3 de gener de 2013

MÉS RETALLADES...


N’hi ha que, pobrets, els prenen el pèl i ni se n’adonen. També hi ha els qui es resignen a deixar-se prendre el pèl. I, bé, també hi ha a qui els cau el pèl, progressivament, sense remei. El que no és tan habitual és trobar algú a qui satisfaci que li prenguin el pèl...

L’altre dia, sense anar més lluny, la Lluïsa va accedir a tallar-se dos dits de la seva rinxolada cabellera (allò que en diuen les puntes...) i va acabar ben esquiladeta; això sí, guapa, guapa, guapa, i amb deu anys menys (vale, cinc..., uhmm, dos?).

I en Martí, que també passava per allà, va perdre en pocs minuts les tímides grenyetes que es muntaven damunt les orelles i els quatre floquets que ja es recargolaven pel clatell. Ara bé, per a estrenar-se en la presa de pèl (sí, si, fins als dos anys res de res...) es va portar com un autèntic senyoret: quiet, atent, estranyament serè. Si és que quan vol...




Un comportament deliciós, inesperat, que m’encantaria que s’encomanés a l’hora de sopar; habitualment, una operació complicada. No perquè en Martí no mengi, que s’ho acaba endrapant tot, sinó perquè no atura ni un segon: quan no està de peu és damunt la cadira, o li ha sortit una sabatilla, ara se li cau la cullera, o té mocs, potser li pica l’esquena o li ha entrat una brossa a l’ull, serà veritat que acaba de fer caca?



És ben cert allò que diuen: quan dormen són un encant (però, pel que sembla, quan li tallen els cabells també!).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada