17 d’octubre de 2012

CORREBARRI - 14/10/12 - 45'08''


En curses populars ja està tot escrit i inventat..., o això em pensava. Enguany s’han tret de la màniga una inèdita cursa en què cada participant representa al seu barri (d’aquí el seu nom: Correbarri). Diu l’eslògan: Per qui corres tu? Fins a deu colors diferents de samarretes, un per cada barri... que, en realitat, són districtes: Ciutat Vella, Eixample, Sants-Montjuic, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i, aquest és el meu, Gràcia.

Es manté la classificació general, òbviament, però s’incorpora una estimulant classificació per barris. Vaja, això ja existeix en disciplines com la Fòrmula 1: la classificació de pilots per una banda i la d’escuderies per l’altra, no sempre coincidents. Ho tinc clar, jo no faré de Vettel però col·laboraré per convertir el meu barri en el millor equip: el Gràcia Red Bull d’aquesta cursa!



A casa tinc un supporter incondicional, un entusiasta de l’equip lila, el color que defensarà un servidor. Vaig llegir en nota de premsa que la proporció d’inscrits per Gràcia ha estat del 12,33%, amb 253 corredors. Molt bé, serem una bona colla de graciencs!  


El metro, perquè estem orfes de cotxe..., ens duu fins a l’estació de la Barceloneta. Durant el trajecte es respira l'excitació col·lectiva que precedeix una cita esportiva. A les samarretes liles que dominaven l’estació de Joanic s’han anat incorporant les blaves de l’Eixample, a mesura que passàvem per Verdaguer i Girona, i algunes grogues de Ciutat Vella a Urquinaona i Jaume I. Un cop al carrer, el Passeig Joan de Borbó s’ha convertit en un divertit i tràfec multicolor. Des d’aquí a la Plaça del Mar toca escalfar les cames, caminat o corrent, cadascú sabrà... Moment de concretar llocs de trobada amb els meus seguidors (avui el traçat ho farà fàcil) i de fer-me una foto amb el meu fan preferit.


Avui correrem ben a propet de la façana marítima de Barcelona. En argot radiofònic-futbolístic: ‘horario mañanero y tiempo soleado y apacible, propicio para la pràctica...’ (en el meu cas) de la cursa atlètica. Espero, nerviós, davant del Club Natació Atlètic-Barceloneta el tret de sortida. Falten trenta segons per les 9.30...; cronòmetre a zero; últims estiraments... ; compte enrere: tres, dos, un..., comença la cursa!


Els primers metres sempre són una mica caòtics. La densitat de corredors és elevada i sempre n’hi ha que surten com a llebres, avançant temeràriament entre un bosc de cames i braços. Ben bé fins als dos quilòmetres no s’ha obert prou la cursa com per poder córrer tranquil·lament, en companyia d’altres participants de ritme similar.


Resseguim el Port Vell pel Passeig de Colom, amb la mirada posada en l’estàtua (recentment clausurada) del descobridor Cristòfor Colom, al peu de La Rambla. A cada historiador que l’acosta a Catalunya apareix un altre que certifica el seu origen genovès. Un debat permanent, irresoluble, polític, que encobreix l’evidència: per què el seu dit assenyala cap a l’illa de Mallorca?

Voregem l’enorme rotonda de la plaça de la Carbonera que urbanísticament, tot són opinions..., em sembla horripilant. Coberta d’asfalt (o serà carbó?), sense cap tipus de decoració, distribueix el trànsit urbà que prové de l’avinguda del Paral·lel amb la industrial del port i amb la concurrència de passatgers de les terminals de Transmediterrania i Balearia...

Al moll de Ponent, el que duu a l’escullera de Barcelona (sí, és clar, al clàssic rompeolas), donarem la volta refent les passes en sentit contrari fins al Pla del Palau, antiga porta d’entrada de tot allò que venia del mar, ja fossin mercaderies o persones. En aquest punt, ja era hora!, creuo l’inflable dels cinc quilòmetres amb un temps de 21’57’’.

Just uns metres endavant, a l’avinguda del Marquès de l’Argentera, s’ubiquen els voluntaris de l’avituallament. Uhmm..., uns glopets d’aigua aniran d’allò més bé. Tombo pel passeig de Picasso, després pel passeig de Pujades i entrem al Parc de la Ciutadella pel seu vial principal: el passeig dels Til·lers. Abandonem aquest mig quilòmetre de superfície de terra, custodiat per parterres i palmeres, i per l’escultura eqüestre del general Prim, per recórrer íntegrament l’avorrit passeig de Circumval·lació, ofegat pel zoològic i unes vies de tren ja desemparades de la marquesina modernista de la monumental estació de França.

Arribem fins al carrer Marina, amb el testimoni de les imponents torres bessones (en versió catalana): la Torre Mapfre i l’Hotel Arts. Mitja volta i, paral·lels a la ronda del Litoral, afrontem els últims dos quilòmetres. De nou al passeig Joan de Borbó, buscant per les voreres a la Lluïsa i en Martí... Han d’estar per aquí..., ara els veig... foto!


Últim tram pel carrer Almirall Cervera, entre arrosseries i marisqueries, fins al passeig Marítim. Encaro la recta final, en companyia de la platja de la Barceloneta, i amb un suau esprint aturo el cronòmetre amb un temps de 45’08’’. No està gens malament. D’això..., vinga, confesso: tenia com a objectiu rebaixar els 45 minuts però no ha estat possible. És molt fàcil dir-ho quan ja he acabat però hagués pogut forçar més en els últims quilòmetres (el segon parcial ha estat 1'15'' més lent, oooohhh...). Llàstima! He deixat perdre una ocasió única per millorar la marca personal en els deu quilòmetres (44’59’’ – Els 10 Blaus – 28/05/12); una cursa tan planera com la d’avui... difícil.


La classificació per barris no ens deixa en bona posició. No llançarem coets, perquè Gràcia ha quedat en una discretíssima setena posició. I encara sort dels temps aconseguits per les gracienques... elles ens han fet guanyar una posició. El guanyador absolut, indiscutible: Sant Martí, amb un temps acumulat pels homes insuperable, en comparació amb la resta de barris.



I per aprofitar aquest magnífic matí, ara que m’he canviat i que la Lluïsa s’ha pres un cafè, res millor que una volta per la sorra. N’hi ha un que deu pensar: i el banyador? I el cubell i la pala? Deixem que en Martí jugui una bona estona; intentarem que no s’ompli les sabates de sorra, i que no llepi tota la filera de gandules, i que no agafi totes les burilles al seu pas, i... si és possible, que no es refredi. Ho aconseguirem?





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada