28 d’abril de 2013

GRAN CANARIA - 13/04/2013


Ni jet lag ni històries, hem dormit (els tres!, o hauria de dir quatre?) com a soques. Intueixo des de la finestra un cel cobert de núvols prims... Obro la porta i... sorpresa: a la piscina ja hi ha alguns banyistes, tres o quatre..., desafiant la temperatura de l’aigua. Però, anem a veure, si només són les set i mitja del matí!

El menjador ja està ple de guiris afamats i, la majoria, impacients a fossilitzar-se amb l’hamaca més propera a la piscina fins que arribi l’hora de dinar. Nosaltres, saciadets per un contundent esmorzar buffet, invertirem el matí en recórrer la zona central de l’illa.

Proveïts d’un petit mapa (la xarxa de carreteres no exigeix GPS, de veritat...) remuntem cap al nord direcció Fataga. Guanyarem alçada molt ràpidament i creuarem palmerals en un entorn clarament volcànic, àrid, d’escassa vegetació. La carretera serpenteja sense treva fins al mirador del menhir natural Roque Nublo, símbol de l’illa i destí habitual de senderistes. En altres circumstàncies no dubtaríem en ascendir per l’abrupte corriol fins a la base de la immensa roca volcànica, de 80 metres d’alçada, però el sentit comú ens empeny a fer les fotos de rigor i continuar el trajecte fins al punt més alt de l’illa, just en el seu centre geogràfic: el Pico de las Nieves, a 1949 metres sobre el nivell del mar. Des d’aquest estratègic punt (també ho deu ser pel venedor insistent que s’hi ha instal·lat des de primera hora) gaudim d’unes vistes panoràmiques excel·lents, fins al punt de distingir nítidament el Teide, a l’illa veïna de Tenerife.










Els núvols matiners han escampat completament. La calor va in crescendo, tot i l’alçada, i el cos ens demana una aturada tècnica a boxes, que hem decidit serà a la Cruz de Tejeda, quilòmetre zero (com ho és la Puerta del Sol a la península...) de la xarxa radial de carreteres de Gran Canaria. Omplo el dipòsit amb una fresquíssima Tropical, en gerra, amb vistes a un espectacle folklòric que sembla que està a punt de començar, just davant del Parador de Turisme. Optem per acostar-nos al bonic poble de Tejeda (el segon més petit de l’illa!) i comprar una mostra de les populars delícies d’ametlles que proliferen en aquesta zona. Reprenem la marxa, de nou cap a la creu, per (ara sí!) gaudir dels balls i la música popular canària. En Martí, hipnotitzat per la seva innata sensibilitat musical, s’hauria quedat aquí tot el dia..., seduït pel ritme de les guitarres i l’anar i venir de les faldilles, però ens hem compromès a dinar a l’hotel i així ho farem.




Amb un ull posat al rellotge ens espavilem en arribar a Vega de San Mateo amb l’únic propòsit de visitar el concorregut mercat agrícola i artesà que cada dissabte brinda als visitants fruites i verdures fresques (atenció a les pastanagues!), formatges, vins, olis i altres productes relacionats amb la cistelleria de vímet o el treball del cuir i la fusta. Ens abdueix l’actuació d’una banda de música, amb més voluntat que talent, i un estand de cerveses artesanes on, per un euro!, compro una torrada de la microcervesera Isla Verde: Danza del Diablo (dubto que sigui tan temible com la presenten...). Just abans de sortir escopetejats cap a l’hotel (tornarem per l’autopista, eh...) ens acomiadem d’una simpàtica i original col·lecció d’espantaocells.




Dinar, descans i piscina, per aquest ordre (si és que això no es pot suportar...). L’intensiu de sol i aigua d’aquesta tarda és evident: alguns tenen els ditets ben arrugadets. Alternem la zona d’esquitxos amb la piscina de la tortuga en un bucle sense fi. I encara quan aconseguim aturar aquesta dinàmica hem de tornar a remullar-nos a l’altra piscina infantil més propera al nostre bungalow. Realment aquest complex s'ha aliat, i molt, amb els més petits de la família; s'agraeix...














Farts de tanta piscina, cap al tard, decidim visitar els confins de l'autopista, que s'extingeixen a Puerto Mogán. Els més agosarats l'anomenen la Petita Venècia, suposo pel canal d'aigua salada que parteix aquest pintoresc port en un poble peatonal de casetes baixes plenes de buguenvíl·lies a una banda i una platja custodiada per una àmplia oferta de restaurants i botigues de souvenirs a l'altra. Tot i la poca presència turística (o potser precisament per aquest motiu) el passeig és d'allò més bondadós i relaxant, fins al punt que en Martí s'ha rendit al son.






Cinc minuts en cotxe ens separen de Puerto Rico, no l'illa del Carib (ja ens agradaria...) sinó una localitat costanera que promou amb orgull les excepcionals condicions de microclima local. Ni l'extens passeig marítim que perfila la famosa Playa de Amadores ni els caçadors àvids de clients que pul·lulen per les terrasses dels incomptables restaurants ens atrauen prou com per dedicar-nos un sopar. L'escenari d'arribada, que repetim de sortida, tampoc ha ajudat massa: un conglomerat de caos turístic i massificació immobiliària miris on miris, fruit probablement d'aquella política despietada i vergonyosa dels anys seixanta i setanta. Fugim escaldats cap a la Playa del Inglés, molt propera al nostre hotel. I aquí sí, per fi, la densitat justa de guiris i un ambient molt més acollidor. Un oportú trio mariachi, des d'una gelateria propera, ens amenitza un sopar que conté totes les parts de qualsevol estructura argumental: introducció (en Martí va jugant amb tot el que hi ha damunt la taula), nus (cansat d'estar assegut i amb el plat de menjar a taula pretèn com sigui escapar-se a jugar al passeig...) i desenllaç (accelerem el postre perquè pugui córrer i esplaiar-se a gust).





Un dia llarg, molt llarg, que acabem contemplant les estrelles des de la terrassa del bungalow. Sembla mentida que estiguem immersos en un niu de turistes, el silenci aquí i ara és absolut.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada