25 d’abril de 2013

GRAN CANARIA - 12/04/2013


Superada la costa gaditana, en vol des de Barcelona, encara hi queda més de la meitat del trajecte en avió... En total, poc menys de quatre hores per arribar a l’aeroport d’una de les set illes d’aquest arxipèlag volcànic enmig de l’Atlàntic: Gran Canària.

Aquell requadret insular, que sovint inadvertim en els gràfics meteorològics estatals, està tan a prop dels aiguamolls del Parc Nacional de Doñana com de les platges de sorra blanca senegaleses, a l’extrem occidental del continent africà. Amb raó els grancanaris (o canarions!), i la resta d’autòctons de l’arxipèlag, es refereixen als provinents de la península com a espanyols (com els nostàlgics graciencs que, en creuar la Diagonal, baixen a Barcelona).

Al clima oceànic-subtropical de l’illa, que alguns asseguren el millor del món, se li ha afegit l’habitual (i impertinent) vent alisi, rebaixant les pretensions de lliurar-nos a la màniga curta. Incorporem el Ford Fiesta de lloguer a l’autopista GC1 que, resseguint la costa, dibuixa el perímetre oriental de l’illa des de Las Palmas de Gran Canaria fins a Mogán. Una vía ràpida, excel·lent i gratuïta! que ens duu cap al nord fins la nostra primera aturada a Telde.

Telde és un dels nuclis més antics de l’illa i, a banda de permetre’ns esmorzar (que amb la diferència horària són les deu del matí!), ens servirà per constatar l'eslògan de la ciutat: ‘el veritable cor de la canarietat’. El seu casc històric ens condueix sinuosament entre cases baixes d’un blanc immaculat cap al conjunt històric-artístic de San Francisco on, després de castigar cruelment les rodetes del cotxet per l’empedrat de l’asfalt, se’ns obsequia amb la bonica estampa d’una església amb singular campanar contemplada per una deliciosa font que reafirma l’encant d’aquest racó on sembla que s’ha aturat el temps. 





Avancem per aquest laberint peatonal seguint el pas d’un elegant aqüeducte que ens acompanyarà fins l’epicentre del barri de San Juan, on reposa el monument més admirat a Telde: la basílica menor de San Juan Bautista. A l’ajuntament, que ocupa un dels edificis senyorials de la mateixa plaça, avui li toca suportar la protesta (sonores botzines incloses) d’alguna empresa perjudicada pel partit de torn... Esmorzem, per fi, amb la reivindicació de fons, i constatem (un cop més) que un entrepà sense oli i tomàquet perd massa atractiu. 






Els nuclis històrics de les properes ciutats d’Ingenio i Agüimes ens mostren més del mateix (en el bon sentit de l’expressió, eh...): travessies sinuoses, a estones costerudes, per carrers encisadors fins l’església principal, allotjada amb tota seguretat a la plaça major... La pausa i tranquil·litat que es respira és inquietant, al punt de preguntar-nos si tot plegat està deshabitat, com si passegéssim pel Poble Espanyol de Barcelona... Tan deserts estan aquests carrerons que ens topem amb un camell, tan sol·lícit i atent que permet fer-nos una foto amb ell a canvi d’un petó...






Passades les dotze del migdia enfilem la carretera que ens ha d’endinsar pel barranc de Guayadeque. Aviat apareixen corriols que s’escampen a diferents alçades, per gust dels excursionistes, però nosaltres prosseguim per l’estreta i ascendent carretera fins al primer nucli poblacional: Cueva Bermeja. Ens atrau una ermita excavada a la roca, realment insòlita, i un restaurant que també s’ha beneficiat a força de pic i pala d’un espaiós sepulcre reconvertit en menjador. Aprofitem l’oportunitat de tastar les papas arrugadas, una variant típicament canària de les populars braves: generosa ració de la varietat autòctona papa antigua o bonita, bullida sense pelar amb força sal, i acompanyada de mojo picón vermell. Rebaixo el picant, bastant benigne, de la salsa amb una cervesa Tropical, omnipresent a tota l’illa: suau, refrescant i lleugerament maltosa. Abans de continuar carretera amunt visitem, de la mà de la seva propietària, una de les múltiples casa-cueva que foraden el penya-segat; un habitatge curiós i claustrofòbic.





Al final del barranc, com ha de ser!, en un balcó natural amb vistes espectaculars, el santuari gastronòmic, també perforat a la roca: restaurant Tagoror (vocable que prové de la llengua guanche i que es tradueix com a ‘lloc de reunió’). Ens acomodem en una de les seves cavitats, proveïda de tres taules (òbviament de pedra) i una atmosfera paleolítica. Una caverna laberíntica que ha omès les pintures rupestres en favor d’una gastronomia tradicional i molt saborosa. En Martí, en la seva ànsia exploratòria, ja es coneix tota la cova (això li ha comportat alguna dolorosa trompada al cap...), tot el personal de servei i la majoria de comensals. De postre, un desig d’embarassades: un bienmesabe o delícia dolça a base d’ou, ametlles, sucre i llimona, cobert de gelat de torró (adaptació de tradicions rebosteres àrabs).






L’autopista, ara en sentit sud, ens acosta fins a l’enclavament turístic de Maspalomas i, més concretament, a la densa i concorreguda urbanització de Playa del Inglés. El risc a perdre’s en aquest quadrícula infinita d’hotels, apartaments i bungalows és elevat. Però la nostra intuïció habitual ens condueix en pocs minuts al complex Parque Cristóbal Gran Canaria, on desembarcarem i ens relaxarem gustosament els propers quatre dies. 



Això de la polsereta al canell promet, ens identifica com a clients del resort i ens permet gaudir de totes les instal·lacions i serveis. Examinem el bungalow (perfecte), els jardins (fantàstics) i ens afanyem a posar-nos els banyadors per remullar-nos en totes les piscines (immillorables) i jugar a l’Splash Park, que rebategem com a zona d’esquitxos (genial). El següent serà relaxar-nos, amb una bona dutxa, després de tanta agitació. Sopem en horari europeu i ens escapolim d’anglesos i alemanys per anar-nos a dormir. Si el despertador ha sonat a les tres i mitja de la matinada ens mereixem ja un descans, no?








 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada