29 d’octubre de 2012

CAP DE SETMANA A LA VALL D'EN BAS


Un regal d’aniversari encertadíssim; és clar, un no compleix 35 anys cada dia...

En els límits de La Garrotxa, a dues passes de la veïna comarca del Ripollès, però amb un caràcter orgullosament volcànic, s’instal·la el paisatge inigualable de la Vall d’en Bas. Els més apassionats l’han rebatejada com la ‘Suïssa catalana’: àmplia i serena, per gràcia del naixement i curs del riu Fluvià; i clarament prepirinenca, amb la preeminència del Puigsacalm i la resta de serres que limiten la Vall.


A poc més d’una hora en cotxe, pel polèmic Túnel de Bracons, amagat deliciosament entre alzines, fagedes i roures, ens instal·lem als allotjaments Colomer-Cullell. El temps es preveu dolent, en el millor dels casos, i nefast, si atenem a la predicció meteorològica. Lluny de fer-nos enrere, amb l’únic propòsit de canviar d’aires, allunyar-nos de la ciutat i gaudir reposadament de la natura i la riquesa gastronòmica d’aquesta Vall, descarreguem tota l’artilleria del maleter del cotxe dins l’apartament (ubicat en les antigues cabanes de la casa de pagès del segle XVIII del Mas Torner). L’hem reservat d’una única habitació (el llit d’en Martí ve plegat des de casa), cuina totalment equipada, sala de bany completa i menjador. Suficient, a estones sobri, amb el mobiliari just i les parets despullades, però de sobres compensat per l’entorn: una acollidora porxada ens separa del jardí i, més enllà, de la piscina, la barbacoa, la zona de lleure i..., agafa’t Martí, la granja dels animals!


Fetes les oportunes presentacions amb gallines, oques, pollets i galls d’indi (eps, encara faltaven els peixets del vestíbul del restaurant...) ens asseiem a la taula del restaurant Sant Miquel, a cent metres dels apartaments i regentat per la pròpia família Colomer-Cullell. Tranquils, relaxats (sí, sí, en Martí també!), a redós d’una dèbil pluja que esquitxa les vidrieres, ens endinsem en l’anomenada ‘cuina volcànica’, que ofereix les delícies de la pròpia terra dins del marc de la cuina tradicional catalana. Així, l’aperitiu de benvinguda, cortesia de la casa, són unes magdalenes de fajol, un cereal autòcton i molt nutritiu que en Martí aprova.


No triga en arribar a la taula la cerveseta de rigor, òbviament artesana, dels gironins de Keks: la Bianyenca Rossa Ale. Una etiqueta curiosa i sorprenent (m’he assabentat que es tracta d’una foto antiga de la mare d’un dels creadors...) per a una cervesa de blat de moro blanc, un altre cultiu rellevant de la comarca. L’hem trobada molt suau i de poc cos; esperàvem alguna cosa més..., quina llàstima.


Un altre tema és la teca: compartim unes exquisides patates farcides d’Olot, seguit d’un pollastre de pagès amb bolets i un sensacional milfulls de vedella amb patata confitada de la Vall d’en Bas amb salsa de vi negre. Els postres, uhmmm..., un altra delícia: tulipa de gelat d’avellana i, atenció amb el nom, unes petites bogeries volcàniques (ho vaig haver d’anotar: greda de fajol de la Garrotxa i pinyons, bombons de xocolata amb ratafia, carquinyolis de farro blanc de la Garrotxa i núvol de ratafia). Un dinar, en resum, excel·lent.





Els homes de casa ens hem dedicat una migdiada de dues hores, mentre la Lluïsa ha aprofitat la calma per apoderar-se del sofà i submergir-se en la lectura d’‘El tiempo entre costuras’. Hi haurà temps aquesta tarda, perquè la pluja ens obsequia una generosa treva, per jugar amb en Martí a col·leccionar pedretes, buscar cargolins entre l’herba remullada i fer ús exclusiu dels gronxadors. També ens acostarem a Sant Esteve d’en Bas, a dos minuts en cotxe, per comprar pa i, de passada, refugiar-nos d’un intens ruixat al pavelló esportiu on es disputa un emocionant partit de bàsquet (oooohhh, perden els locals en l’últim segon...). Per cert, m’he topat amb una cervesa artesana totalment desconeguda, d’aquí mateix (si és que sembla que em persegueixen...): la DeDues, un nom curiós, no?




De nou a l’apartament, banyet d’en Martí i sopar pels tres: l’un de papilla, els altres de pa amb tomàquet i pernil. Passades les deu de la nit encara s’escaparà algú fins al restaurant on, li han assegurat, es retransmet el partit entre el Depor i el Barça. I deu haver anat bé, perquè torna somrient al punt de les dotze, amb l’envàs d’una altra cervesa (a l’etiqueta hi diu volcànica), i amb la crònica d’un partit boig que assegura que ha acabat 4 a 5...

El diumenge ens despertem amb l’horari d’en Martí, com és habitual... Ha plogut tota la nit, llamps i trons, eh... però ara sembla que clareja. A quarts de deu, amb tots els trastos recollits, anem al restaurant a esmorzar. La Lluïsa aposta pel clàssic continental (melmelades, pa torrat, mantega...) i el menda per un assortit d’embotits amb vi de la casa... En Martí, a qui sembla que li senten molt bé aquests aires del nord, picoteja de totes bandes... ben entretingut amb en Pere i en Pau...


El Sol, que s’ha dignat a fer acte de presència, ens permet gaudir d’un paisatge fins fa poques hores parcialment amagat darrera la boira. Descobrim l’ermita de Sant Miquel de Castelló (que dóna nom al restaurant) i que, segons ens han explicat, fou una antiga talaia de templers. S’hi pot accedir per un dels nombrosos senders escampats per la Vall; un dels quals, per cert, coincideix amb el traçat del Camí de Sant Jaume provinent de la Jonquera, Figueres, Girona i en direcció a Vic, Manresa, monestir de Montserrat. Ai, qui tingués temps per esplaiar-s'hi...






Les oques i les gallines, superada la tempesta nocturna, s’han guanyat una estona d’esbarjo. Ara campen lliurement pels voltants dels apartaments i, és clar, en Martí està ben emocionat i disposat a repartir esmorzar per a totes: trossets de pa (el que ens va sobrar del sopar d’ahir...) que els animalets mengen satisfets.





De nou, un matí molt calmat. Juguem amb les fulles, les pedres i el gronxador. Passegem i gaudim d’un entorn de privilegi. Més enllà de les dotze, amb en Martí dinat, ens acomiadem dels apartaments i ens dirigim cap als Hostalets d’en Bas, un altre poblet de postal resguardat per la Vall.


Abans d’anar al restaurant que tenim reservat, parada obligada al popular forn de llenya i... (no ho he pogut evitar...) a la botiga de queviures on despatxen cerveses bianyenques. Si ahir vam tastar la rossa ale, avui comprarem la red ale (aquesta ve amb la foto del pare...), amb l’esperança que remuntarà les sensacions de la primera...


Quina millor manera de donar per acabada la visita a la Vall d’en Bas que seure a la taula del restaurant l’Hostalet, on ja hi vam estar fa un parell d’anys, amb en Martí de camí...

Novembre de 2010...
L’Hostalet, també adherit a la 'cuina volcànica', és un valor segur. Plats generosos i exquisits, local acollidor i preu raonable. El primer, compartit: un remenat de fesols de Santa Pau amb botifarra de perol (popularment, esparracada); de segon: melós de vedella i graellada de carn; de postres: pastís de poma amb gelat de nous i crema de vainilla. Bo, bo, boníssim!!


Els núvols han tornat a tapar el cel. Amb tota enyorança ens conscienciem que ja és hora de tornar a Barcelona. Per sort nostra, no ens ha plogut ni la meitat del que es preveia... Un cap de setmana rodó, perfecte. Ohhhh, Martí, tornem a caseta...


video



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada