29 de novembre de 2012

FESTA DEL VERMELL - 23/11/12


L’any passat, amb la resta de pollets, en Martí ja va celebrar la festa del color vermell, com la del groc i la del blau. La causa, a més de l’evident intenció lúdica, respon a l’aprenentatge per estimulació a través dels sentits. Aristòtil, en els seus tractats, s’entossudia a contradir al seu mestre Plató garantint com a única realitat el món que tenim davant: “no hi ha res en el nostre intel·lecte que no hi hagi arribat a través dels sentits”.

11 de novembre de 2011
Deixant de banda els sentimentalismes filosòfics el que reconeixem és  que sovint ens cal veure per creure, per entendre i per aprendre. Per això, de tant en tant, la guarderia es tenyeix, literalment, del color que toca: començant per les portes d’entrada i acabant amb la roba de les pròpies monitores.

La setmana passada es va repetir la festa del vermell i, com mana el protocol, la vestimenta dels grills havia de solidaritzar-se amb el color que toca. I sí o sí, perquè no teníem on triar, a en Martí li vam adjudicar la samarreta d’en Rayo McQueen, d’un vermell elèctric incontestable.


I a ballar, i a cantar, i a jugar amb globus i altres joguines vermelles. Una dita popular diu: ‘dels colors, el vermell, i dels raïms, el moscatell’. Home, tot són gustos, és clar; però a mi el vermell no m’entusiasma. S’associa a l’agressivitat (algunes asseguradores incrementaven la quota en conductors d’automòbils vermells... o això era una llegenda urbana?) i es manifesta clarament en la iconografia universal relacionada amb el perill, la prohibició i l’advertència. Si ens treuen una targeta vermella, expulsats. Si el semàfor es posa vermell, aturats. Bandera vermella a Sant Tomàs, cap a casa. Anotació vermella en examen, suspens garantit. Nombres vermells, deutes i mal de caps. Queda clar, oi? Fins el dimoni és de color vermell!


Estrès, excitació, nerviosisme... una barreja diabòlica per al color vermell que, condensada oportunament en una classe de nens i nenes de dos anys durant tot un matí, hagués pogut alliberar al cosmos una energia capaç de saturar els moviments terraquis de rotació i translació. Afortunadament, a les portes del col·lapse atòmic (serien les 16.45), els pares vam recollir puntualment els fills respectius, dispersant-los en l’espai, i restablint els paràmetres estàndards d’estructura molecular. Ningú es va adonar de res, oi? Doncs per nosaltres va ser un patiment, i gros!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada