de sortida i avancem en generosa pendent per l’avinguda de l’Estadi. Sobrepassem la torre de Telefónica de Santiago Calatrava i les piscines Picornell, fins arribar a la Porta de Marató de l’Estadi, on els turistes matiners fan fotos al peveter inspirat en les obres de Gaudí.

Coincidint amb el primer quilòmetre tombem pel Passeig Olímpic per abandonar, molt aviat, la maleïda pujada. A molt bon ritme m’endinso al túnel que em duu a la pista de l’Estadi, batejat l’any 2001 en honor al president de Catalunya afusellat pel franquisme i promotor de la malaurada Olimpíada Popular: Lluís Companys.


Farem una volta sencera damunt d’un tartan que dóna ales i que, curiosament, és de color blau (que no són vermells habitualment?). Superat el quilòmetre dos pujarem en zig-zag per les terrasses que separen l’Estadi Olímpic del meravellós Palau Sant Jordi. Ens creuem, per sorpresa mútua, amb els impacients fans que aquesta mateixa nit tenen una cita amb l’extravagant diva Lady Gaga. L’estampa no pot ser més curiosa: ells disfressats al peculiar estil de la cantant i nosaltres... suant i esbufegant... amb la disfressa de córrer.

Passem el tercer quilòmetre en baixada, cap al carrer Pierre de Coubertein. En Martí, al·lucinat per la moguda, i la Lluïsa m’esperen sota una porxada en una gran rotonda. Això de saludar-los i no aturar-me no ha anat bé; sento des de la distància el desconsol d’en Martí cridant papa, papa... Catxis... Veig de reüll un camp de beisbol mentre enfilo pel carrer dels Jocs del 92 i, al cap de poca estona, l’avinguda de l’Estadi. Recta final, i criminal, cap al quilòmetre quatre, equador de la prova, amb un parcial de... 16’47’’. Wuauh!


La segona volta al recorregut, evidentment, passarà factura. Com ja suposava, no puc mantenir el ritme en els propers quatre quilòmetres. La temuda pujada que m’acosta a l’Estadi m’obliga a perdre algunes posicions. Fins el tartan que en la primera volta s’havia aliat amb les meves cames ara sembla que s’ho cobra amb malícia. D’aquí fins al final, excepte en el pas pel Martí i la Lluïsa (on ara m’he aturat i l’encontre ha anat molt millor que abans..), un autèntic suplici amb uns darrers quatre-cents metres diabòlics, a satisfacció del mismíssim Satanàs... Ideal per posar-se a caminar i engegar a rodar tot l’esforç fet fins ara. Per sort, quan veig l’arc inflable d’arribada (prohibit aturar-me!) em carrego d’energia i marco un registre final de... 35’41’’.


Si ja m’ho temia..., el parcial de la segona volta ha estat de 18’54’’, dos minuts més lenta que la primera. Ai, ai, ai... Però vaja, no es pot desmerèixer un ritme de 4’27’’ el quilòmetre amb una velocitat mitjana de 13,45 km/hora. Sens dubte, una molt bona marca personal!

Aprofito les instal·lacions que ofereix l’organització per a dutxar-me; això és un gust. I ara, fresquet i satisfet per la cursa feta, ens acostarem en cotxe fins al Mirador del Migdia, proper al Castell de Montjuic, passejarem pel bosc i recollirem fulles i pinyes perquè la classe dels grills de la guarderia treballi la tardor durant aquestes properes setmanes.
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada